dilluns, 30 de gener de 2017

Mont-rodón Matadepera 2017

Moltes vegades una imatge val més que mil paraules

Diumenge vaig celebrar de la manera que més m'agrada el meu aniversari. Que més es pot demanar, cursa, muntanya i sobretot envoltat dels millors amics?.

El Mont-rodón és un cim de 618 metres, entre el municipi de Castellar del Vallès i Matadepera. També dóna nom a una cursa que aquest any ha arribat a la desena edició. Cursa d'aproximadament d'uns 13 quilòmetres i 600 metres de desnivell positiu que transcorre per les muntanyes del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Una de les millors maneres de conèixer territori, és participar en aquestes proves. 

Foto organització
Aquesta cursa la tenia apuntada al calendari, gràcies a les Rac1manacions d'un bon amic el Xavi Alujas. La veritat que no m'ha defraudat

He quedat amb els companys Salamandres per anar fins a Matadepera junts. Allí ens trobarem amb els companys de Valls que he tornat a enganyar per venir fins al Vallès. Com darrerament faig, un cafè sol abans de començar. I sortim a escalfar una mica amb el Xavi el Carles i el Sergi. Per ser una cursa de muntanya deu ni do la participació. I el més sorprenent la gran quantitat i qualitat de les noies participants. Som a la sortida, un dron ens grava i entre bromes sentim el coet que dóna la sortida. Els primers quilòmetres són d'asfalt i en pujada. Aquestes sortides em treuen de punt, així que millor baixar ritme i anar fent. Aviat arribem a la "Font de la Tartana". Primer corriol de pujada, i primers taps. Em trobo bé i premo les dents per poder passar la gent que tècnicament no va tan bé. El primer avituallament situat en el "Mont-rodón" el petit cim que dóna nom a la cursa. Només faig un glop d'aigua i surto volant avall. Ara hi ha una part que aprofito, sembla que aquest tram el conec d'haver-hi passat altres vegades. És una cursa ràpida, no hi ha temps per entretenir-se i cal donar-ho tot. La pujada al "Coll de grua" segon apreton, ara toca baixa un altra vegada fins a arribar a "Can Torres". Només ens resta fer "El Pujol", un regalet que ens ha preparat l'organització en forma de rampa dura. Tornem a baixar per corriol, ara per un de tècnic. Fins i tot hi han equipat unes cordes, la cosa rellisca força. I es torna molt exigent, cal vigilar de no caure de cul. Estem acabant la cursa, jo l'he trobat curta. Tot i així els darrers quilòmetres puc esprémer-me una mica més i arribo a meta amb molt bon sabor de boca.



Quan arribo ja m'estan esperant, el Xavi i el Joan, el Carles i el Sergi. Aquesta colla estan a un altre nivell. Enorme el Xavi, que estan a principis de temporada i després de fer la setmana abans una mitja amb un temps increïble, ha tornat a fer un gran crono. Tot en aquesta cursa està molt cuidat. Bossa corredor amb samarreta tècnica de bona marca, un complement de cuina de la casa Lekue (a casa en som fans). I un avituallament final on no hi falta de res. Però per a detalls, el dels meus amics. Botella de cava per celebrar el meu aniversari, m'heu sorprès molt. Per molts anys companys!!!

dimecres, 25 de gener de 2017

X La Pica, la nostra Festa Major

Foto Organització (Dolors)
Tots els pobles tenen el seu dia gran. El dia, que els carrers s'engalanen, les pubilles s'arreglen, i els joves pretendents vesteixen les millors gales. Tothom es prepara per al gran ball, arriba l'hora i la música ja sona de fons. A Picamoixons també tenen el seu gran dia, però en aquest petit poble de l'Alt Camp fa deu anys que la festa grossa és al gener. Els vestits de gala són els culots i mallots de teixit tècnic, ulleres de sol, guants, casc i tota mena de complements. Els vehicles amb què els convidats arribaran al ball, són de dues rodes i els músics, els sons de la natura, els de l'esforç en un senderó de pujada, els de l'alegria en una baixada a tomba oberta, en definitiva els d'una pedalada en un diumenge d'esport, natura i amics. 

Aquesta setmana gairebé no he fet res. Només dilluns vaig sortir a córrer una estona i fins dissabte no he sortit més. A la tarda anem a buscar els dorsals. Retrobament amb molts companys i amics. Demà serà la meva vuitena participació en aquesta pedalada, i tinc el cuquet com en la primera. La Pica està d'aniversari, són deu edicions d'un alt nivell. Les inscripcions fa setmanes que estan exhaurides, i això que s'ha ampliat a 1200 participants entre les dues opcions (blava, recorregut amb menys corriol i menor desnivell) i la vermella de aprox. uns 40 quilòmetres i 1300 + de desnivell (segons l'organització 1.100 aprox., jo sé d'un a qui li regalarem un GPS....). Sempre ens preparen un recorregut,on descobrim nous senderons per Miramar. 

Aquesta edició, per a mi, potser ha estat la menys sorprenent. Els tres senderons que s'han posat i que encara no s'havien fet, són dels que habitualment fem i que coneixia perfectament. "El Calitxe" i "La Rama", són dels que més m'agraden. L'altre, anomenat "El Xulo" és un corriol excessivament tècnic, i que en alguna ocasió ja m'ha fet "volar" i per aquest motiu no el gaudeixo tant. A les vuit del matí,he quedat per fer el cafè, amb el Sergi, el Jordi i l'Òscar. 

El trident a l'arribada.
L'
Edu al final no ha volgut fer el circuit vermell, surt de Valls amb bici i ens trobarem a Picamoixons. Ho havíem parlat amb el Sergi i aquesta vegada volem fer el recorregut junts, el trio calavera. No hi ha pressió, ni cronometro. L'única norma, no deixar cap avituallament en peu. Jo m'avanço i faig el primer abans de sortir. Sóc un llépol, i no puc estar-me'n del gotet de xocolata i melindro.L'hora de la sortida és propera, falta menys d'un quart d'hora. A poc a poc ens atansem al control de xip i amb sort hem quedat situats en un bon lloc. Ens trobem a l'Ivan de CorredorsValls que està finet finet, només el veurem a la sortida. Ara si, l'alcalde de la vila ens dóna les darreres indicacions, coet i sortida. Els primers quilòmetres per carretera i fins a Valls. No m'agrada, però entenc que no hi ha manera d'estirar un gran grup, si no ho fan així. El cel ben negre, amenaçador de pluja, tot i que el que més fa la guitza, és el vent. Pujada cap a la Mixarda, bufa com sempre, en contra.
Arriba el primer corriol de pujada, tap assegurat. No és complicat, però en les marxes, només que un, posi peu a terra ja estem llestos. Patia per anar massa tapat, i la veritat no m'ha sobrat res. Una de les primeres sorpreses del dia, avui "Calitxe" de pujada, i a sobre amb el culpable d'anomenar-lo així, en Carlos, animant-nos en la part més complicada. Arribem al trencall de la torre elèctrica i hem quedo parat, perquè jo pensava que fèiem aquest tram. Doncs no, ens tenien reservada alguna cosa millor. Pujarem pel "Ferrer". Com m'agrada fer senderons, tant me fa si són amunt o avall. Encara pujarem una bona estona, hem d'anar a buscar l'entrada de "la rama". No hi ha descans, ni pots despistar-te. Anem trobant pels llocs complicats a bons amics, els nebots del tiet. Com a bon tiet, els cuida i protegeix. Tornem a remuntar, en aquest tram compartim recorregut amb els de la blava. La gana comença a notar-se, per sort som a tocar de l'avituallament de Miramar. Són molt complets, hi ha de tot. Ens hi quedem una bona estona. Crec que avui he guanyat pes. Caldrà passar la setmana a "verduretes". La baixada, no la tenia clara. Però el Sergi m'ha posat en alerta. Avui baixem per "el Xulo". No és dels que m'agraden, hi ha molts esgraons i zones tècniques. Però com sempre dic, si no pots "peu a terra" i avall. La bicicleta és de muntanya, i a la muntanya hi ha de tot. Portem uns 800 metres de desnivell, encara falta pujar a les Espelmes, pujar pel "Pas del Bou", i la traca final de la pujada a les canteres.
Foto Santi Jiménez
Tot es pot fer, només cal agafar un ritme còmode i anar fent. Volem arribar els tres junts, i anem fent reagrupaments. Avui l'important és aprofitar cada quilòmetre, cada minut per gaudir de tot el que ens envolta. Ens queda algun corriol que és exigent. El de baixada del "Pas de Bou" és dels que
, si no vas amb compte, pots "volar" fàcilment. Hi ha dos o tres punts on prefereixo no arriscar. Com diria un amic "no tengo el chocho pa farolillos". Ni ganes de prendre mal. Ara si, només resta la darrera pujada, un senderó de baixada i arribarem a meta.
Anem tirant, veiem Picamoixons al cap d'avall. L'alcalde ens dona la benvinguda, entrem al pati i ens reben amb cava per celebrar el desè aniversari. No hi ha paraules per agrair els petits, grans detalls d'aquesta gent. Només demanar que no s'acabi mai, i que per molts anys més puguem gaudir de la festa major de la bicicleta de muntanya.

dilluns, 16 de gener de 2017

2 Turons Glaçats Moià

Foto organització
Set graus negatius, són les vuit del matí i vaig camí a Moià. La primera cursa del 2.017 està a punt de donar el tret de sortida a una temporada, on vull recuperar la muntanya. No estic especialment nerviós ni pateixo pel fred, de fet m'agrada córrer així. 
La setmana prèvia no ha estat precisament bona. No he entrenat el que voldria i un constipat m'ha voltat tots aquests dies. A sobre dijous vaig patir una rebrincada al genoll dret, una d'aquelles males postures que et poden deixar fora de combat. La veritat, no les he tingut totes fins aquest matí. Divendres a la tarda no podia ni caminar. Quina manera de preparar una mitja de muntanya. 
Per sort dissabte em vaig llevar sense gaires molèsties. No vaig voler forçar i aquella horeta que tenia prevista per estirar cames, va quedar en una passejada per Barcelona. Tarda de teatre i aviat a dormir. Ho he fet com feia dies que no feia. Fins i tot no he sentit el despertador i m'he aixecat vint minuts més tard del que volia fer-ho.
He arribat relativament d'hora a Moià, he aparcat on sempre i cap a la plaça a buscar el dorsal. El sol està sortint i encara que fa molt de fred, sentir els raigs a la cara un matí de gener recompensa.
Toca fer cua pel dorsal, com sempre despistat que sóc de mena, no he mirat quin número tinc. Tràmits de rigor i a buscar un bar per fer el cafè, un ritual que he incorporat en les darreres curses. Ara fa uns mesos que estic incorporant canvis en l'alimentació, intento seguir els consells de gent experta en nutrició esportiva. Una de les que a mi m'agrada molt és l'Astrid Barqué de Vitampleni. La podeu seguir en totes les seves xarxes socials. Per exemple abans prenia cafè amb llet i cereals ensucrats a sac, les digestions no eren precisament les millors i en més d'una cursa, havia patit. Avui per esmorzar, "farinetes" de flocs de civada, fruits secs i un plàtan. En els avituallaments ara ja no menjo sense control. Avui per una distància de mitja marató, només he ingerit tres trossets de plàtan. I tampoc agafo els isotònics, normalment són barreja de "polvos" amb les que tens molts números de patir una puntada de peu a l'estómacTornem a la plaça de la vila, vaig cap al racó on sembla que toca el sol. Veig a un parell de noies que comenten com cauen flocs de neu, si està nevant. Per sort ha estat només una anècdota més per explicar. Sento com l'speker ens crida a entrar a la gàbia de sortida. A poc a poc mirant al voltant, cares de fred, somriures nerviosos. Briefing amb quatre detalls, del que recordo la paraula gelat i "segur que relliscareu, però no preneu mal". Compte enrere i sortim. La gent surt esperitada, a mi ni em preocupa. Jo surto al meu ritme, això és llarg i no he escalfat prou per sortir com un coet. Els primers dos quilòmetres són de bon fer, pla baixada però sense estridències.Aviat ens trobem amb l'autèntic esperit de la cursa d'avui.
Foto organització
Uns corriols i paratges dels quals no es veuen cada dia i treuen l'alè. La baixada a l'infern en diuen. No sé si l'infern potser tan maco. Aquí  que trec la cabreta que porto dins, i vaig passant corredors no tan tècnics o amb més seny que jo. He encertat amb la roba, samarreta tèrmica de màniga llarga i damunt la de tirants de Corredorsvalls. El fred en les fondalades és molt intens. Està tot glaçat i aviat haurem de fer servir el "culen bajen" pels tobogans glaçats del Moianès.Les curses amb molt de corriol, són per a mi les millors. Però he de reconèixer que els quilòmetres costen de passar. Avui no he tingut temps de pensar en la distància. Només gaudir del que m'envolta, olors, imatges i anar passant.La cursa s'anomena la dels 2 Turons, però amb el constant puja i baixa del circuit jo li canviaria el nom. En els darrers quilòmetres he fet camí amb un noi de aprop de Moià, comentem l'excel·lent circuit preparat per l'organització. Fins i tot ell que és de la terra, comenta que està sorprèsEns apropem al final, darrers quilòmetres. M'estranya que tot sigui baixada, segur que ens reserven alguna sorpresa. No m'han defraudat, a dos quilòmetres de l'arribada una darrera pujada que amb les cames tocadetes és una cabronada. Ara si som a dalt i es veu Moià al fons. Recordo que en el circuit de la cursa que vaig córrer el 2010 (http://alexmvives.blogspot.com.es/2010/01/2-turons-moia.html) el darrer quilòmetre era de corriol. Efectivament acabem baixant pel mateix corriol, somriure d'orella a orella perquè m'ho he passat teta.
Arribada i recompensa, coca amb xocolata desfeta!!!!

dimarts, 2 de febrer de 2016

Senglanada estrabada

Fotos Organització Senglenada
Aquesta és d'aquelles pedalades que jo anomeno pedalada "gurmet". Ho son pel recorregut, pel marcatge, pel tracte al participant. Per cuidar tots els detalls i a sobre per fer-ho amb un preu molt ajustat.

La vaig conèixer l'any passat i em vaig enamorar. Va ser un amor a primer pedal, doncs, des del primer moment en què es dóna la sortida vius intenses emocions. Aquest any hi volia repetir i aquesta vegada hi anava acompanyat del Joan. Personalment hem sento una mica fora de forma, no he començat l'any com voldria. Diguem que ha estat un inici d'any molt estrany, i això també s'ha notat en el meu estat de forma. Tot i que he intentat continuar entrenant, no ho he fet amb la intensitat que anys anteriors. El no tenir un objectiu clar i amb un canvi de treball que no esperava ha fet que no sigui regular. Tampoc he estat regular amb la dieta, i som el que mengem.

Així que amb més ganes que forces cap a Calders. La veritat és que anar amb les expectatives molt baixes també serveix per no defraudar-se. Jo ara ho faig perquè m'ho passo bé, i no tinc la pressió de fer un bon temps.

La sortida és a les 9 del matí així que he quedat amb el Joan a les set per anar amb temps. Arribem dels primers, recollida de dorsals i cafetonet amb pastetes per agafar calories. Aquest any sembla que no hi ha tants participants, és una cursa molt exigent i també coincideix en data amb alguna pedalada d'èxit com la MontaltBike. La sortida tranquil·la, amb problemes de canvi no ho vaig revisar ahir i avui era tard. Hem quedat darrere i tot just començar estem parats. Són corriols de poca dificultat i tot i així hi ha gent que fot tap. És complicat per a mi estar en el grup dels de davant per no agafar tap, però si hem quedo darrere jo que sóc més de corriol quedo taponat per gent amb més forma física però amb poca tècnica.


Tant és, avui objectiu és anar fent. Aquesta pedalada et permet anar canviant del circuit vermell al circuit blau, però aquest any no ha estat així fins al segon avituallament.

La veritat és que hem fet quasi tot el recorregut per senders, és una autèntica passada com s'ho curren aquesta gent. No he recordat només que algun sender dels de l'any passat. Els quilòmetres no avancen i el rellotge no s'atura. Corriols tècnics, corriols menys tècnics, corriols de pujada, corriols de baixada. Un no parar. En el quilòmetre tres aproximadament hi havia una paret vertical on ens han ajudat a pujar. Jo que sóc més aviat poc àgil en aquestes ocasions, he relliscat i m'he fotut una estrebada que m'ha fet la guitza tota la pedalada. Ja no he gaudit al 100% i tenia ganes de sortir a pistes. Cada vegada que tenia que desencalar veia la padrina, quin mal. Sort que en calent encara he pogut anar fent fins al segon avituallament. Abans d'arribar-hi m'han atrapat els escombres, i els escombres anaven corrent!!. Quin merit, un noi i una noia que han fet tot el recorregut corrent.



En el segon avituallament finalment he decidit acabar per pistes. De fet igual que l'any passat però crec que aquest he patit molt més. El Joan ha fet tot el recorregut per senders i a l'arribada m'ha dit que no havia fet mai una pedalada tan exigent. Ens ha agradat molt i segur que l'any vinent i tornarem. Als que us agrada senderonejar no us la podeu perdre.

Ara ja pensant en propers reptes i per damunt de tot en començar a posar-nos les piles.

diumenge, 21 de juny de 2015

26a Pujada a Miramar BTT

Equip & amics a la sortida


Una cursa amb 26 edicions és clarament una cursa referent, és més que una cursa és tota una institució. Si hi afegim que es fa a casa i que el circuit és el pati per on sortim quasi cada setmana només ens cal afegir a la coctelera, la trobada amb la resta de companys perquè sigui la cursa perfecta.

No recordo quantes edicions porto participant, però són unes quantes i mentre pugui continuaré fent-ho. Primer perquè crec que cal donar suport a la gent que fa coses per Valls, ens movem al cap de l'any per tot Catalunya i aquesta que la tenim a casa s'ha de donar suport. Per altra banda perquè m'ho passo de conya. És una jornada diferent, personalment no són les curses que millor em van. Massa explosiu, jo sóc dièsel i sortir a tot drap i amb el cor a la boca 15 quilòmetres és tot un repte. 


Aquest any han fet importants canvis en el circuit, s'ha tret el mític GR. Un tram dur de rampes imponents i que et feien suar de valent. Ara donem una mica més de tomb i es va a buscar dos dels senders més típics per pujar a Miramar, "Cartuxos" i la "Selva". Dos senders/pistes sense dificultat tècnica i que et porten fins al poble de Miramar en un constant ascens. La segona part del circuit és idèntic al dels altres anys. De Miramar fins a dalt a les antenes, un tram d'ascens sense cap rampa dura. De totes maneres com que vas a tot el que pots, continua sent una cronoescalada guapa. 
Foto gràcies a Quim Calvo


Amb intenció d'escalfar una mica hem quedat amb els companys del Team a dos quarts de vuit, una bona matinada per aquests dies de festa major. A mi m'agrada matinar, ho prefereixo, això si a les nits no hem busqueu, que faig com les gallines.


Hem fet un rodatge de quasi 45' que han anat de perles per no començar completament freds. De totes maneres la sortida és a treure el ganivet i jo no puc. Per molt que ho intenti, i creieu-me que avui ho he intentat, no puc agafar un ritme alt. De totes maneres no m'he entretingut i a poc a poc he anat agafant ritme de pujada. El fet de conèixer a la perfecció per on passaràs, ajuda per bo i per dolent. Saps on vas a petar i saps on moriràs.


Els primers quilòmetres he vist passar com un obús a tots els companys del team. En aquell moment el cap et diu "mare meva com van aquests, avui no els atrapo" i et resignes a agafar el teu ritme i anar pujant. En llocs rodadors sóc pell, no vaig gens bé però per sort avui això acabava pujant i ara estic bé. Aquestes darreres setmanes trobo que he fet bé la feina i ho noto. Primer un i després l'altre els he anat passant, al que sí que no he vist fins a l'arribada és a l'Edu. Quin tros de bèstia, només que pogués entrenar en condicions una mica més no hi hauria qui el veies a les pedalades. A sobre aquest terreny a ell li va molt i quan porta un dorsal al davant es transforma. Encara sort que ahir no vas dormir pute!!! 


He entrat a meta just per sota de l'hora i el més important amb molt bones sensacions. Si Judit bones sensacions a tu et fa gràcia que parlem de sensacions, però és veritat. No  res a veure com acabem les curses, és més important com sentim que les acabem.

Després del patiment, una llarga aturada per recuperar forces amb un gran esmorzar. Cal felicitar als organitzadors per la feina feta aquest any. Pinta molt bé la Pujada a Miramar i crec que en tindrem per a moltes edicions més. 

La baixada cap a Valls l'hem aprofitat per fer el que més m'agrada uns quants senderons dels incomptables que tenim al voltant. Gràcies socis per deixar-vos enredar.

Queden quinze dies per la gran cita, pel dia D pel que he estat entrenant els darrers dos anys. La Vip és aquí, ara cuidar-se descansar i menjar bé. 

Bona festa major!!


diumenge, 14 de juny de 2015

Vall del Brugent (Sobreviure a...)

La de la Riba, és d'aquelles pedalades que no entens perquè no tenen més participació. Sí que és veritat no és precisament una marxa per a novell del BTT. Aquesta és dura tant a nivell físic com a tècnic. Hi ha dos recorreguts un de dur de 30 quilòmetres aproximadament i un de molt dur de 60 i 2000 de desnivell positiu. Els organitzadors són gent amant del BTT i que preparen aquesta marxa amb moltes ganes. Per a mi és un repte cada any, i aquest on tenia la vista posada en l'horitzó del 04 de Juliol no podia ser menys.

Pel company de entrenos aquesta és especial, és la de casa i ens agrada participar-hi. Aquest any venia d'una mala experiència amb la Volta a la Mola i em serviria per a veure realment com estem aquestes alçades de la pel·lícula.

Jo de sortida no ho veia clar, només uns 60 inscrits pel recorregut llarg i entre ells gent que competeix. No com nosaltres que ja fem prou en acabar sense estar gaire perjudicats. És un altra filosofia. No és el mateix posar-se a la línia de sortida pensant a anar a "ganxo" amb el cor a la boca i amb les pulsacions a tot drap, que sortir amb l'únic objectiu d'acabar la prova.

Tot a punt, coet i amunt. La Riba no és precisament un terreny planer i només començar ja estàs enfilant cap a la muntanya. Jo que sóc dièsel intento escalfar una mica abans de la sortida i quan comencem a pedalar ho faig molt tranquil. Tant tranquil que a la que arribem al trencall per agafar el primer camí de terra ja tenim a les escombres darrere nostre.

No fot gens de gràcia, és veritat sembla mentida el que m'arriba a posar nerviós el veurem en les darreres posicions. I no és per un motiu competitiu, és per la sensació que et dóna de què no seràs capaç d'acabar.

L'Edu és més explosiu d'entrada ell ja hauria apretat més però avui ha decidit no gastar abans d'hora. Ja estem arribant al capdamunt de la primera pujada, rampes que coneixem d'altres ocasions. Jo ja he escalfat prou i ara el cós em demana gas. Així que començo apretar per un puja baixa amb pedra solta però que és conegut.

Encara estem passant pels camins d'altres edicions i anem bé, però aviat ens arriben les sorpreses. Trams de senders que han recuperat i que són espectaculars. Pujada a Mont-ral que aprofitarem en altres ocasions i que demostren el gran treball d'aquesta organització. Han reobert senders perduts, pujades, baixades... Estic perdent la noció del lloc i mirant el gps no avancem. Està clar si a sobre que no és fàcil hi afegim quilòmetres de senders i corriols la cosa anirà per llarg. Però com ho estem gaudint, no ho canvio per res.

Al final anem fent camí i ens quedem un grupet de quatre, baixem el sender mític anomenat el "despertamorts" només el nom ja espanta, doncs és pitjor. Impossible baixar-lo damunt la bici. Aquest jo si que el trauria, no veig que aporti res, la prova és que crec que només un biker ha estat capaç de baixar-lo sencer.

Evidentment ha de ser un autèntic sonat, però nosaltres anem baixant. Avituallament i cap a encarar la part final del traçat. Aquí les forces són les que són i al final ens atrapa l'escombra, amb el que anem fent fins a arribar a les escales de La Riba. Es nota que en aquest poble hi ha tradició de descens, mare de deu com baixava l'escombra. Ara si entrem a l'arc d'arribada, no hi ha animació són les tres de la tarda, però ens esperen com als primers. Menjar i beure i comentar la jugada amb els companys. Arrepleguem trastets i fins a l'any vinent. Segur que repetirem i tornarem a sobreviure a la Vall del Brugent.

divendres, 5 de juny de 2015

Energy Training Camp (Un regal d'experiència)

Si algú em diu fa unes setmanes que seria un dels afortunats de participar en el Energy Training Camp no els hauria fet cas. Casualitats de la vida, petits cops de sort i et veus seleccionat per anar a la primera edició d'un camp de BTT amb gent de gran nivell. Noms com Roberto Heras, Tomi Misser, Arnau Julià, Xavier Carnicer, Raul Doctore, Chema Arguedas. Gent que has vist en infinites ocasions per la tele, en revistes i en les xarxes socials. I també amb un grup humà que està darrere de tot aquest "sarao" i que han estat per nosaltres com àngels de la guarda. 

Els afortunats per estar al camp eren de tota la geografia espanyola, bascos, valencians, madrilenys, càntabres, catalans entre d'altres. Companys que en tres dies han passat a formar part del grup d'amics que vivim el món del BTT, la natura i la muntanya. 

La meva aventura, va començar divendres, ben d'hora vaig acompanyar a la Judit agafar el tren per anar a treballar i carretera cap a Camprodon. Amb el neguit de no saber on anava, era una dimensió desconeguda, però pintava que ens ho passaríem molt bé.


Vaig arribar amb força temps, i vaig fer temps estirant les cames pels poblets del voltant de Camprodon. El lloc de trobada era a Llanars, un petit poble amb molt d'encant del qual he quedat enamorat i al que segur tornaré aviat.

L'hotel on es feia tot el camp era a l'entrada de Llanars, un hotel rural senzill però molt molt guapo. Banderoles dels patrocinadors, moviment dels primers participants i som-hi rebuda i recepció. Ens donen uns papers i ja ens informen que això serà per un programa de tele que es vol emetre a esport3. Entrega de documentació i cheking. Arribar a l'habitació, sóc el primer el company encara no ha arribat, hem trobo el pack de benvinguda. Dues equipacions ciclistes completes i dues camisetes per a passar els tres dies. Això està molt ben muntat aquí hi ha nivell i es nota.




Tot a punt a les dotze del migdia ens convoquen per fer la presentació del camp i primera sortida en btt. Aquesta sortida servirà als coaches per veure els diferents nivells i així fer els grups per les properes sortides. Aquí no hi ha res pla i en pocs minuts estem pujant rampes del 30%. Jo que sóc dièsel, les arrancades en fred em costen el meu i al final trobo el ritme ideal i el grup del qual formaré part. Els primers són autèntics lleons, crack del btt entre ells el meu company d'habitació Iker de Bilbao. Un tio collonut i del que m'emporto una gran amistat.

Iker de Bilbao


La primera jornada va ser curta, hora de dinar, petit descans i tarda de clínics. La majoria de vegades sortim a rodar i fins i tot a curses i mai pensem en moltes de les coses que ens varen explicar. El primer clínic el va donar tot un campió del món de descens, un català en Tomi Misser un personatge molt proper i que amb poc temps he tingut l'ocasió de comprovar que és una gran persona. La seva xerrada em va trencar els esquemes i ha fet que ara baixi molt millor, és curiós perquè van ser quatre explicacions però que són bàsiques. S'ha acabat el "cul arrere". 


La següent xerrada anava a càrrec del Chema Arguedas, famós pels seus llibres d'entrenament "Planifica tus pedaladas". Tenia ganes d'escoltar-lo, al migdia hem coincidit en el dinar i les píndoles sobre nutrició i entrenament m'han fet veure que, si vols millorar cal fer una bona base. Aquest any ja no hi sóc a temps, però per l'any vinent segur que seguiré els seus consells.

Roberto Heras.

La darrera xerrada del dia era una mena d'entrevista al Roberto Herasex-ciclista professional, guanyador de la "Vuelta" en quatre ocasions i ara dedicat al BTT on ha guanyat també quatre edicions seguides de la Titan Desert. Són extraterrestres, i als mortals ens agrada escoltar-los de tan a prop.
Barbuts Team

Entre anècdotes i curiositats es donava per conclòs el primer dia de training camp. Encara però arribaria un sopar amb un clínic especial a càrrec de l'humorista de Tarragona Javi Sancho. "Ciclo Postureo" una bona manera d'acabar un dia de grans emocions. A descansar que dissabte ens espera amb una de les rutes importants.

El segon dia tindria la sort de compartir pedalades

amb Roberto HerasSanti MillanRaul DoctoreCarlos OrtetSón molt amics i estan preparant la seva propera aventura al Canadà. El Jaume Vila, el responsable de ZonaBTT i de les rutes que fèiem ens va portar per uns paisatges increïbles. És veritat que alguna rampa es feia dura de collons, però així és el btt. Cal patir per gaudir d'unes vistes increïbles




Vistes del cims del Pirineu.
La ruta del segon dia van ser uns quaranta quilòmetres amb 1200 + arribant a la frontera francesa. En tot el recorregut les càmeres i drons van fer un bon seguiment de les nostres evolucions. Potser és l'única pega de tot aquest festival, les aturades que per rodatge d'imatges havíem de fer. El Roberto estava ben fastiguejat, i és que fer parar a una bèstia al mig de la muntanya és una putada. Tot i així els trams de corriol i les vistes feien que aquelles estones aturats s'oblidessin ràpid.

Avui si que ens hem apretat els cargols i arribem amb ganes de dutxeta, dinar i relax. El company d'habitació que va amb el grup pro ja fa una estona que ha arribat.


Avui sí que ens hem collat els caragols i arribem amb ganes de dutxeta, dinar i relax. El company d'habitació que va amb el grup pro ja fa una estona que ha arribat. La tarda és per a més clínics, aquesta vegada ens parlarà l'Arnau Julià, ultrafondista, campió de raids, animal que ha fet tres voltes a l'illa de Menorca en BTT, a peu i en kayac i en les estones lliures bomber membre dels GRAE. L'Arnau ens explica com actuar en casos d'emergència i que podem fer si ens trobem en una situació de perill. El següent clínic personalment em fa molta il·lusió perquè el dona el Xavier Carnicer, una autèntica institució a les nostres contrades. El Xavier ens ensenya bons consells de mecànica, d'una manera molt planera com és ell. Jo he quedat encantat i almenys la teòrica l'he aprovada, ja veurem el dia que peti cadena. 


Al Xavier la nit l'agafa enfeinat, no ha parat de donar consells i encara recull trastes quan nosaltres ja hem baixat a sopar. Avui amb pantalla gegant que hi ha la final de la Champions. Alguns encara els queda forces per anar a celebrar la victòria. Jo sóc d'anar dormir aviat i una vegada acabat el partit vaig tirant cap a dormir. Demà ens queda la ruta més dura dels tres dies, però també la més espectacular. Pujarem per sobre dels 2000 metres.


Toca diana aviat, jo però no deixo ni sonar el despertador que ja estic aixecat i en marxa. Avui cal esmorzar en condicions que la ruta que ens espera és exigent.


Tercer i darrer dia del training i avui ens acompanya l'Arnau Julià. Aquí no hi ha temps per escalfar que ja tens les primeres rampes. Portem de guia al Jaume i ens va avisant del que anirem trobant. Avui no hi ha secret una pujada important per arribar als 2000 i després baixada per retornar a l'hotel.


Foto de la foto. Arnau Julià i Carlos Ortet.


Sort que no fa calor, i aquestes pujades seran de gran utilitat com entrenament pels propers reptes que tinc previst. A poc a poc anem pujant, sense presses però sense gaires aturades. És la clau, no parar.


Si nosaltres patim, puc imaginar el que estan passant els amics de Morella que venen amb bicis enduro, això si a les baixades no hi ha qui els atrapi. Estem quasi a dalt de tot i arribem a un lloc on hi ha una llosa molt gran, aquí hi ha foto. No m'ho penso dues vegades que ja sóc dalt amb la bici enlaire, una imatge molt de la Vip. 



Viper !!

No hi ha pujada que duri cent anys i el descens que ens espera pel mig del bosc compensa l'esforç. Parem una estona llarga, un dels companys ha rebentat el neumàtic i cal fer la reparació. Sort que hi ha gent preparada i tornem a la marxa.


A cada pedalada vaig pensant que aquesta aventura està arribant a la fi, tres dies de companyonia, de BTT, de muntanya. Què més es pot demanar?


Encara no s'ha acabat, queda el dinar i posterior comiat del Training Camp. Quan arribo a Llanars l'Iker està a punt de marxar.  un viatge molt llarg cap a Bilbao i no es queda a dinar. Ens acomiadem amb la promesa de què aniré a fer la ruta Tracks d'Euskadi de la que ell n'és el responsable.

Ha estat una experiència increïble, he conegut a grans companys i companyes, gent de tot arreu units per una devoció la bici de muntanya.


Ara només esperar a veure per la tele el resultat d'aquest gran Energy Training Camp.