diumenge, 31 de maig de 2015

Volta a la Mola (Game Over)

Hi ha dies que no estàs com voldries i que ja saps que aniràs a patir.

La Volta a la Mola era la primera de les grans cites d'aquest any. Havia de servir-me, per fer un bon entreno i el més important comprovar en quin estat de forma estic.

Malauradament no era el millor dia, uns dies abans vaig agafar un bon refredat i el meu estat general era de reserva. El cós és savi i cal escoltar-lo i potser no tenia ni que participar.

Vaig intentar cuidar-me entre setmana per poder arribar a la cita amb uns mínims que hem permetessin almenys acabar la prova. El dissabte vaig estar quasi tot el dia al llit, cosa molt estranya en mi. Bé, així que, va arribar el diumenge i semblava que hem trobava una mica millor. Tot i així el pit supercarregat i estossegant com un gos amb la tosferina.

Tot aquest panorama no em va fer tirar enrere i vaig anar cap a Terrassa, a punt per fer la Volta a la Mola. El recorregut el coneixia en part perquè l'any anterior havia fet el traçat amb el Josep i un company de Sabadell. Nosaltres però vàrem sortir de Castellar i ens vàrem menjar una de les rampes més dures del circuit. A la sortida ja sentia comentaris de lo dura que era la primera pujada, veient el perfil està clar que no seria una sortida "light", total que amb plat petit i pinyó gran intentaríem fer el que podríem.

Quan portàvem encara no tres quilòmetres la cosa es va començar a enlairar i les primeres rampes dures de collons ens van fer treure la carbonilla. Jo, que sempre surto "na fent" i més en aquesta volta a la mola doncs és una prova de fons i cal reservar.

Així vaig anar fent però el meu cap ja donava voltes i voltes. Tenia mal cos i a sobre pensava en el fet que no volia acabar molt perjudicat. Tenia un esdeveniment pel següent cap de setmana i que no em voldria perdre per res del món. Ara el tram, era un, puja i baixa cap a una zona molt coneguda dels meus entrenos pel parc natural de Sant Llorenç, anàvem direcció la Casa Nova de l'Obac i després cap a Rellinars. A Rellinars hi havia el primer avituallament i calia hidratar-se bé i menjar millor. Les primeres calors ja preveien un dia dur. Vaig menjar i beure com vaig poder, no per ganes perquè no en tenia però ja se que aquí no pots fallar. Si no t'alimentes com deu mana ets pell.

Tenia en la ment on plegar, arribaria fins el següent avituallament a Mura. El que no havia previst és que per arribar-hi encara hauria de pujar una de les rampes més dures del circuit. En diuen "la porta de l'Infern" imagineu com deu ser la pujada. Una animalada que la has d'agafar amb molta calma. Aquest any a sobre el terreny era molt sec i pedregós, i encara empitjorava les coses. Total que en algun moment vaig arrossegar la bici i a un servidor. En aquells moments només penses que s'acabi, que arribi aviat l'avituallament i en plegar. Al damunt pensava que l'avituallament era al quilòmetre quaranta i quan vaig arribar a Mura, el comptaquilòmetres marcava quaranta set llargs. La decisió feia quilòmetres que era ferma, abandonar, game Over.

Quan vaig comunicar la decisió als organitzadors vaig preguntar quina era la millor opció per tornar a Terrassa. N'hi havia dues, una de esperar al fet que tothom passés per l'avituallament i llavors anar amb la furgo, cosa que no creia necessària, i una segona que era tornar per carretera pujant el coll d'Estenalles i després deixar-se anar carretera avall cap a Matadepera i Terrassa. Finalment vaig optar per aquesta darrera, deu meu quin calvari. De Mura al coll d'estenalles hi ha una bona pujada i amb el lamentable estat anímic i físic vaig patir com un cabrit. 

Afortunadament no hi ha mal que duri cent anys, i després d'una llarga pujada hi ha un bon descens que en aquesta ocasió em deixaria a l'arribada. Al final vaig fer setanta quilòmetres i un bon desnivell positiu.

L'objectiu és a prop molt a prop i encara que no va ser el millor dia segur que alguna cosa vaig aprendre. Com que descansar també és entrenar i a vegades, moltes vegades no ho fem prou.

diumenge, 17 de maig de 2015

Montsant - Priorat (La Toscana Catalana)


Feia temps que en tenia ganes d'anar cap al Montsant. Són d'aquells llocs que tenen màgia, que t'enganxa. Segur que el professor d'Arbó diria que hi ha forces tel·lúriques, es nota i es respira. Tenia clar que era un bon moment per fer una ruta per aquella zona. Buscant tracks e informació vaig anar a parar al blog del Txaesca un crack amb moltes rutes i sobretot molt detallades (http://txaeska-btt.blogspot.com.es/). Al final hem fet un dels tracks (Alforja-Cornudella-Morera Montsant) però retallat, doncs, no teníem tot el dia per fer-ho i en anar en grup cal pensar en totes les variables.

Primeres rampes pujant cap al coll Alforja.
Toca matinar, aquestes rutes llargues i que no hem fet mai es poden complicar i més val començar d'hora. A les 8 en punt ja a punt i donant als pedals, les primeres rampes ens treuen el fred que feia aquelles hores. Sembla mentida la diferència tèrmica que et pots trobar aquestes alçades de la primavera.

La previsió ens deia que avui seria un dia de calor, i no ha fallat deu ni do la calda que finalment hem patit. De totes maneres no ha estat res insuportable, i serveix per anar aclimatant el cos pel que vindrà aquest estiu.

Sortim d'Alforja per la riera i anem pujant cap al Coll d'Alforja, amb unes primeres rampes que treuen el fred i la son. Ara ens tocarà baixar per un senderó dels que a mi m'agraden tant. Soc una cabreta i rutes com aquesta son una delícia. Anem fent via cap a Cornudella, passem pel camí vell del Priorat a Reus, travessem el Mas de les Moreres i amunt. Quan arribem a Cornudella recordo que avui hi ha una cursa de Muntanya, es veuen algunes marques i al poble hi ha ambient. Amb el que tenen a l'entorn no m'estranya que sigui una cursa molt maca.

de Cornudella cap a la Morera de Montsant

Tenim al davant una de les imatges més típiques d'aquesta zona, les cingleres de roca que a vegades sembla que prenguin vida, quin tip de riure ens hem fet...

La veritat és que aquest tram és dels que no podries fer ni un metre sense treure la càmera de fotos.

Una vegada hem estat quasi a dalt, hem agafat un senderó de vertigen, singletrack i super divertit. Aquí ens hem adonat que amb el ritme que portavem hauriem de fer un pensament si no voliem arribar a misses dites.

Ara si, a la comarca de grans vins i no m'extranya amb les vinyes penjades per tot arreu, quin goig i quines ganes de veure vi que m'han agafat de cop.

Tenia ganes d'arribar a la Morera de Montsant, de les colònies que havia fet quan anava a l'escola de Vila-rodona, dos anys vaig anar-hi. Només recordo que ens fotíem unes bones excursions i que les nits eren fredes.

Feia molts anys que no hi anava i hem fet parada i esmorzar al davant del que era la casa de colònies, on ara hi ha una agrobotiga.

Hem arribat amb gresca i xerinola i s'ha produït l'anècdota de la jornada, ens han demanat si us plau de no fer tant de xivarri, coi per moments he tornat a la infantesa i m'he sentit com quan els monitors ens fotíen canya. El poblet està molt arreglat, es nota que en els darrers anys aquesta comarca s'ha fet mundialment famosa pels seus caldos.

Aquí hem decidit retallar el track original, en la idea original i així ho teníem previst ara ens tocava baixar a Escala Dei per després tornar a pujar a la Morera i anar desfent camí per tornar cap Alforja. Les hores de ruta i la dificultat que hem trobat en algun dels trams ens han fet decidir de no fer el tram de Escala Dei. Una llàstima perquè és un lloc amb molt d'encant, però avui no podiem fer tard. Així quedarà pendent i ja tenim excusa per tornar al Montsant-Priorat.

La tornada la hem fet anant a buscar el GR-174 aprop de Poboleda, tot i que no hem passat pel poble. La baixada de la Morera fins l'enllaç al GR  ha estat divertida, dura i molt tècnica, on ha estones hem caminat. Això és el BTT a vegades cal baixar de la bici per poder anar a buscar els millors senderons.


Quasi ja teniem la ruta al sac, calia desfer la pujada d'aquest matí i en breu tindriem Alforja a la vista. Una ruta de traca i mocador.



diumenge, 10 de maig de 2015

Ruta del Cister 2015


D'encà que vaig començar anar amb bici, he tingut molt clar que una de les coses més maques és descobrir racons que tenim molt aprop i que no sempre, per això mateix els valorem com cal. La ruta del Cister trancórrer pel Gr-175 i enllaça els tres monestirs cistercencs que tenim al voltant. Santes Creus, Poblet i Vallbona de les monges. Personalment quan penso en monestirs i en concret en aquests tres el primer que em passa pel cap, son les hores que de petit i amb un gran mestre el Josep Baluja vàrem passar amarant-nos de cultura i història., Moltes tardes a Santes Creus...

La ruta com a tal va ser creada l'any 1996 pel centre excursionista la Xiruca Foradada del Pla de Santa Maria, que va fer un gran treball per crear el "sender pels camins dels monestirs". L'any 1998 els consells comarcals de les tres comarques (Alt camp, Conca de Barberà, Urgell) s'interessen i senyalitzen el recorregut creant així la "Ruta del Cister" un nou i atractiu valor turístic pels amants del senderisme . Més info a http://www.larutadelcister.info/

Nosaltres fem una petita variant, doncs sortim de Sarral i encara que allarguem en quilòmetres (118 en total) ens agrada perquè creiem que és la millor manera per poder assolir la ruta en una jornada.

Aquí podreu veure el track i alguna info http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9582681

Aquesta vegada es prèvia una gran jornada, els dies previs ja fèiem bullir els mòbils amb missatges al grup de whats, per primera vegada de les 6 o 7 edicions que portem ens acompanyarien tres companyes de rutes. Tres autèntiques lluitadores i que van donar la talla.
Foto de grup Sortida 

L'hora de trobada era a les 07 del matí a Sarral, això vol dir matinar no tant com els amics que venien de Sabadell i Badia del Vallès que a sobre tenien una hora de viatge. Jo havia "enredat" al Joan, que no havia fet mai aquesta ruta.


A poc a poc ens reunim tots al lloc de trobada i en poc menys de 20´ ja érem pedalant tot començant la ruta. La primera rampa sortint de Sarral per anar cap a Rocafort no la recordo mai fins que no hi sóc al damunt, i a fer de deu que et fa passar la son. Una vegada som a Rocafort ja som dins el GR-175 i la nostra primera gran fita és assolir el cim del Comaverd, passant primer per Montbrió de la Marca.

El Comaverd és potser el coll més difícil de tota la ruta, no perquè tingui grans rampes que també, però a sobre amb trams amb molta pedra i que enguany que està tot molt sec és d'alta dificultat no caure de la bici. Per això fem el primer perquè ens agafa frescos i amb forces per assolir-ho amb relativa facilitat.

Cim del Comaverd
 Les vistes des de dalt son de postal, un regal de bon matí veure la vall de l'altra banda en direcció Vallespinosa.

Ara toca baixada, amb precaució el terreny està complicat hi ha molta pedra solta i aquí ja varem patir un ensurt en altres edicions.
Vistes de Vallespinosa

No ens adonem i ja som al Pont d'Armentera i en pocs minuts tindrem a la nostra vista el primer dels tres monestirs Santes Creus.

La pujada al Comaverd ens ha obert gana i com sempre parem aquí per agafar forces. Aquesta vegada parada al Bar Esport, un lloc perfecte per fer parada. Casualitats avui per aquí hi passarà la "Llibert Mill" una prova d'ultrafons de BTT, de les que a mi m'agraden. Amb això ens distrèiem i amb bromes amb el cambrer doncs és de l'altra colla de la ciutat. Ara si després d'una bona estona foto de rigor i tornem a pedalar.

Tornar-hi costa quan has parat molta estona, la musculatura es refreda i les primeres pedalades sembla com si no avancessis.

La calor comença a fer-se notar, som al mes de Maig però sembla que tindrem dia de Juliol. Passem pel Plà de Santa Maria, Figuerola i encarem la segona rampa important, un coll que és de casa el coll de "la coloma" o les "eses". Una ascensió que no te dificultat tècnica, però si que necessita constància. En condicions normals i si no fa gaire calor en menys de mitja hora ets al peu del tossal gros. Mirar al mar des d'aquesta finestra és una de les meves sortides preferides en qualsevol època de l'any.

Coll de Coloma
 Ara canviem un altra vegada de comarca,  i tornem a la Conca de Barberà. Passem pel petit poblet de Prenafeta per anar cap a la vila ducal, Montblanc.

Aquest tram és rodador, es pot avançar ràpidament i de fet recuperem part del temps que hem perdut a Santes Creus. Anem a bon ritme i dintre de les previsions. La calor apreta, cal beure i menjar en rutes com aquesta cometre una errada vol dir no acabar i en dies com avui s'ha de vigilar molt.

El tram entre Montblanc i l'Espluga és en lleuger ascens i a mi com que el conec molt bé perquè vaig començar amb la BTT amb els amics de Montblanc, s'hem fa pesat. Sort que pensar en la parada a Poblet i els riures amb els altres hem fan distreure. L'entrada a Poblet sempre m'agrada molt, arribem per les Masies i agafem un trosset de carretera que ens deixa una foto del monestir increïble. Abans però parem a les fons de "magnesi" que diu que va de conya per no tenir rampes.

Una parada al Hostal el Fonoll ens deixarà com a nous, foten uns entrepans que son de luxe, us recomano el de llonganissa. No falta el gelat, i aquest any foto amb famosa de la tele.

Ben dinats,reposats i arreglats els problemes mecànics cap al monestir a fer la foto i cap a encarar la segona part de la ruta i la més mental. En aquests moments ja portem quasi 70 quilòmetres a les cames.



Ens tocarà lliurar la tercera "batalla" per guanyar el cim del "Tallat", un tram que és fà pesat per la calor i perquè el tram final el fem per una carretera que varen fer per pujar els aerogeneradors. Anem fent n'hi ha que més sobrats que altres però tots ens acabem fent amb la fera. Baixarem una estona i passem per un poblet amb molt d'encant Montblanquet, sender de baixada i al fons ja veiem Vallbona de les Monges, tercer i darrer dels monestirs de la ruta. 

Vallbona de les Monges
 Ara si que ho veiem coll avall, tot i que encara ens queda pujar el coll de Belltall i el darrer esforç per arribar a Forès.

Aquest tram sempre és molt dur, les hores acumulades els quilòmetres i desnivells fan que el cos estigui en "reserva"





 

Les vistes de Forès cap a la Conca, són de postal, de fet la foto de portada és en aquest lloc. Només ens queda una baixada i després una estona de puja i baixa per arribar a Sarral. Al final han estat unes 13 hores totals en un gran dia i com sempre aquestes coses valen la pena si les fas amb bons companys. A descansar i a pensar en la propera.