dilluns, 20 de setembre de 2010

Matagalls Montserrat 2010 (La nit de les cuques de llum)

Han estat 17 hores de marxa, 17 hores per pensar en moltes coses, i al final de les 17 hores una rebuda emocionant.

Ara que ja he explicat el final permeteu-me que us expliqui com ha començat aquesta historia.

Tot ha començat a Castellar a les 10:30 de matí hora que m'he llevat fart de donar tombs. Jo normalment no m'aixeco tan tard, però si tenim en compte que aquesta nit l'havia de passar en vetlla, el millor era fer calaix de son.

Esmorzar, preparar la maleta i repassar les coses que necessitava per fer la travessa. Tot a punt i en marxa cap a Coll Formic, abans però parada a El Brull on tranquil·lament sota una bonica arbreda he devorat una amanida de patata i atun (tonyina per la Judit). Els nervis ja feia estona que m'estaven devorant i sense poder esperar més hem acabat de pujar fins al punt de sortida .

Cal dir que el temps i el meu estat de salut, em feien pressagiar una travessa molt molt dura. Una setmana abans d'aquesta important cita m'ha caigut al damunt el primer encostipat de la temporada, i vaig dopat fins les orelles, ara una de ibuprofe ara un paracetamol i així tota la setmana. Evidentment no son les millors condicions per fotre al cos 84 quilometres i gairebé 6000 metres de desnivell.

Son les 14:30 i fins les 17:34 no tinc hora de sortida, així que aprofitant que hem aparcat aprop , faig una petita becaina que m'ha sentat d'allò més bè doncs fins i tot entro en estat de somni.La Judit s'entreté a veure els personatges que van arribant a la sortida, hi ha cada element! . Queden encara gairebé dues hores i m'apropo a recollir la tarja de ruta i la camiseta de la marxa, hem trobo amb en Niko company dels estels i col.laborador del Gràcia. Xarrem uns minuts just per dessitjar-me sort i retorno al cotxe, ara ja falta menys i hem començo a preparar.


Una travessa com aquesta et pot deixar molt cardat si no vas amb compte i et prepares una mica, així que jo els dies abans he fet tot el possible per no patir , entrenar, cuidar l'alimentació (els darrers dies amb càrrega d'hidrats), molta hidratació(mes de 2 litres d'aigua diaris), cuidar els peus (retallada de mejillons i pomadeta hidratant), i avui les darreres precaucions,vaselina i a la marxa.

Queden uns 25 minuts per la meva hora quan ja no puc més i m'acomiado de la Judit, vista endavant i cap a la sortida. Només resta esperar a que siguin les 17:34 la meva hora.

Surto de Coll Formic molt mentalitzat a no tornar-me boig a primeres de canvi son molts quilometres els que hem resten i no puc apretar. Passen els primers minuts i veig a una cara coneguda el component del Borges Trail i habitual de les marxes de resistència en Joan Iniesta, no ens coneixem i avui pot ser un bon dia . Hem presento i anem xerrant durant una bona estona, quasi sense adonar-me ja estic baixant cap a Aiguafreda, amb en Joan ens acomiadem vol esperar a uns amics, no serà la darrera vegada que ens veurem durant la nit ens retrobem en varies ocasions.

Poc a poc aquella boira i mal temps del cim ens abandona i arribo al primer avituallament molt animat, aquí m'he de trobar amb en Niko la Montse, el Marc i l'Adrià que estan col·laborant amb la organització. Com sempre menjo alguna coseta i ens acomiadem amb la vista posada al viatge que tenim previst a Vitoria.

En Niko m'avisa, ara comença la pujada, amb calma i amunt, la llum del dia ens abandona lentament i els primers frontals s'encenen, poc a poc les "cuques de llum" seran les encarregades de il.luminar el cel. Fins aquí hem resseguit pistes amples encara no hem trepitjat cap sender i el terreny no comporta cap dificultat, no sempre serà així i en ocasions la mullena provoca mes d'una relliscada.

Porto uns vint quilometres i tinc mal d'orella, també molèsties al peu, penso per primera vegada que no estic bé, primers pensaments negatius i no soc ni a un terç, malament.

Continuo més caminant que un altre cosa, ara potser penso que podia haver trotat en algun tram més però no tenia cap referència. Els pensaments negatius continuen matxucant el meu cervell, ara penso en el proper avituallament, el control de pas que porto per fer les hores que tenia previstes ha quedat desfasat, ara ja no m'importa, el que compta es acabar. En el segon avituallament decideixo canviar-me la camiseta, i fer estiraments,. sembla mentida aquestes dues operacions hem canvien radicalment la mentalitat, hem sento fort, renovat i ara se que acabaré la MM. Trucada a la Judit, aquesta nit hem dona suport al peu del canó, ella ja ha arribat a Montserrat i m'espera... jo no puc fallar.

Els següents quilometres, amb energies renovades recupero posicions i avanço gent amb la que he compartit molts trams, sempre recordaré el grupet del "bigotis" quins personatges mare meva, necessitaria tot un post del blog per a ells sols. No se si hauran acabat la travessa, tampoc m'importa gens, jo a la meva i cap a Sant Llorenç.

Fa estona que som al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, i estic com si fos a casa, hem sento a casa meva. Moltes han estat les hores que m'he passat entrenant, sigui en bici o a córrer per aquestes muntanyes tocant a Castellar.

Arribem a Sant Llorenç més de mitja MM i a sobre en terreny que conec i he entrenat. Per una banda serveix per veure com vas però a vegades no saps que és pitjor. Ara el traçat entra en un dels trams més putes hi ha un coll que recordo del dia que ho vaig entrenar que et fa suar la cansalada, el coll de grua, no anava errat continua sent un coll molt malparit. El supero com molts altres dels companys de marxa, aquí una petita reflexió jo feia la MM sol vull dir sol de inscripció però al costat o en fila de tres mil persones que fan que matemàticament mai he estat sol, acollonant.

Cada minut que passa em veig mes a prop del objectiu, queda però la traca final la baixada tècnica cap a Vacarisses i que amb les cames carregades fa mal i la darrera pujada de Monistrol fins a Montserrat, la baixada la porto bé, els trams d'asfalt entre urbanitzacions no gaire i la darrera pujada s'ha fet eterna, mai tres quilometres s'he m'havien eternitzat tant. Quasi sense alè i sense anima amb els ulls vidriosos pel cansament i perquè no per l'emoció del moment enfilo les escales de la Santa Cova cap al Monestir passant al costat del cremallera, en aquells moments sento la veu de la Judit que hem crida ànims, ara si que ja hi soc, ara si que ho he aconseguit, només hem resten les escales que hem portaran a la catifa vermella, ara si acompanyat de la meva dona, ara si ho he aconseguit !!!.

Una travessa com aquesta requereix una preparació especifica i amb molta antel.lació, i no ho hagues aconseguit sense l'ajuda i el suport de la Judit.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada