diumenge, 9 d’abril de 2017

Marató Romànic Extrem "Pasito a Pasito"

Pasito a pasitopasito a pasito. Mil i una vegades en el meu cap ressona aquesta cantarella. Estic pujant la segona de les rampes de la marató romànic extreme, estic aprop del Puig Ou. Arribo a dalt i les vistes són de pel·lícula. No ho he fet mai fins avui, trec el mòbil i faig fotos d'aquesta meravella de comarca.


Vistes de la Vall de Bianya (foto feta en cursa)
Tenir amics que estan enamorats de la muntanya i que tenen la teva mateixa filosofia, és el que et porta a fer proves com la Romànic Extrem. Per a nosaltres les curses són l'excusa perfecte per conèixer territori, i per damunt de tot noves amistats amb la mateixa idea. 

Aquest any el vaig començar, amb la idea de tornar a fer una marató. En principi ,volia tornar a Barcelona. Als seus carrers i als 42 quilòmetres amb 195 metres. Però l'asfalt cada vegada m'agrada menys. Sóc cabreta i trepitjar terra és el que més m'agrada. Així que vaig canviar de parer. Tots els meus esforços han estat, per preparar aquesta marató de muntanya.

El Xavi, (https://xavialujas.wordpress.com/) m'he n'havia parlat molt i molt bé. Una cursa organitzada per corredors, i amb l'ajut de tot un poble. Tots els ingredients perquè et cuidin fins al més mínim detall. 


La veritat és que les expectatives, han estat superades amb escreix. Només arribar i veure la bossa del corredor, amb tot de productes locals, que m'han deixat el rebot de casa farcit per una setmana (parèntesis per elogiar les patates d'Olot) una bossa porta sabatilles i la camiseta. 
Dorsals a punt i foto de rigor. Córrer ens uneix

La tarda de dissabte a Hostalnou de Bianya, hem quedat amb la Jordina i el Joan. Recollim el dorsal i anem a fer un tomb per Olot. Estem fent temps per anar a sopar. Xerrem de projectes, curses i bons moments que no ens hem adonat i ja és l'hora. Sopar típic abans de cursa, pasta i una mica d'amanida. Ens acomiadem i quedem per veure'ns a les 07.00 una hora abans de la sortida. Faig nit en un Hostal que he triat sobretot pels comentaris de tranquil·litat. Recordo una mala experiència a Ripoll on en dia abans de cursa, vàrem anar a dormir al damunt d'una discoteca Latina. No vulgueu imaginar-vos com vàrem dormir. Aquí ha estat molt diferent i he dormit com un nen. Quasi no tinc temps ni d'esmorzar. He fet els deures i m'he emportat la llet d'arròs i els meus flocs de civada i la granola que faig a casa. Així no hi ha sorpreses. A l'hostal s'han portat molt bé i m'han preparat una bossa de pícnic que després de la marató la agrairé.

Arribo i l'organització està controlant l'aparcament. No cal estresar-se, hi ha lloc per a tothom. Jo necessito la meva dosi de cafeïna. Surto del cotxe i el que em marca el termòmetre () ara ho noten les meves cames. Vaig amb calça curta, i home sóc valent però ara mateix les estic passant putes. Així que entro al cafè i els missatges dels altres ja van arribant. Em trobo a la Jordina i el Joan, el Xavi també ha arribat però encara no ens hem vist. Miro el rellotge i m'adono que és força tard. Tiro cap al cotxe per preparar-me. Quan hi arribo em quedo fixat, sembla que el cotxe aparcat darrere el meu és el del Alujas. No potser amb quasi 700 participants seria molta casualitat. Doncs ho era, ens abracem i fem repàs de què ho tinguem tot a punt. Queden minuts per la sortida, no hem pogut ni escalfar. Però amb el que tenim per davant ja ho farem. No cal amoïnar-se.

L'ambient és fantàstic, els de la marató fem sortida en solitari. Per això sembla que estiguem en família, tot i els quasi 300 participants. M'agrada molt el brífing del David Darné, una de les ànimes d'aquesta prova. Ben aviat sortim, anem xerrant amb el grupet, fent bromes i darrers consells. Ara si és l'hora, després de molts mesos ja hi som. Sortida tranquil·la, amb una lleugera boira que encara fa que sigui més màgica. Potser ho tenien contractat i tot, aquesta gent estan molt preparats. En els primers quilòmetres anem en grup, però aviat el Xavi ens comença a deixar endarrere.
Fotos de Oriol Batista https://www.facebook.com/oriolgalgo?fref=ts


Jo ho tinc clar, vaig al meu ritme. No vull contagiar-me de ritmes que puc pagar. Els primers corriols ens porten pel mig de paratges que és podrien fer servir per a decorat de moltes pel·lícules. Es respira natura, aigua, verd, marró. Totes les tonalitats, estic ben embadalit. Van passant els quilòmetres, arribem al primer avituallament on m'agafa el Joan. Aquí només agafo un got d'aigua i a seguir. El Joan vol volar sol. La Jordina s'ho passarà molt bé i necessita una cursa com aquesta per deixar-se anar.

Toca pujar, així que amb calma anem regulant les forces. Mans als genolls i amunt. Ara la cosa es posa vertical però de baixada, enfangada i amb zones on es rellisca fàcilment. Semblo el Tarzan, m'agafo de branca en branca per no caure. Els corriols es van succeint, trepitgem molt poca pista, un altre dels al·licients d'aquesta cursa. Els avituallaments són molt complets, no falta de res. Beguda isotònica, refresc, i per menjar plàtans, xocolata, galetes i un llarg etc. Jo només vaig agafant plàtans. En les darreres curses així ho he fet i m'ha donat resultat. Això si a la motxilla porto dues barretes fetes per mi. Estan pensades per aquestes distàncies i són un bon premi als trams més difícils. Ara sembla que es prepara un dels macos. Comencem les pujades, sort del dorsal amb la gràfica de desnivell. Quina gran pensada, un altre detall dels organitzadors. Vaig mirant i només veig que això s'enfila.

Pasito a pasito, mans als genolls. Anem pujant, sembla que sóc a prop del primer cim, El Talló. Baixada ràpida i ens tornem a enfilar. Pasito a pasito, segueix perseguint-me la cantarella. A la vora del cim trobo una noia, amb les mans a la cintura. Sembla que no està bé, li pregunto i va enganxada de l'esquena. Miro un altra vegada el dorsal, estem a punt de coronar. Només li restarà baixar una mica per trobar-se amb l'avituallament. Li desitjo sort i tiro avall. Aquí no m'aturo per res, m'agraden les baixades i les aprofito. Sembla que no s'acabi mai, de fet podria continuar quilòmetres i quilòmetres així. Vaig molt còmode i el terreny és molt agraït. Ara és l'hora d'anar atrapant corredors., que malauradament no han aguantat. Jo estic gaudint com mai. Les vistes són espectaculars, corriols interminables. Tot de baixada, però recordo les paraules al brífing del David, guardeu forces pel regalet abans de l'arribada. En el penúltim avituallament coincideixo amb la noia que finalment arribarà darrer meu. Comentem la baixada que hem fet. Deu ni do, quina manera de baixar. Els quàdriceps ho pateixen i necessiten una mica de pla o pujada per relaxar-se.

Suposo que toca el "regalet", una darrera pujada Carena de Puigsolana. Vaig molt bé, no estic destrossat com podia pensar. La veritat que per portar quasi sis hores de cursa, molt sencer. Darrera baixada, torno a aprofitar i ara resten els darrers quilòmetres de pla. Aquests els faig a ritme, miro el rellotge i puc baixar de les sis hores i mitja. Estic que no ho crec, falten dos quilòmetres i ja tindre la meva primera marató de muntanya al sac. He fet altres distàncies, fins i tot més llargues però sempre eren marxes de resistència, i encara que no ho sembli la mentalitat per afrontar-les era molt diferent. Ara si ja veig els arcs de les arribades, trepitjo la catifa verda d'herba, miro el rellotge i marco 06.17.57 un temps estratosfèric. L'arribada no potser millor, encara no he parat el crono que veig al Xavi comentat la seva cursa, es gira i ens fonem amb una abraçada. Quina cursa Xavi, quina gran cursa. Una cursa gurmet.



El Joan ha fet un temps de crack i ens falta la Jordina per completar l'equip. Arriba somrient com sempre, és una autèntica campiona. Ja en tenim un altre per explicar. Quan dieu que és la propera Romànic Extrem?


No puc acabar aquesta crònica sense agrair a la Judit que entengui que la meva vida necessita aquest oxigen per continuar endavant. I que sense el seu suport no seria possible poder agafar aire. 

dilluns, 30 de gener de 2017

Mont-rodón Matadepera 2017

Moltes vegades una imatge val més que mil paraules

Diumenge vaig celebrar de la manera que més m'agrada el meu aniversari. Que més es pot demanar, cursa, muntanya i sobretot envoltat dels millors amics?.

El Mont-rodón és un cim de 618 metres, entre el municipi de Castellar del Vallès i Matadepera. També dóna nom a una cursa que aquest any ha arribat a la desena edició. Cursa d'aproximadament d'uns 13 quilòmetres i 600 metres de desnivell positiu que transcorre per les muntanyes del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Una de les millors maneres de conèixer territori, és participar en aquestes proves. 

Foto organització
Aquesta cursa la tenia apuntada al calendari, gràcies a les Rac1manacions d'un bon amic el Xavi Alujas. La veritat que no m'ha defraudat

He quedat amb els companys Salamandres per anar fins a Matadepera junts. Allí ens trobarem amb els companys de Valls que he tornat a enganyar per venir fins al Vallès. Com darrerament faig, un cafè sol abans de començar. I sortim a escalfar una mica amb el Xavi el Carles i el Sergi. Per ser una cursa de muntanya deu ni do la participació. I el més sorprenent la gran quantitat i qualitat de les noies participants. Som a la sortida, un dron ens grava i entre bromes sentim el coet que dóna la sortida. Els primers quilòmetres són d'asfalt i en pujada. Aquestes sortides em treuen de punt, així que millor baixar ritme i anar fent. Aviat arribem a la "Font de la Tartana". Primer corriol de pujada, i primers taps. Em trobo bé i premo les dents per poder passar la gent que tècnicament no va tan bé. El primer avituallament situat en el "Mont-rodón" el petit cim que dóna nom a la cursa. Només faig un glop d'aigua i surto volant avall. Ara hi ha una part que aprofito, sembla que aquest tram el conec d'haver-hi passat altres vegades. És una cursa ràpida, no hi ha temps per entretenir-se i cal donar-ho tot. La pujada al "Coll de grua" segon apreton, ara toca baixa un altra vegada fins a arribar a "Can Torres". Només ens resta fer "El Pujol", un regalet que ens ha preparat l'organització en forma de rampa dura. Tornem a baixar per corriol, ara per un de tècnic. Fins i tot hi han equipat unes cordes, la cosa rellisca força. I es torna molt exigent, cal vigilar de no caure de cul. Estem acabant la cursa, jo l'he trobat curta. Tot i així els darrers quilòmetres puc esprémer-me una mica més i arribo a meta amb molt bon sabor de boca.



Quan arribo ja m'estan esperant, el Xavi i el Joan, el Carles i el Sergi. Aquesta colla estan a un altre nivell. Enorme el Xavi, que estan a principis de temporada i després de fer la setmana abans una mitja amb un temps increïble, ha tornat a fer un gran crono. Tot en aquesta cursa està molt cuidat. Bossa corredor amb samarreta tècnica de bona marca, un complement de cuina de la casa Lekue (a casa en som fans). I un avituallament final on no hi falta de res. Però per a detalls, el dels meus amics. Botella de cava per celebrar el meu aniversari, m'heu sorprès molt. Per molts anys companys!!!

dimecres, 25 de gener de 2017

X La Pica, la nostra Festa Major

Foto Organització (Dolors)
Tots els pobles tenen el seu dia gran. El dia, que els carrers s'engalanen, les pubilles s'arreglen, i els joves pretendents vesteixen les millors gales. Tothom es prepara per al gran ball, arriba l'hora i la música ja sona de fons. A Picamoixons també tenen el seu gran dia, però en aquest petit poble de l'Alt Camp fa deu anys que la festa grossa és al gener. Els vestits de gala són els culots i mallots de teixit tècnic, ulleres de sol, guants, casc i tota mena de complements. Els vehicles amb què els convidats arribaran al ball, són de dues rodes i els músics, els sons de la natura, els de l'esforç en un senderó de pujada, els de l'alegria en una baixada a tomba oberta, en definitiva els d'una pedalada en un diumenge d'esport, natura i amics. 

Aquesta setmana gairebé no he fet res. Només dilluns vaig sortir a córrer una estona i fins dissabte no he sortit més. A la tarda anem a buscar els dorsals. Retrobament amb molts companys i amics. Demà serà la meva vuitena participació en aquesta pedalada, i tinc el cuquet com en la primera. La Pica està d'aniversari, són deu edicions d'un alt nivell. Les inscripcions fa setmanes que estan exhaurides, i això que s'ha ampliat a 1200 participants entre les dues opcions (blava, recorregut amb menys corriol i menor desnivell) i la vermella de aprox. uns 40 quilòmetres i 1300 + de desnivell (segons l'organització 1.100 aprox., jo sé d'un a qui li regalarem un GPS....). Sempre ens preparen un recorregut,on descobrim nous senderons per Miramar. 

Aquesta edició, per a mi, potser ha estat la menys sorprenent. Els tres senderons que s'han posat i que encara no s'havien fet, són dels que habitualment fem i que coneixia perfectament. "El Calitxe" i "La Rama", són dels que més m'agraden. L'altre, anomenat "El Xulo" és un corriol excessivament tècnic, i que en alguna ocasió ja m'ha fet "volar" i per aquest motiu no el gaudeixo tant. A les vuit del matí,he quedat per fer el cafè, amb el Sergi, el Jordi i l'Òscar. 

El trident a l'arribada.
L'
Edu al final no ha volgut fer el circuit vermell, surt de Valls amb bici i ens trobarem a Picamoixons. Ho havíem parlat amb el Sergi i aquesta vegada volem fer el recorregut junts, el trio calavera. No hi ha pressió, ni cronometro. L'única norma, no deixar cap avituallament en peu. Jo m'avanço i faig el primer abans de sortir. Sóc un llépol, i no puc estar-me'n del gotet de xocolata i melindro.L'hora de la sortida és propera, falta menys d'un quart d'hora. A poc a poc ens atansem al control de xip i amb sort hem quedat situats en un bon lloc. Ens trobem a l'Ivan de CorredorsValls que està finet finet, només el veurem a la sortida. Ara si, l'alcalde de la vila ens dóna les darreres indicacions, coet i sortida. Els primers quilòmetres per carretera i fins a Valls. No m'agrada, però entenc que no hi ha manera d'estirar un gran grup, si no ho fan així. El cel ben negre, amenaçador de pluja, tot i que el que més fa la guitza, és el vent. Pujada cap a la Mixarda, bufa com sempre, en contra.
Arriba el primer corriol de pujada, tap assegurat. No és complicat, però en les marxes, només que un, posi peu a terra ja estem llestos. Patia per anar massa tapat, i la veritat no m'ha sobrat res. Una de les primeres sorpreses del dia, avui "Calitxe" de pujada, i a sobre amb el culpable d'anomenar-lo així, en Carlos, animant-nos en la part més complicada. Arribem al trencall de la torre elèctrica i hem quedo parat, perquè jo pensava que fèiem aquest tram. Doncs no, ens tenien reservada alguna cosa millor. Pujarem pel "Ferrer". Com m'agrada fer senderons, tant me fa si són amunt o avall. Encara pujarem una bona estona, hem d'anar a buscar l'entrada de "la rama". No hi ha descans, ni pots despistar-te. Anem trobant pels llocs complicats a bons amics, els nebots del tiet. Com a bon tiet, els cuida i protegeix. Tornem a remuntar, en aquest tram compartim recorregut amb els de la blava. La gana comença a notar-se, per sort som a tocar de l'avituallament de Miramar. Són molt complets, hi ha de tot. Ens hi quedem una bona estona. Crec que avui he guanyat pes. Caldrà passar la setmana a "verduretes". La baixada, no la tenia clara. Però el Sergi m'ha posat en alerta. Avui baixem per "el Xulo". No és dels que m'agraden, hi ha molts esgraons i zones tècniques. Però com sempre dic, si no pots "peu a terra" i avall. La bicicleta és de muntanya, i a la muntanya hi ha de tot. Portem uns 800 metres de desnivell, encara falta pujar a les Espelmes, pujar pel "Pas del Bou", i la traca final de la pujada a les canteres.
Foto Santi Jiménez
Tot es pot fer, només cal agafar un ritme còmode i anar fent. Volem arribar els tres junts, i anem fent reagrupaments. Avui l'important és aprofitar cada quilòmetre, cada minut per gaudir de tot el que ens envolta. Ens queda algun corriol que és exigent. El de baixada del "Pas de Bou" és dels que
, si no vas amb compte, pots "volar" fàcilment. Hi ha dos o tres punts on prefereixo no arriscar. Com diria un amic "no tengo el chocho pa farolillos". Ni ganes de prendre mal. Ara si, només resta la darrera pujada, un senderó de baixada i arribarem a meta.
Anem tirant, veiem Picamoixons al cap d'avall. L'alcalde ens dona la benvinguda, entrem al pati i ens reben amb cava per celebrar el desè aniversari. No hi ha paraules per agrair els petits, grans detalls d'aquesta gent. Només demanar que no s'acabi mai, i que per molts anys més puguem gaudir de la festa major de la bicicleta de muntanya.

dilluns, 16 de gener de 2017

2 Turons Glaçats Moià

Foto organització
Set graus negatius, són les vuit del matí i vaig camí a Moià. La primera cursa del 2.017 està a punt de donar el tret de sortida a una temporada, on vull recuperar la muntanya. No estic especialment nerviós ni pateixo pel fred, de fet m'agrada córrer així. 
La setmana prèvia no ha estat precisament bona. No he entrenat el que voldria i un constipat m'ha voltat tots aquests dies. A sobre dijous vaig patir una rebrincada al genoll dret, una d'aquelles males postures que et poden deixar fora de combat. La veritat, no les he tingut totes fins aquest matí. Divendres a la tarda no podia ni caminar. Quina manera de preparar una mitja de muntanya. 
Per sort dissabte em vaig llevar sense gaires molèsties. No vaig voler forçar i aquella horeta que tenia prevista per estirar cames, va quedar en una passejada per Barcelona. Tarda de teatre i aviat a dormir. Ho he fet com feia dies que no feia. Fins i tot no he sentit el despertador i m'he aixecat vint minuts més tard del que volia fer-ho.
He arribat relativament d'hora a Moià, he aparcat on sempre i cap a la plaça a buscar el dorsal. El sol està sortint i encara que fa molt de fred, sentir els raigs a la cara un matí de gener recompensa.
Toca fer cua pel dorsal, com sempre despistat que sóc de mena, no he mirat quin número tinc. Tràmits de rigor i a buscar un bar per fer el cafè, un ritual que he incorporat en les darreres curses. Ara fa uns mesos que estic incorporant canvis en l'alimentació, intento seguir els consells de gent experta en nutrició esportiva. Una de les que a mi m'agrada molt és l'Astrid Barqué de Vitampleni. La podeu seguir en totes les seves xarxes socials. Per exemple abans prenia cafè amb llet i cereals ensucrats a sac, les digestions no eren precisament les millors i en més d'una cursa, havia patit. Avui per esmorzar, "farinetes" de flocs de civada, fruits secs i un plàtan. En els avituallaments ara ja no menjo sense control. Avui per una distància de mitja marató, només he ingerit tres trossets de plàtan. I tampoc agafo els isotònics, normalment són barreja de "polvos" amb les que tens molts números de patir una puntada de peu a l'estómacTornem a la plaça de la vila, vaig cap al racó on sembla que toca el sol. Veig a un parell de noies que comenten com cauen flocs de neu, si està nevant. Per sort ha estat només una anècdota més per explicar. Sento com l'speker ens crida a entrar a la gàbia de sortida. A poc a poc mirant al voltant, cares de fred, somriures nerviosos. Briefing amb quatre detalls, del que recordo la paraula gelat i "segur que relliscareu, però no preneu mal". Compte enrere i sortim. La gent surt esperitada, a mi ni em preocupa. Jo surto al meu ritme, això és llarg i no he escalfat prou per sortir com un coet. Els primers dos quilòmetres són de bon fer, pla baixada però sense estridències.Aviat ens trobem amb l'autèntic esperit de la cursa d'avui.
Foto organització
Uns corriols i paratges dels quals no es veuen cada dia i treuen l'alè. La baixada a l'infern en diuen. No sé si l'infern potser tan maco. Aquí  que trec la cabreta que porto dins, i vaig passant corredors no tan tècnics o amb més seny que jo. He encertat amb la roba, samarreta tèrmica de màniga llarga i damunt la de tirants de Corredorsvalls. El fred en les fondalades és molt intens. Està tot glaçat i aviat haurem de fer servir el "culen bajen" pels tobogans glaçats del Moianès.Les curses amb molt de corriol, són per a mi les millors. Però he de reconèixer que els quilòmetres costen de passar. Avui no he tingut temps de pensar en la distància. Només gaudir del que m'envolta, olors, imatges i anar passant.La cursa s'anomena la dels 2 Turons, però amb el constant puja i baixa del circuit jo li canviaria el nom. En els darrers quilòmetres he fet camí amb un noi de aprop de Moià, comentem l'excel·lent circuit preparat per l'organització. Fins i tot ell que és de la terra, comenta que està sorprèsEns apropem al final, darrers quilòmetres. M'estranya que tot sigui baixada, segur que ens reserven alguna sorpresa. No m'han defraudat, a dos quilòmetres de l'arribada una darrera pujada que amb les cames tocadetes és una cabronada. Ara si som a dalt i es veu Moià al fons. Recordo que en el circuit de la cursa que vaig córrer el 2010 (http://alexmvives.blogspot.com.es/2010/01/2-turons-moia.html) el darrer quilòmetre era de corriol. Efectivament acabem baixant pel mateix corriol, somriure d'orella a orella perquè m'ho he passat teta.
Arribada i recompensa, coca amb xocolata desfeta!!!!

dimarts, 2 de febrer de 2016

Senglanada estrabada

Fotos Organització Senglenada
Aquesta és d'aquelles pedalades que jo anomeno pedalada "gurmet". Ho son pel recorregut, pel marcatge, pel tracte al participant. Per cuidar tots els detalls i a sobre per fer-ho amb un preu molt ajustat.

La vaig conèixer l'any passat i em vaig enamorar. Va ser un amor a primer pedal, doncs, des del primer moment en què es dóna la sortida vius intenses emocions. Aquest any hi volia repetir i aquesta vegada hi anava acompanyat del Joan. Personalment hem sento una mica fora de forma, no he començat l'any com voldria. Diguem que ha estat un inici d'any molt estrany, i això també s'ha notat en el meu estat de forma. Tot i que he intentat continuar entrenant, no ho he fet amb la intensitat que anys anteriors. El no tenir un objectiu clar i amb un canvi de treball que no esperava ha fet que no sigui regular. Tampoc he estat regular amb la dieta, i som el que mengem.

Així que amb més ganes que forces cap a Calders. La veritat és que anar amb les expectatives molt baixes també serveix per no defraudar-se. Jo ara ho faig perquè m'ho passo bé, i no tinc la pressió de fer un bon temps.

La sortida és a les 9 del matí així que he quedat amb el Joan a les set per anar amb temps. Arribem dels primers, recollida de dorsals i cafetonet amb pastetes per agafar calories. Aquest any sembla que no hi ha tants participants, és una cursa molt exigent i també coincideix en data amb alguna pedalada d'èxit com la MontaltBike. La sortida tranquil·la, amb problemes de canvi no ho vaig revisar ahir i avui era tard. Hem quedat darrere i tot just començar estem parats. Són corriols de poca dificultat i tot i així hi ha gent que fot tap. És complicat per a mi estar en el grup dels de davant per no agafar tap, però si hem quedo darrere jo que sóc més de corriol quedo taponat per gent amb més forma física però amb poca tècnica.


Tant és, avui objectiu és anar fent. Aquesta pedalada et permet anar canviant del circuit vermell al circuit blau, però aquest any no ha estat així fins al segon avituallament.

La veritat és que hem fet quasi tot el recorregut per senders, és una autèntica passada com s'ho curren aquesta gent. No he recordat només que algun sender dels de l'any passat. Els quilòmetres no avancen i el rellotge no s'atura. Corriols tècnics, corriols menys tècnics, corriols de pujada, corriols de baixada. Un no parar. En el quilòmetre tres aproximadament hi havia una paret vertical on ens han ajudat a pujar. Jo que sóc més aviat poc àgil en aquestes ocasions, he relliscat i m'he fotut una estrebada que m'ha fet la guitza tota la pedalada. Ja no he gaudit al 100% i tenia ganes de sortir a pistes. Cada vegada que tenia que desencalar veia la padrina, quin mal. Sort que en calent encara he pogut anar fent fins al segon avituallament. Abans d'arribar-hi m'han atrapat els escombres, i els escombres anaven corrent!!. Quin merit, un noi i una noia que han fet tot el recorregut corrent.



En el segon avituallament finalment he decidit acabar per pistes. De fet igual que l'any passat però crec que aquest he patit molt més. El Joan ha fet tot el recorregut per senders i a l'arribada m'ha dit que no havia fet mai una pedalada tan exigent. Ens ha agradat molt i segur que l'any vinent i tornarem. Als que us agrada senderonejar no us la podeu perdre.

Ara ja pensant en propers reptes i per damunt de tot en començar a posar-nos les piles.