diumenge, 14 de juny de 2015

Vall del Brugent (Sobreviure a...)

La de la Riba, és d'aquelles pedalades que no entens perquè no tenen més participació. Sí que és veritat no és precisament una marxa per a novell del BTT. Aquesta és dura tant a nivell físic com a tècnic. Hi ha dos recorreguts un de dur de 30 quilòmetres aproximadament i un de molt dur de 60 i 2000 de desnivell positiu. Els organitzadors són gent amant del BTT i que preparen aquesta marxa amb moltes ganes. Per a mi és un repte cada any, i aquest on tenia la vista posada en l'horitzó del 04 de Juliol no podia ser menys.

Pel company de entrenos aquesta és especial, és la de casa i ens agrada participar-hi. Aquest any venia d'una mala experiència amb la Volta a la Mola i em serviria per a veure realment com estem aquestes alçades de la pel·lícula.

Jo de sortida no ho veia clar, només uns 60 inscrits pel recorregut llarg i entre ells gent que competeix. No com nosaltres que ja fem prou en acabar sense estar gaire perjudicats. És un altra filosofia. No és el mateix posar-se a la línia de sortida pensant a anar a "ganxo" amb el cor a la boca i amb les pulsacions a tot drap, que sortir amb l'únic objectiu d'acabar la prova.

Tot a punt, coet i amunt. La Riba no és precisament un terreny planer i només començar ja estàs enfilant cap a la muntanya. Jo que sóc dièsel intento escalfar una mica abans de la sortida i quan comencem a pedalar ho faig molt tranquil. Tant tranquil que a la que arribem al trencall per agafar el primer camí de terra ja tenim a les escombres darrere nostre.

No fot gens de gràcia, és veritat sembla mentida el que m'arriba a posar nerviós el veurem en les darreres posicions. I no és per un motiu competitiu, és per la sensació que et dóna de què no seràs capaç d'acabar.

L'Edu és més explosiu d'entrada ell ja hauria apretat més però avui ha decidit no gastar abans d'hora. Ja estem arribant al capdamunt de la primera pujada, rampes que coneixem d'altres ocasions. Jo ja he escalfat prou i ara el cós em demana gas. Així que començo apretar per un puja baixa amb pedra solta però que és conegut.

Encara estem passant pels camins d'altres edicions i anem bé, però aviat ens arriben les sorpreses. Trams de senders que han recuperat i que són espectaculars. Pujada a Mont-ral que aprofitarem en altres ocasions i que demostren el gran treball d'aquesta organització. Han reobert senders perduts, pujades, baixades... Estic perdent la noció del lloc i mirant el gps no avancem. Està clar si a sobre que no és fàcil hi afegim quilòmetres de senders i corriols la cosa anirà per llarg. Però com ho estem gaudint, no ho canvio per res.

Al final anem fent camí i ens quedem un grupet de quatre, baixem el sender mític anomenat el "despertamorts" només el nom ja espanta, doncs és pitjor. Impossible baixar-lo damunt la bici. Aquest jo si que el trauria, no veig que aporti res, la prova és que crec que només un biker ha estat capaç de baixar-lo sencer.

Evidentment ha de ser un autèntic sonat, però nosaltres anem baixant. Avituallament i cap a encarar la part final del traçat. Aquí les forces són les que són i al final ens atrapa l'escombra, amb el que anem fent fins a arribar a les escales de La Riba. Es nota que en aquest poble hi ha tradició de descens, mare de deu com baixava l'escombra. Ara si entrem a l'arc d'arribada, no hi ha animació són les tres de la tarda, però ens esperen com als primers. Menjar i beure i comentar la jugada amb els companys. Arrepleguem trastets i fins a l'any vinent. Segur que repetirem i tornarem a sobreviure a la Vall del Brugent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada