divendres, 17 de juny de 2011

V Marxa Cap de Rec 2011

La Marxa Cap de Rec, organitzada per el Club Muntanyenc Sant Cugat (CMSC) arribava a la cinquena edició en un excel·lent estat de salut. Els números de la marxa ho diuen tot, rècord de participants i de arribats, i això amb un quilometratge i desnivell considerable, aquests son els números :

Distància total: 52 km
Desnivell acumulat: 5.200 m
Altura màxima: 2.572 m. Altura mínima: 1.214 m.
Altura sortida-arribada: 1.960 m.
Desnivell màxim: 1.360 m.

Per a mi la participació en marxes de resistència, és cada vegada més agradable i satisfactòria, hem trobo bé en les llargues distàncies i pateixo/gaudeixo alhora.
La marxa es feia en dissabte, així que divendres carretera i cap a Lles de Cerdanya on des de feia setmanes teníem reservada plaça a Ca l'Abel on ens van tractar com a reis, divendres sopar,  pasta i pollastre al forn tomet per Lles i cap a dormir o almenys a intentar-ho doncs el despertador sonaria a les 04:30 .
Tot i que normalment hem costa dormir el dia abans d'una prova, aquesta vegada no, vaig dormir el que es diria a "pierna suelta", i això que la setmana no havia estat per tirar cohets, dijous era al metge, amb un mal al melic que jo pensava que tenia una hernia. Afortunadament del dolor del melic  ni rastre.


A quarts de sis ja érem a Cap de Rec, (el trajecte de Lles al refugi sorprèn, hi ha millor carretera que la que arriba al poble) i l'ambient era dels macos,d'aquells de festa grossa. Vas reconeixent cares, sobretot als que sempre van al capdavant , trobo a faltar algun company del Team sempre és més agraït anar acompanyat.

La sortida puntual a les 6, i aquí tot deu surt corrent, la primera part del recorregut fins al poble de Vilella és en baixada i els que no volen trobar taps en el primer control s'afanyen i apreten. Jo no surto a tope però tampoc vaig lent, he sortit al davant i segurament emportat per l'eufòria faig algun quilòmetre més rapit del que seria convenient per a mi.

Una vegada passat el primer control vaig recorrent plàcidament els quilòmetres següents, regulant doncs aviat començarem a pujar. La primera pujada ens regala imatges de postal, i ens acompanya un so que serà la banda sonora de tota la marxa, el brogit de l'aigua dels rius que ens envolten.
En el  prat de Xuïxirà on hi trobem el segon control i avituallament menjo alguna cosa per preparar-me per la primera pujada forta del recorregut, ens portarà fins al Port de Vallcivera el segon punt més alt de la marxa (2534 mts) ara que han passat les hores no tinc l'impressió de patir-la.

Del quilòmetre 19 al 31 a banda d'un coll i una pujada per una tartera, no tinc cap més record, a banda de les imatges de salts d'aigua brollant a tort i a dret. En el control 4, Font de la Closa (Engolasters-Escaldes) cal parar i sobretot menjar bé i evidentment hidratar-se millor. El que ens arriba en pocs quilòmetres és el pal de paller de tota la ruta, la pujada al Port de Perafita. El primer tram de pujada és un calvari, hem noto lent, pesat, hem costa fer una passa, la pujada és infernal no et deix recuperar, en pocs quilòmetres molt desnivell i a molt alçada, crec que m'estic marejant una de dos o porto un pajarón dels que fan historia o estic patint mal d'alçada. No ho se, i segurament es que vaig patir les dues coses, el que si que vaig intentar és beure i menjar quelcom per refer-me. Estava menjant un tros de barreta quan davant meu veig el refugi de Perafita on un avituallament generós torna a la vida els cossos malmesos.

El primer "round" ja el tenia al sac, ara la segona part no podia ser tan infernal, finalment aquesta pujada hem va suposar unes 3 hores des de Escaldes fins al port de Perafita, parlant amb altres companys que ja la havien fet abans i amb els qui vaig córrer una estona com amb en Jaume Terés la pujada hem podia costar unes dues hores llargues, a mi hem va costar una hora mes. En aquest punt vaig veure perillar el meu objectiu baixar de les 10 hores, no hem quedaria marge d'error.

Per sort després de coronar el port, la baixada la vaig aprofitar (ara els meus quàdriceps, s'en-recorden) i ja era al refugi dels Estanys de la Pera. Aquí hem prenc la llibertat d'entrar a visitar al refugi i saludar al guarda.

Segons la gent del control ens queden 8,7  al meu garmin i al guarda del refugi ens queden algun més doncs la baixada és per la pista. Ara si que miro el rellotge, si apreto ho aconseguiré, manquen uns quilòmetres divertits de senderons entre pins i de lluny ja sento la megafonia estic arribant, ho he aconseguit en 09 hores i 22 minuts.