Vall del Brugent (Sobreviure a...)

La de la Riba, és d'aquelles pedalades que no entens perquè no tenen més participació. Sí que és veritat no és precisament una marxa per a novell del BTT. Aquesta és dura tant a nivell físic com a tècnic. Hi ha dos recorreguts un de dur de 30 quilòmetres aproximadament i un de molt dur de 60 i 2000 de desnivell positiu. Els organitzadors són gent amant del BTT i que preparen aquesta marxa amb moltes ganes. Per a mi és un repte cada any, i aquest on tenia la vista posada en l'horitzó del 04 de Juliol no podia ser menys.

Pel company de entrenos aquesta és especial, és la de casa i ens agrada participar-hi. Aquest any venia d'una mala experiència amb la Volta a la Mola i em serviria per a veure realment com estem aquestes alçades de la pel·lícula.

Jo de sortida no ho veia clar, només uns 60 inscrits pel recorregut llarg i entre ells gent que competeix. No com nosaltres que ja fem prou en acabar sense estar gaire perjudicats. És un altra filosofia. No és el mateix posar-se a la línia de sortida pensant a anar a "ganxo" amb el cor a la boca i amb les pulsacions a tot drap, que sortir amb l'únic objectiu d'acabar la prova.

Tot a punt, coet i amunt. La Riba no és precisament un terreny planer i només començar ja estàs enfilant cap a la muntanya. Jo que sóc dièsel intento escalfar una mica abans de la sortida i quan comencem a pedalar ho faig molt tranquil. Tant tranquil que a la que arribem al trencall per agafar el primer camí de terra ja tenim a les escombres darrere nostre.

No fot gens de gràcia, és veritat sembla mentida el que m'arriba a posar nerviós el veurem en les darreres posicions. I no és per un motiu competitiu, és per la sensació que et dóna de què no seràs capaç d'acabar.

L'Edu és més explosiu d'entrada ell ja hauria apretat més però avui ha decidit no gastar abans d'hora. Ja estem arribant al capdamunt de la primera pujada, rampes que coneixem d'altres ocasions. Jo ja he escalfat prou i ara el cós em demana gas. Així que començo apretar per un puja baixa amb pedra solta però que és conegut.

Encara estem passant pels camins d'altres edicions i anem bé, però aviat ens arriben les sorpreses. Trams de senders que han recuperat i que són espectaculars. Pujada a Mont-ral que aprofitarem en altres ocasions i que demostren el gran treball d'aquesta organització. Han reobert senders perduts, pujades, baixades... Estic perdent la noció del lloc i mirant el gps no avancem. Està clar si a sobre que no és fàcil hi afegim quilòmetres de senders i corriols la cosa anirà per llarg. Però com ho estem gaudint, no ho canvio per res.

Al final anem fent camí i ens quedem un grupet de quatre, baixem el sender mític anomenat el "despertamorts" només el nom ja espanta, doncs és pitjor. Impossible baixar-lo damunt la bici. Aquest jo si que el trauria, no veig que aporti res, la prova és que crec que només un biker ha estat capaç de baixar-lo sencer.

Evidentment ha de ser un autèntic sonat, però nosaltres anem baixant. Avituallament i cap a encarar la part final del traçat. Aquí les forces són les que són i al final ens atrapa l'escombra, amb el que anem fent fins a arribar a les escales de La Riba. Es nota que en aquest poble hi ha tradició de descens, mare de deu com baixava l'escombra. Ara si entrem a l'arc d'arribada, no hi ha animació són les tres de la tarda, però ens esperen com als primers. Menjar i beure i comentar la jugada amb els companys. Arrepleguem trastets i fins a l'any vinent. Segur que repetirem i tornarem a sobreviure a la Vall del Brugent.

Energy Training Camp (Un regal d'experiència)

Si algú em diu fa unes setmanes que seria un dels afortunats de participar en el Energy Training Camp no els hauria fet cas. Casualitats de la vida, petits cops de sort i et veus seleccionat per anar a la primera edició d'un camp de BTT amb gent de gran nivell. Noms com Roberto Heras, Tomi Misser, Arnau Julià, Xavier Carnicer, Raul Doctore, Chema Arguedas. Gent que has vist en infinites ocasions per la tele, en revistes i en les xarxes socials. I també amb un grup humà que està darrere de tot aquest "sarao" i que han estat per nosaltres com àngels de la guarda. 

Els afortunats per estar al camp eren de tota la geografia espanyola, bascos, valencians, madrilenys, càntabres, catalans entre d'altres. Companys que en tres dies han passat a formar part del grup d'amics que vivim el món del BTT, la natura i la muntanya. 

La meva aventura, va començar divendres, ben d'hora vaig acompanyar a la Judit agafar el tren per anar a treballar i carretera cap a Camprodon. Amb el neguit de no saber on anava, era una dimensió desconeguda, però pintava que ens ho passaríem molt bé.

Vaig arribar amb força temps, i vaig fer temps estirant les cames pels poblets del voltant de Camprodon. El lloc de trobada era a Llanars, un petit poble amb molt d'encant del qual he quedat enamorat i al que segur tornaré aviat.

L'hotel on es feia tot el camp era a l'entrada de Llanars, un hotel rural senzill però molt molt guapo. Banderoles dels patrocinadors, moviment dels primers participants i som-hi rebuda i recepció. Ens donen uns papers i ja ens informen que això serà per un programa de tele que es vol emetre a esport3. Entrega de documentació i cheking. Arribar a l'habitació, sóc el primer el company encara no ha arribat, hem trobo el pack de benvinguda. Dues equipacions ciclistes completes i dues camisetes per a passar els tres dies. Això està molt ben muntat aquí hi ha nivell i es nota.

Tot a punt a les dotze del migdia ens convoquen per fer la presentació del camp i primera sortida en btt. Aquesta sortida servirà als coaches per veure els diferents nivells i així fer els grups per les properes sortides. Aquí no hi ha res pla i en pocs minuts estem pujant rampes del 30%. Jo que sóc dièsel, les arrancades en fred em costen el meu i al final trobo el ritme ideal i el grup del qual formaré part. Els primers són autèntics lleons, crack del btt entre ells el meu company d'habitació Iker de Bilbao. Un tio collonut i del que m'emporto una gran amistat.

Iker de Bilbao

La primera jornada va ser curta, hora de dinar, petit descans i tarda de clínics. La majoria de vegades sortim a rodar i fins i tot a curses i mai pensem en moltes de les coses que ens varen explicar. El primer clínic el va donar tot un campió del món de descens, un català en Tomi Misser un personatge molt proper i que amb poc temps he tingut l'ocasió de comprovar que és una gran persona. La seva xerrada em va trencar els esquemes i ha fet que ara baixi molt millor, és curiós perquè van ser quatre explicacions però que són bàsiques. S'ha acabat el "cul arrere". 

La següent xerrada anava a càrrec del Chema Arguedas, famós pels seus llibres d'entrenament "Planifica tus pedaladas". Tenia ganes d'escoltar-lo, al migdia hem coincidit en el dinar i les píndoles sobre nutrició i entrenament m'han fet veure que, si vols millorar cal fer una bona base. Aquest any ja no hi sóc a temps, però per l'any vinent segur que seguiré els seus consells.

Roberto Heras.

La darrera xerrada del dia era una mena d'entrevista al Roberto Heras, ex-ciclista professional, guanyador de la "Vuelta" en quatre ocasions i ara dedicat al BTT on ha guanyat també quatre edicions seguides de la Titan Desert. Són extraterrestres, i als mortals ens agrada escoltar-los de tan a prop.

Barbuts Team

Entre anècdotes i curiositats es donava per conclòs el primer dia de training camp. Encara però arribaria un sopar amb un clínic especial a càrrec de l'humorista de Tarragona Javi Sancho. "Ciclo Postureo" una bona manera d'acabar un dia de grans emocions. A descansar que dissabte ens espera amb una de les rutes importants.

El segon dia tindria la sort de compartir pedalades

amb Roberto Heras, Santi Millan, Raul Doctore, Carlos Ortet. Són molt amics i estan preparant la seva propera aventura al Canadà. El Jaume Vila, el responsable de ZonaBTT i de les rutes que fèiem ens va portar per uns paisatges increïbles. És veritat que alguna rampa es feia dura de collons, però així és el btt. Cal patir per gaudir d'unes vistes increïbles. 

Vistes del cims del Pirineu.

La ruta del segon dia van ser uns quaranta quilòmetres amb 1200 + arribant a la frontera francesa. En tot el recorregut les càmeres i drons van fer un bon seguiment de les nostres evolucions. Potser és l'única pega de tot aquest festival, les aturades que per rodatge d'imatges havíem de fer. El Roberto estava ben fastiguejat, i és que fer parar a una bèstia al mig de la muntanya és una putada. Tot i així els trams de corriol i les vistes feien que aquelles estones aturats s'oblidessin ràpid.

Avui si que ens hem apretat els cargols i arribem amb ganes de dutxeta, dinar i relax. El company d'habitació que va amb el grup pro ja fa una estona que ha arribat.

Avui sí que ens hem collat els caragols i arribem amb ganes de dutxeta, dinar i relax. El company d'habitació que va amb el grup pro ja fa una estona que ha arribat. La tarda és per a més clínics, aquesta vegada ens parlarà l'Arnau Julià, ultrafondista, campió de raids, animal que ha fet tres voltes a l'illa de Menorca en BTT, a peu i en kayac i en les estones lliures bomber membre dels GRAE. L'Arnau ens explica com actuar en casos d'emergència i que podem fer si ens trobem en una situació de perill. El següent clínic personalment em fa molta il·lusió perquè el dona el Xavier Carnicer, una autèntica institució a les nostres contrades. El Xavier ens ensenya bons consells de mecànica, d'una manera molt planera com és ell. Jo he quedat encantat i almenys la teòrica l'he aprovada, ja veurem el dia que peti cadena. 

Al Xavier la nit l'agafa enfeinat, no ha parat de donar consells i encara recull trastes quan nosaltres ja hem baixat a sopar. Avui amb pantalla gegant que hi ha la final de la Champions. Alguns encara els queda forces per anar a celebrar la victòria. Jo sóc d'anar dormir aviat i una vegada acabat el partit vaig tirant cap a dormir. Demà ens queda la ruta més dura dels tres dies, però també la més espectacular. Pujarem per sobre dels 2000 metres.

Toca diana aviat, jo però no deixo ni sonar el despertador que ja estic aixecat i en marxa. Avui cal esmorzar en condicions que la ruta que ens espera és exigent.

Tercer i darrer dia del training i avui ens acompanya l'Arnau Julià. Aquí no hi ha temps per escalfar que ja tens les primeres rampes. Portem de guia al Jaume i ens va avisant del que anirem trobant. Avui no hi ha secret una pujada important per arribar als 2000 i després baixada per retornar a l'hotel.

Foto de la foto. Arnau Julià i Carlos Ortet.

Sort que no fa calor, i aquestes pujades seran de gran utilitat com entrenament pels propers reptes que tinc previst. A poc a poc anem pujant, sense presses però sense gaires aturades. És la clau, no parar.

Si nosaltres patim, puc imaginar el que estan passant els amics de Morella que venen amb bicis enduro, això si a les baixades no hi ha qui els atrapi. Estem quasi a dalt de tot i arribem a un lloc on hi ha una llosa molt gran, aquí hi ha foto. No m'ho penso dues vegades que ja sóc dalt amb la bici enlaire, una imatge molt de la Vip. 

Viper !!

No hi ha pujada que duri cent anys i el descens que ens espera pel mig del bosc compensa l'esforç. Parem una estona llarga, un dels companys ha rebentat el neumàtic i cal fer la reparació. Sort que hi ha gent preparada i tornem a la marxa.

A cada pedalada vaig pensant que aquesta aventura està arribant a la fi, tres dies de companyonia, de BTT, de muntanya. Què més es pot demanar?

Encara no s'ha acabat, queda el dinar i posterior comiat del Training Camp. Quan arribo a Llanars l'Iker està a punt de marxar. Té un viatge molt llarg cap a Bilbao i no es queda a dinar. Ens acomiadem amb la promesa de què aniré a fer la ruta Tracks d'Euskadi de la que ell n'és el responsable.

Ha estat una experiència increïble, he conegut a grans companys i companyes, gent de tot arreu units per una devoció la bici de muntanya.

Ara només esperar a veure per la tele el resultat d'aquest gran Energy Training Camp.

Volta a la Mola (Game Over)

Hi ha dies que no estàs com voldries i que ja saps que aniràs a patir.

La Volta a la Mola era la primera de les grans cites d'aquest any. Havia de servir-me, per fer un bon entreno i el més important comprovar en quin estat de forma estic.

Malauradament no era el millor dia, uns dies abans vaig agafar un bon refredat i el meu estat general era de reserva. El cós és savi i cal escoltar-lo i potser no tenia ni que participar.

Vaig intentar cuidar-me entre setmana per poder arribar a la cita amb uns mínims que hem permetessin almenys acabar la prova. El dissabte vaig estar quasi tot el dia al llit, cosa molt estranya en mi. Bé, així que, va arribar el diumenge i semblava que hem trobava una mica millor. Tot i així el pit supercarregat i estossegant com un gos amb la tosferina.

Tot aquest panorama no em va fer tirar enrere i vaig anar cap a Terrassa, a punt per fer la Volta a la Mola. El recorregut el coneixia en part perquè l'any anterior havia fet el traçat amb el Josep i un company de Sabadell. Nosaltres però vàrem sortir de Castellar i ens vàrem menjar una de les rampes més dures del circuit. A la sortida ja sentia comentaris de lo dura que era la primera pujada, veient el perfil està clar que no seria una sortida "light", total que amb plat petit i pinyó gran intentaríem fer el que podríem.

Quan portàvem encara no tres quilòmetres la cosa es va començar a enlairar i les primeres rampes dures de collons ens van fer treure la carbonilla. Jo, que sempre surto "na fent" i més en aquesta volta a la mola doncs és una prova de fons i cal reservar.

Així vaig anar fent però el meu cap ja donava voltes i voltes. Tenia mal cos i a sobre pensava en el fet que no volia acabar molt perjudicat. Tenia un esdeveniment pel següent cap de setmana i que no em voldria perdre per res del món. Ara el tram, era un, puja i baixa cap a una zona molt coneguda dels meus entrenos pel parc natural de Sant Llorenç, anàvem direcció la Casa Nova de l'Obac i després cap a Rellinars. A Rellinars hi havia el primer avituallament i calia hidratar-se bé i menjar millor. Les primeres calors ja preveien un dia dur. Vaig menjar i beure com vaig poder, no per ganes perquè no en tenia però ja se que aquí no pots fallar. Si no t'alimentes com deu mana ets pell.

Tenia en la ment on plegar, arribaria fins el següent avituallament a Mura. El que no havia previst és que per arribar-hi encara hauria de pujar una de les rampes més dures del circuit. En diuen "la porta de l'Infern" imagineu com deu ser la pujada. Una animalada que la has d'agafar amb molta calma. Aquest any a sobre el terreny era molt sec i pedregós, i encara empitjorava les coses. Total que en algun moment vaig arrossegar la bici i a un servidor. En aquells moments només penses que s'acabi, que arribi aviat l'avituallament i en plegar. Al damunt pensava que l'avituallament era al quilòmetre quaranta i quan vaig arribar a Mura, el comptaquilòmetres marcava quaranta set llargs. La decisió feia quilòmetres que era ferma, abandonar, game Over.

Quan vaig comunicar la decisió als organitzadors vaig preguntar quina era la millor opció per tornar a Terrassa. N'hi havia dues, una de esperar al fet que tothom passés per l'avituallament i llavors anar amb la furgo, cosa que no creia necessària, i una segona que era tornar per carretera pujant el coll d'Estenalles i després deixar-se anar carretera avall cap a Matadepera i Terrassa. Finalment vaig optar per aquesta darrera, deu meu quin calvari. De Mura al coll d'estenalles hi ha una bona pujada i amb el lamentable estat anímic i físic vaig patir com un cabrit. 

Afortunadament no hi ha mal que duri cent anys, i després d'una llarga pujada hi ha un bon descens que en aquesta ocasió em deixaria a l'arribada. Al final vaig fer setanta quilòmetres i un bon desnivell positiu.

L'objectiu és a prop molt a prop i encara que no va ser el millor dia segur que alguna cosa vaig aprendre. Com que descansar també és entrenar i a vegades, moltes vegades no ho fem prou.

Montsant - Priorat (La Toscana Catalana)

Feia temps que en tenia ganes d'anar cap al Montsant. Són d'aquells llocs que tenen màgia, que t'enganxa. Segur que el professor d'Arbó diria que hi ha forces tel·lúriques, es nota i es respira. Tenia clar que era un bon moment per fer una ruta per aquella zona. Buscant tracks e informació vaig anar a parar al blog del Txaesca un crack amb moltes rutes i sobretot molt detallades (http://txaeska-btt.blogspot.com.es/). Al final hem fet un dels tracks (Alforja-Cornudella-Morera Montsant) però retallat, doncs, no teníem tot el dia per fer-ho i en anar en grup cal pensar en totes les variables.

Primeres rampes pujant cap al coll Alforja.

Toca matinar, aquestes rutes llargues i que no hem fet mai es poden complicar i més val començar d'hora. A les 8 en punt ja a punt i donant als pedals, les primeres rampes ens treuen el fred que feia aquelles hores. Sembla mentida la diferència tèrmica que et pots trobar aquestes alçades de la primavera.

La previsió ens deia que avui seria un dia de calor, i no ha fallat deu ni do la calda que finalment hem patit. De totes maneres no ha estat res insuportable, i serveix per anar aclimatant el cos pel que vindrà aquest estiu.

Sortim d'Alforja per la riera i anem pujant cap al Coll d'Alforja, amb unes primeres rampes que treuen el fred i la son. Ara ens tocarà baixar per un senderó dels que a mi m'agraden tant. Soc una cabreta i rutes com aquesta son una delícia. Anem fent via cap a Cornudella, passem pel camí vell del Priorat a Reus, travessem el Mas de les Moreres i amunt. Quan arribem a Cornudella recordo que avui hi ha una cursa de Muntanya, es veuen algunes marques i al poble hi ha ambient. Amb el que tenen a l'entorn no m'estranya que sigui una cursa molt maca.

de Cornudella cap a la Morera de Montsant

Tenim al davant una de les imatges més típiques d'aquesta zona, les cingleres de roca que a vegades sembla que prenguin vida, quin tip de riure ens hem fet...

La veritat és que aquest tram és dels que no podries fer ni un metre sense treure la càmera de fotos.

Una vegada hem estat quasi a dalt, hem agafat un senderó de vertigen, singletrack i super divertit. Aquí ens hem adonat que amb el ritme que portavem hauriem de fer un pensament si no voliem arribar a misses dites.

Ara si, a la comarca de grans vins i no m'extranya amb les vinyes penjades per tot arreu, quin goig i quines ganes de veure vi que m'han agafat de cop.

Tenia ganes d'arribar a la Morera de Montsant, de les colònies que havia fet quan anava a l'escola de Vila-rodona, dos anys vaig anar-hi. Només recordo que ens fotíem unes bones excursions i que les nits eren fredes.

Feia molts anys que no hi anava i hem fet parada i esmorzar al davant del que era la casa de colònies, on ara hi ha una agrobotiga.

Hem arribat amb gresca i xerinola i s'ha produït l'anècdota de la jornada, ens han demanat si us plau de no fer tant de xivarri, coi per moments he tornat a la infantesa i m'he sentit com quan els monitors ens fotíen canya. El poblet està molt arreglat, es nota que en els darrers anys aquesta comarca s'ha fet mundialment famosa pels seus caldos.

Aquí hem decidit retallar el track original, en la idea original i així ho teníem previst ara ens tocava baixar a Escala Dei per després tornar a pujar a la Morera i anar desfent camí per tornar cap Alforja. Les hores de ruta i la dificultat que hem trobat en algun dels trams ens han fet decidir de no fer el tram de Escala Dei. Una llàstima perquè és un lloc amb molt d'encant, però avui no podiem fer tard. Així quedarà pendent i ja tenim excusa per tornar al Montsant-Priorat.

La tornada la hem fet anant a buscar el GR-174 aprop de Poboleda, tot i que no hem passat pel poble. La baixada de la Morera fins l'enllaç al GR  ha estat divertida, dura i molt tècnica, on ha estones hem caminat. Això és el BTT a vegades cal baixar de la bici per poder anar a buscar els millors senderons.

Quasi ja teniem la ruta al sac, calia desfer la pujada d'aquest matí i en breu tindriem Alforja a la vista. Una ruta de traca i mocador.

Ruta del Cister 2015

D'encà que vaig començar anar amb bici, he tingut molt clar que una de les coses més maques és descobrir racons que tenim molt aprop i que no sempre, per això mateix els valorem com cal. La ruta del Cister trancórrer pel Gr-175 i enllaça els tres monestirs cistercencs que tenim al voltant. Santes Creus, Poblet i Vallbona de les monges. Personalment quan penso en monestirs i en concret en aquests tres el primer que em passa pel cap, son les hores que de petit i amb un gran mestre el Josep Baluja vàrem passar amarant-nos de cultura i història., Moltes tardes a Santes Creus...

La ruta com a tal va ser creada l'any 1996 pel centre excursionista la Xiruca Foradada del Pla de Santa Maria, que va fer un gran treball per crear el "sender pels camins dels monestirs". L'any 1998 els consells comarcals de les tres comarques (Alt camp, Conca de Barberà, Urgell) s'interessen i senyalitzen el recorregut creant així la "Ruta del Cister" un nou i atractiu valor turístic pels amants del senderisme . Més info a http://www.larutadelcister.info/

Nosaltres fem una petita variant, doncs sortim de Sarral i encara que allarguem en quilòmetres (118 en total) ens agrada perquè creiem que és la millor manera per poder assolir la ruta en una jornada.

Aquí podreu veure el track i alguna info http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9582681

Aquesta vegada es prèvia una gran jornada, els dies previs ja fèiem bullir els mòbils amb missatges al grup de whats, per primera vegada de les 6 o 7 edicions que portem ens acompanyarien tres companyes de rutes. Tres autèntiques lluitadores i que van donar la talla.

Foto de grup Sortida 

L'hora de trobada era a les 07 del matí a Sarral, això vol dir matinar no tant com els amics que venien de Sabadell i Badia del Vallès que a sobre tenien una hora de viatge. Jo havia "enredat" al Joan, que no havia fet mai aquesta ruta.


A poc a poc ens reunim tots al lloc de trobada i en poc menys de 20´ ja érem pedalant tot començant la ruta. La primera rampa sortint de Sarral per anar cap a Rocafort no la recordo mai fins que no hi sóc al damunt, i a fer de deu que et fa passar la son. Una vegada som a Rocafort ja som dins el GR-175 i la nostra primera gran fita és assolir el cim del Comaverd, passant primer per Montbrió de la Marca.

El Comaverd és potser el coll més difícil de tota la ruta, no perquè tingui grans rampes que també, però a sobre amb trams amb molta pedra i que enguany que està tot molt sec és d'alta dificultat no caure de la bici. Per això fem el primer perquè ens agafa frescos i amb forces per assolir-ho amb relativa facilitat.

Cim del Comaverd

 Les vistes des de dalt son de postal, un regal de bon matí veure la vall de l'altra banda en direcció Vallespinosa.

Ara toca baixada, amb precaució el terreny està complicat hi ha molta pedra solta i aquí ja varem patir un ensurt en altres edicions.

Vistes de Vallespinosa

No ens adonem i ja som al Pont d'Armentera i en pocs minuts tindrem a la nostra vista el primer dels tres monestirs Santes Creus.

La pujada al Comaverd ens ha obert gana i com sempre parem aquí per agafar forces. Aquesta vegada parada al Bar Esport, un lloc perfecte per fer parada. Casualitats avui per aquí hi passarà la "Llibert Mill" una prova d'ultrafons de BTT, de les que a mi m'agraden. Amb això ens distrèiem i amb bromes amb el cambrer doncs és de l'altra colla de la ciutat. Ara si després d'una bona estona foto de rigor i tornem a pedalar.

Tornar-hi costa quan has parat molta estona, la musculatura es refreda i les primeres pedalades sembla com si no avancessis.

La calor comença a fer-se notar, som al mes de Maig però sembla que tindrem dia de Juliol. Passem pel Plà de Santa Maria, Figuerola i encarem la segona rampa important, un coll que és de casa el coll de "la coloma" o les "eses". Una ascensió que no te dificultat tècnica, però si que necessita constància. En condicions normals i si no fa gaire calor en menys de mitja hora ets al peu del tossal gros. Mirar al mar des d'aquesta finestra és una de les meves sortides preferides en qualsevol època de l'any.

Coll de Coloma

 Ara canviem un altra vegada de comarca,  i tornem a la Conca de Barberà. Passem pel petit poblet de Prenafeta per anar cap a la vila ducal, Montblanc.

Aquest tram és rodador, es pot avançar ràpidament i de fet recuperem part del temps que hem perdut a Santes Creus. Anem a bon ritme i dintre de les previsions. La calor apreta, cal beure i menjar en rutes com aquesta cometre una errada vol dir no acabar i en dies com avui s'ha de vigilar molt.

El tram entre Montblanc i l'Espluga és en lleuger ascens i a mi com que el conec molt bé perquè vaig començar amb la BTT amb els amics de Montblanc, s'hem fa pesat. Sort que pensar en la parada a Poblet i els riures amb els altres hem fan distreure. L'entrada a Poblet sempre m'agrada molt, arribem per les Masies i agafem un trosset de carretera que ens deixa una foto del monestir increïble. Abans però parem a les fons de "magnesi" que diu que va de conya per no tenir rampes.

Una parada al Hostal el Fonoll ens deixarà com a nous, foten uns entrepans que son de luxe, us recomano el de llonganissa. No falta el gelat, i aquest any foto amb famosa de la tele.

Ben dinats,reposats i arreglats els problemes mecànics cap al monestir a fer la foto i cap a encarar la segona part de la ruta i la més mental. En aquests moments ja portem quasi 70 quilòmetres a les cames.

Ens tocarà lliurar la tercera "batalla" per guanyar el cim del "Tallat", un tram que és fà pesat per la calor i perquè el tram final el fem per una carretera que varen fer per pujar els aerogeneradors. Anem fent n'hi ha que més sobrats que altres però tots ens acabem fent amb la fera. Baixarem una estona i passem per un poblet amb molt d'encant Montblanquet, sender de baixada i al fons ja veiem Vallbona de les Monges, tercer i darrer dels monestirs de la ruta. 

Vallbona de les Monges

 Ara si que ho veiem coll avall, tot i que encara ens queda pujar el coll de Belltall i el darrer esforç per arribar a Forès.

Aquest tram sempre és molt dur, les hores acumulades els quilòmetres i desnivells fan que el cos estigui en "reserva"

 

Les vistes de Forès cap a la Conca, són de postal, de fet la foto de portada és en aquest lloc. Només ens queda una baixada i després una estona de puja i baixa per arribar a Sarral. Al final han estat unes 13 hores totals en un gran dia i com sempre aquestes coses valen la pena si les fas amb bons companys. A descansar i a pensar en la propera.

Valls-Castellar del Vallès (Santa Enredada)

Santuari de Montserrat de Montferri

Sortir amb la colla és el millor que pots fer, no hi ha res que ho pugui superar. Però a vegades necessitem estar sols. Jo ho faig de tant en tant i m'agrada aquesta sensació.

Feia dies que ho tenia al cap, volia fer aquest viatge, segur que seria la meva petita aventura. Ara veig que és més que una senzilla sortida, que venen dies de canvis i potser una bonica metàfora.

Ho tenia tot a punt, el dijous vaig fer totes les compres, revisar i netejar la bici i a dormir d'hora. No vaig matinar massa, per a què?, si estaré tot el dia. A les 08.30 era al carrer donant les primeres pedalades, feia fred i tenia aquella sensació de tenir el pèl de punta. El cel clar i un sol radiant eren bon presagi i en uns quilòmetres el fred s'hauria passat. Alió és el primer poble per on passo, encara sense gaire moviment, és d'hora. Continuo pel camí que va a Bràfim, un camí que hem fet servir moltes vegades per preparar alguna mitja amb l'Edu. Bràfim és important en la meva vida, amics, amors, feina. Per això passo a poc a poc recordant molts d'aquests moments. Per aquelles casualitats em trobo amb els amos de la fleca on vaig treballar molts anys, van ser anys intensos i tinc molt bon record. Continuo pedalant i recordant, amb un somriure als llavis. Pujo cap a l'ermita i paro davant del cementiri amb el cap pensant amb els que han marxat, massa d'hora a vegades. Potser ja n'hi ha prou de melangia, el camí és així amb llums i ombres però s'ha de seguir, no ens podem aturar. Una ràpida baixada al Gaià i amunt cap a Montferri. Aquí la calor ja apreta i fent parada per fer foto del Santuari de Montserrat començo a treure roba.

Les pistes asfaltades em fan anar ràpid recuperant el temps que he perdut al principi, i en un no res sóc a Masllorenç. Ara toca pujada cap a Masarbonès, aquests camins encara són coneguts doncs els he fet en alguna ocasió i per tant em sento com a casa. Aviat però saltaré de comarca cap al Penedès. Les vinyes perfectament llaurades i totes emparrades fan goig ara que brosten.

Vinyes del Penedès

Continuo per pistes ràpides que aviat em portaran fins a Vilafranca. Plaça castellera i on per Sant Fèlix es viu una de les millors diades. No tenia ni idea de per on em faria passar el track i jo que en un moment de despiste em passo el desviament i acabo passant pel carrer d'uns amics. Ja ho dic jo que aquest viatge és especial.

De Vilafranca a Sant Sadurní toca carretera, una carretera ampla i amb voral per poder anar tranquil. Es nota que som al país del cava, vaig passant per tot de caves, la majoria noms coneguts. Em distrec una estona anant a roda d'uns carreteros que m'han passat tot equipats, els deixo marxar, no vull cremar les cames que encara queda un bon tros de ruta.

A Sant Sadurní paro per fer un beure i estic 10 minuts de rellotge esperant a què m'atenguin, perdoneu però no ho suporto així que m'aixeco i marxo. Sembla que ara tornen els camins, ja en tenia ganes. Abans però mossegada i beure que la calor ara si que es nota i de valent. Una mica de crema solar per no tornar a casa amb la cara més vermella que un tomàquet i sant tornem'-hi. Torno a rodar per pistes sense gaire dificultat i ara vaig pendent per a veure en quin punt enllaço amb la pista que em portarà directe a Martorell. Aquí passo directament pel mig del Pont del Diable, que en un atac de bogeria pujo dalt de la bici fent saltets per superar les escales.

Pont del Diable a Martorell

Parada obligatòria per fer la foto de rigor i reemprenc l'aventura. Començo a tenir gana, miro el rellotge i són quarts de dues encara puc tirar una mica més. La meva idea és parar a Rubí, crec que per la distància que em queda puc aguantar i després de dinar no estaré per tirar masses coets.

Aquests quilòmetres se m'estan fent durs, toca pujada i per carretera secundaria. No m'agrada, fa calor, tinc gana i algun moment de debilitat. Com sempre en rutes llargues hi ha moments per tot, per això el cap és el que més ha de treballar i pensar en coses positives. Jo penso en l'arribada, en la dutxa, en aquella estona de cel.

Anar pensant que sense ni adonar-me ja estic entrant en les urbanitzacions de Rubí, ho llegeixo en una de les tapes del clavegueram i ja vaig pensant a trobar un bar amb terrassa per poder parar.

Segueixo passant per carrers i de sobte recordo per on estic passant, i recordo el bar on alguna vegada he anat a dinar amb els companys de la feina. El Huelva!!, per a mi com si d'un oasi és tractes, així que entaulat començo a demanar menjar i beure com si no pogués fer-ho mai més. Mireu si vaig jalar, que el cambrer em va preguntar "no te debe quedar demasiado" quan li explico que porto cent quilòmetres i que vinc de Valls encara se li queda més cara de moniato.

Ara amb la panxa plena les coses es veuen d'un altra manera, el que no tenia gaire controlat és que la sortida de Rubí és en pujada i amb aquella calda i el cansament que començo a notar, el dinar ràpidament baixa avall. Sort que el fet de tornar a trepitjar terra i camins hem distreuen, sembla mentida que al mig de grans urbes com aquesta encara hi puguis trobar un bosc força cuidat. Alguns dels camps que el voregen són d'aquella flor groga, crec que de plantacions de colza.

Sabadell City

Després d'una bona pujada, planejar una estona i començo a baixar, per primera vegada veig al fons Sabadell, ja quasi que ho tinc. Si arribo a Sabadell el que em queda fins a Castellar és un camí més que conegut. Entro a Sabadell per Sant Quirze, pensava que tindria més problemes per creuar Sabadell i anar a trobar la llera del riu Ripoll, però no, molts dels carrers per on passo els conec de sobres. Ara sí que ja hi som darrer esforç, vaig remuntant el Ripoll, amb pena per veure que els efectes de les ventades han deixat tots els boscos dels voltants en runes.

Ja sóc a Castellar, han passat 9 hores d'ençà que vaig sortir de Valls, i he arribat prou sencer. La bici s'ha portat com una campiona i de premi la passo pel túnel de rentat. Així que arribaré a casa amb la bici neta i preparada per una nova aventura.

Aquí el track a Wikiloc de la ruta: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9262589