diumenge, 1 de gener de 2012

Cursa dels Nassos 2011

CorredorsValls.cat a la Cursa dels Nassos.
Ha plogut i molt des de la darrera entrada al blog, ni més ni menys que tres mesos. No per aturat,esportivament parlant. He continuat entrenant,he fet dues mitges maratons i un parell de curses de 10 k. Tot de cara al més gran repte que m'he plantejat per aquest any 2012: la Zurich Marató de Barcelona.
Vull convertir-me en maratonià, tota una experiència gairebé obligatòria per a qualsevol atleta.
Deixant de banda els objectius pels propers mesos, la Cursa dels Nassos a Barcelona, de sempre, ha estat especial per a mi. Des de fa tres anys que la corro i cada vegada m'ho passo de conya. En aquesta ocasió l'expedició de corredorsvalls.cat  era un al·licient més. Quina patxoca. De veritat que la frase que fem servir com a hastag al twitter reflexa la filosofia del grup #correruneix.
Ja a la prèvia m'he trobat amb els companys i hem fet un rodatge suau. Jo, que he aparcat a la quinta forca, ja venia escalfant, així que, tot a  punt per la darrera cursa de l'any. Venia molt mentalitzat i estava convençut que aconseguiria rebaixar la marca en un 10 mil,  que precisament era de l'any anterior en aquesta mateixa carrera. Hora de posar-se al calaix, com a propietari de xip i amb la marca registrada en 43' 50'', sortia del calaix groc, el darrer calaix de la primera sortida. En aquesta ocasió deu mil ànimes ompliríem els carrers de Barcelona per buscar a l'home dels Nassos. Per aquest motiu era necessària una sortida en dues "onades", per no convertir-la en una cursa caòtica.
Compte enrere i sortida. Al principi una mica taponat. M'ha costat trobar forat i fins al primer quilòmetre no he aconseguit posar-me al meu ritme. Pita el rellotge. Primer quilòmetre en 4' 17'' penso: "bé, per anar tapat no m'ha sortit malament". Cal seguir i intentar ser constant. Miro el rellotge i marca alguna cosa de la base de dades, penso: "malament. No veuré el ritme" i això hem descentra. Cau el segon 4' 20''. Bé, vaig sobre el previst, una mica lent, però com sempre reservo per la segona part de la carrera. La gentada aquest any és de por. Sembla mentida, però es nota que aquest any correm uns quants més. Els següents quilòmetres van passant sense més història. Curiosament els pitjors de tota la cursa són el cinquè i el sisè. En tot el recorregut he vist els punts quilomètrics menys el sisè i cau el setè en 4'25''. Ara ja no hi ha marxa enrere. Cal apretar les dents i posar-hi el cor. Els darrers quilòmetres transcorren per la Diagonal. Ja saps que queda poc i intentes apretar. La veritat, no em puc queixar. Cau el nou amb 4'14 i el darrer també amb molt bon temps. Veig la meta i miro el rellotge. No m'ho crec, el temps marca més del que jo pensava. No vaig voler anar pressionat i no vaig mirar a quin ritme anava des de el quilòmetre cinc. Error; en algun moment vaig afluixar. Sigui per la gent que t'envolta o per les pròpies sensacions, et contagies i sense adonar-te'n perds pistonada.  Al final el crono és de 44' 02'', uns 10'' pitjor que l'any passat. No m'ho esperava. Acabo una mica capcot, emprenyat amb mi mateix per ser tan cagat, per no saber competir o és per no saber patir? . Quan veig als companys em refaig una mica. Estan tots molt contents. Hem acabat l'any fent el que ens agrada i el que ens uneix, res millor. Ara toca seguir lluitant pels somnis i, en aquest nou any, són prou importants.