dimarts, 11 de juny de 2013

Bioempedància o Summit i la Cursa Muntanya Cerdanya

Després de quatre hores i quaranta minuts, a la plaça de Santa Maria de Puigcerdà acabava un dels reptes que aquest any tenia planificat; la cursa de Muntanya de la Cerdanya de 35 quilòmetres i més de 1600 metres de desnivell positiu.

arribada a Puigcerdà

No va ésser fins el mes de març, amb la visita a Valls de l'ultrafondista, mare i bombera Emma Roca (www.emmaroca.com), que ho vaig marcar al meu calendari.

Aquest any el principal objectiu era fer la gran prova de BTT www.Vipxtrem.com i així recuperar també la sobrecàrrega dels genolls. Tot anava dedicat a fer una bona preparació per la Vip; aquest hivern les sortides amb bici i companys han estat la base del meu entrenament.

Com moltes vegades em passa, la meva impulsivitat i un regal sorpresa d'aniversari varen canviar aquest escenari.

El primer canvi de preparació el va provocar la participació en la meva primera mitja fora del territori nacional, la mitja de Berlin. (http://www.berliner-halbmarathon.de/en/) Una experiència increïble tot i que els dies van ser especialment freds. (http://www.tv3.cat/videos/4542111/correr-a-Berlin).

L'altre canvi el va provocar un mail de l'Emma Roca on em confirmava que era un dels voluntaris per a participar en el projecte Summit  (http://www.emmaroca.com/ca/tesis/). Un gran projecte amb la participació de més de 130 voluntaris i amb l'objectiu de comprovar els efectes positius de les ultramaratons en la salut.

Prova a Cardia Girona 
La primera de les proves que havíem de passar era una prova d'esforç i un ecocardiograma per descartar qualsevol problema i que recomano a tothom que vulgui fer esport. El mateix dia ja em varen treure sang, orina i saliva per altres tests del mateix estudi.

Però el gruix de proves i el test definitiu encara estava per arribar; la cursa de muntanya de la Cerdanya on ens controlarien fins i tot el que anàvem menjant a cada avituallament.

La setmana prèvia a casa i diariàment, registre d'actitivats i de les pulsacions en repòs, sobrecàrrega de carbohidrats i vigilar la hidratació. Tot ok. Ara, els nervis i pressió com mai! Ni amb el repte de la marató vaig sentir aquesta sensació de "buffff que no arribo".

Dissabte a Valls ens llevem amb un aiguat important i totes les previsions de meteo dels dies previs indiquen que serà un cap de setmana remullat. Si a sobre hi afegim que la cursa arriba a la cota 2000, doncs ja tinc clar que amb "tirantets" precisament no podré córrer. Agafo tot el material preparant-me pel pitjor i, com a mínim, en això vaig encertar. Al final no varem tenir masses problemes, no va ploure i la temperatura era l'ideal per córrer. Jo que sóc fredolic vaig córrer tapat, potser en alguna que altra rampa, massa i tot.

Els voluntaris del Summit erem citats el dia abans de la cursa per passar un munt de proves en l'Hospital Transfronterer de Puigcerdà (crec que encara no està en servei), unes instal·lacions completament noves. A l'arribar ja vaig trobar-me a l'Emma al capdavant del desplegament de voluntaris, metges, estudiants,... una autèntica munió de gent amb un propòsit comú.

Bioempedancia, antropometria, ecocardio, electro, i alguna que altra em deixo segur, tot en una tarda on per desgracia ens varem ajuntar els corredors de diumenge amb els que aquell mateix dissabte estaven lluitant contra el temps i que al final varen veure retallats els quilòmetres de les curses. Resultat: que ens varem passar dues hores i mitja per fer el que en principi havia de ser cosa d'una. Jo encara, que era dintre i entre prova i prova i, en estar envoltat dels cracks (Kilian Jornet, Nil Cardona, Marc Solà....) era ben distret. La Judit i el pelut ho varen patir esperant-me a fora al cotxe.

I encara ens quedava el briefing!!! Fins a Alp. A la porta del complex em trobo al Xavi Alujas, un crack i company d'entreno. Xerrem una estona i ell, que ho porta més preparat, em dóna seguretat amb els seus comentaris.

Només quedava sopar i anar a descansar perquè, com passa en aquestes curses, el despertador sona molt aviat. Al contrari del que m'esperava, vaig dormir bé i em vaig llevar amb moltes ganes de córrer. Esmorzar de costum i cap a la sortida, on havia de recollir el GPS i el localitzador del Summit (per poder controlar en tot moment el lloc de la cursa on era) i fer algun escalfament.

Foto a la sortida a Alp 

En aquells moments vaig veure els amics que el dia abans corrien la cursa popular i que diumenge varen apropar-se a la sortida i després a l'arribada. Foto i preparat per sortir. Els nervis els havia deixat endarera, ara ja ho tenia tot fet i per bé o per mal no hi havia volta endarera. Ara calia sortir a gaudir dels paisatges, de l'ambient i d'una Cerdanya que està impressionant.

La sortida per una pista ample i en constant pujada però suau feia que el grup s'estirés el suficient per no haver de parar en cap corriol i, la veritat, com que el que volia era sobretot regular en els primers quilòmetres, em va anar molt bé. Després d'aquest tram per escalfar cames, la cosa es començava a posar dreta i l'ascens fins a la Molina era dels que demanen concentració. Jo vaig anar regulant molt i crec que vaig encertar. Vaig arribar a dalt molt fresc i amb ganes de continuar. Ara la baixada per una pista negre de l'estació d'esquí. Era un autèntica assassina de quàdriceps (avui dimarts els tinc com si en jack el destripador s'hagués auto-regalat una festa) .

La gresca no acabava i encara ens esperava un altra pujada important al Pla de les Forques i una baixada tècnica amb molt de perill per un corriol absolutament enfangat. Gran encert el de sortir amb els pals de nòrdic que em varen ajudar a no llepar terra en més d'una ocasió. Dic més d'una, perquè una si que vaig "tastar" el meravellós fang de la Cerdanya.

Quedaven pocs quilòmetres i, entre que havia d'anar fitxant a cada avituallament pel control del Summit i que em trobava molt còmode, no vaig passar per cap moment especialment delicat. Algun que altre "vinga va que això ja ho tenim" i "a per la fenya", recordant algun crit dels castells, va passar pel meu cap, però ara ja res no em podia aturar. La vista posada en el campanar de Santa Maria, darrers quilòmetres infernals per asfalt i una arribada pel carrer més comercial ple de gent animant em van dur en "volandes" a meta.

Sense temps ni gairebé per parlar amb la Judit ni tampoc per poder saludar als amics, ja estava assegut al cotxe de l'organització del Summit que em portaria de nou a l'Hospital Transfronterer. Calia veure els efectes de la cursa en el cos i registrar-ho tot per a l'estudi,. Un altre vegada una marató de gairebé dues hores i mitja per fer les proves que sempre recordarè, en especial,  la prova que si no la feies no et deixaven ni menjar ni beure, la  Bioempedància.