diumenge, 20 de setembre de 2009

La Mercè, la primera gran de Barcelona

No m'ho puc creure, he tornat eufòric de Barcelona, el millor temps en un 10km segons el meu rellotge 48:54 (temps real), ara hem falta confirmar amb el temps oficial de la proba.





http://www.bcn.es/cursamerce/ca/


Un dia que ha començat molt aviat, el despertador sonava a les 05:45, desprès de dormir no més de 6 hores, perquè ahir feien el barça per la tele i jugaven a les 22:00 !!!. Amb la son a les orelles, dutxa, esmorzar com deu mana i a fer la bossa per marxar cap a Barcelona.

He quedat amb l'Eduard que m'ha recollit per anar cap a Sarral a buscar al Goku i cap a La Panadella, on ens hem trobat amb el Marc. Ja hi erem tots, bé no tots, el Jappy el teníem a Barcelona amb les 6 bosses del material, i els dorsals. Després d'un viatge molt agradable on les anècdotes d'altres curses ens han fet desconectar els nervis per una estona, arribada a Barcelona aprop de la plaça Espanya.

Preparatius, canvi de roba i a buscar un bar per "alliberar-nos" de pes fisiològic, ens ha costat una volta i amb el cafè encara a mitja gola, comencem l'escalfament. La veritat acostumat als darrers escalfaments amb en Josep, aquest m'ha semblat una passejada, però no teníem temps per a gaire més.

A les 09:23 teníem els peus a la sortida, i en pocs minuts s'ha donat el tret , jo encara m'estava barallant amb el MP3 per aconseguir connectar amb Flaixbac l'emissora que he escoltat en les darreres curses, total que al final no ho he trobat i he optat per la primera que semblava una mica canyera (cagada pastoret, EuropaFM) la propera vegada em penso apuntar la freqüència abans de marxar de casa.

A la sortida he optat per intentar seguir al Marc i a l'Edu, tot i tenir clar que el meu nivell no és suficient per a prendre'ls com a llebres, m'ha servit per activar-me i poc a poc agafar el meu ritme de cursa,.

Els primers 5 kilòmetres han estat força assequibles, i amb una freqüència cardíaca de 165 - 170 he anat fent. En el moment de passar per l'arc dels 5 km he mirat el temps i no m'ho podia creure anava molt bé, i l'autoestima m'ha pujat molt. Ha estat cap al km 7 on he notat algun símptoma de debilitat i el cardio ja ha pujat fins a 170, tot i això veure que era aprop de la meta i amb el temps que estava fent, m'ha ajudat a acabar la prova.

Per cert cada vegada que vaig a una cursa i veig als corredors discapacitats em fot una pujada d'ànims brutal. Tenen els collons com un toro, moltes felicitats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada