Ruta del Cister 2015

D'encà que vaig començar anar amb bici, he tingut molt clar que una de les coses més maques és descobrir racons que tenim molt aprop i que no sempre, per això mateix els valorem com cal. La ruta del Cister trancórrer pel Gr-175 i enllaça els tres monestirs cistercencs que tenim al voltant. Santes Creus, Poblet i Vallbona de les monges. Personalment quan penso en monestirs i en concret en aquests tres el primer que em passa pel cap, son les hores que de petit i amb un gran mestre el Josep Baluja vàrem passar amarant-nos de cultura i història., Moltes tardes a Santes Creus...

La ruta com a tal va ser creada l'any 1996 pel centre excursionista la Xiruca Foradada del Pla de Santa Maria, que va fer un gran treball per crear el "sender pels camins dels monestirs". L'any 1998 els consells comarcals de les tres comarques (Alt camp, Conca de Barberà, Urgell) s'interessen i senyalitzen el recorregut creant així la "Ruta del Cister" un nou i atractiu valor turístic pels amants del senderisme . Més info a http://www.larutadelcister.info/

Nosaltres fem una petita variant, doncs sortim de Sarral i encara que allarguem en quilòmetres (118 en total) ens agrada perquè creiem que és la millor manera per poder assolir la ruta en una jornada.

Aquí podreu veure el track i alguna info http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9582681

Aquesta vegada es prèvia una gran jornada, els dies previs ja fèiem bullir els mòbils amb missatges al grup de whats, per primera vegada de les 6 o 7 edicions que portem ens acompanyarien tres companyes de rutes. Tres autèntiques lluitadores i que van donar la talla.

Foto de grup Sortida 

L'hora de trobada era a les 07 del matí a Sarral, això vol dir matinar no tant com els amics que venien de Sabadell i Badia del Vallès que a sobre tenien una hora de viatge. Jo havia "enredat" al Joan, que no havia fet mai aquesta ruta.


A poc a poc ens reunim tots al lloc de trobada i en poc menys de 20´ ja érem pedalant tot començant la ruta. La primera rampa sortint de Sarral per anar cap a Rocafort no la recordo mai fins que no hi sóc al damunt, i a fer de deu que et fa passar la son. Una vegada som a Rocafort ja som dins el GR-175 i la nostra primera gran fita és assolir el cim del Comaverd, passant primer per Montbrió de la Marca.

El Comaverd és potser el coll més difícil de tota la ruta, no perquè tingui grans rampes que també, però a sobre amb trams amb molta pedra i que enguany que està tot molt sec és d'alta dificultat no caure de la bici. Per això fem el primer perquè ens agafa frescos i amb forces per assolir-ho amb relativa facilitat.

Cim del Comaverd

 Les vistes des de dalt son de postal, un regal de bon matí veure la vall de l'altra banda en direcció Vallespinosa.

Ara toca baixada, amb precaució el terreny està complicat hi ha molta pedra solta i aquí ja varem patir un ensurt en altres edicions.

Vistes de Vallespinosa

No ens adonem i ja som al Pont d'Armentera i en pocs minuts tindrem a la nostra vista el primer dels tres monestirs Santes Creus.

La pujada al Comaverd ens ha obert gana i com sempre parem aquí per agafar forces. Aquesta vegada parada al Bar Esport, un lloc perfecte per fer parada. Casualitats avui per aquí hi passarà la "Llibert Mill" una prova d'ultrafons de BTT, de les que a mi m'agraden. Amb això ens distrèiem i amb bromes amb el cambrer doncs és de l'altra colla de la ciutat. Ara si després d'una bona estona foto de rigor i tornem a pedalar.

Tornar-hi costa quan has parat molta estona, la musculatura es refreda i les primeres pedalades sembla com si no avancessis.

La calor comença a fer-se notar, som al mes de Maig però sembla que tindrem dia de Juliol. Passem pel Plà de Santa Maria, Figuerola i encarem la segona rampa important, un coll que és de casa el coll de "la coloma" o les "eses". Una ascensió que no te dificultat tècnica, però si que necessita constància. En condicions normals i si no fa gaire calor en menys de mitja hora ets al peu del tossal gros. Mirar al mar des d'aquesta finestra és una de les meves sortides preferides en qualsevol època de l'any.

Coll de Coloma

 Ara canviem un altra vegada de comarca,  i tornem a la Conca de Barberà. Passem pel petit poblet de Prenafeta per anar cap a la vila ducal, Montblanc.

Aquest tram és rodador, es pot avançar ràpidament i de fet recuperem part del temps que hem perdut a Santes Creus. Anem a bon ritme i dintre de les previsions. La calor apreta, cal beure i menjar en rutes com aquesta cometre una errada vol dir no acabar i en dies com avui s'ha de vigilar molt.

El tram entre Montblanc i l'Espluga és en lleuger ascens i a mi com que el conec molt bé perquè vaig començar amb la BTT amb els amics de Montblanc, s'hem fa pesat. Sort que pensar en la parada a Poblet i els riures amb els altres hem fan distreure. L'entrada a Poblet sempre m'agrada molt, arribem per les Masies i agafem un trosset de carretera que ens deixa una foto del monestir increïble. Abans però parem a les fons de "magnesi" que diu que va de conya per no tenir rampes.

Una parada al Hostal el Fonoll ens deixarà com a nous, foten uns entrepans que son de luxe, us recomano el de llonganissa. No falta el gelat, i aquest any foto amb famosa de la tele.

Ben dinats,reposats i arreglats els problemes mecànics cap al monestir a fer la foto i cap a encarar la segona part de la ruta i la més mental. En aquests moments ja portem quasi 70 quilòmetres a les cames.

Ens tocarà lliurar la tercera "batalla" per guanyar el cim del "Tallat", un tram que és fà pesat per la calor i perquè el tram final el fem per una carretera que varen fer per pujar els aerogeneradors. Anem fent n'hi ha que més sobrats que altres però tots ens acabem fent amb la fera. Baixarem una estona i passem per un poblet amb molt d'encant Montblanquet, sender de baixada i al fons ja veiem Vallbona de les Monges, tercer i darrer dels monestirs de la ruta. 

Vallbona de les Monges

 Ara si que ho veiem coll avall, tot i que encara ens queda pujar el coll de Belltall i el darrer esforç per arribar a Forès.

Aquest tram sempre és molt dur, les hores acumulades els quilòmetres i desnivells fan que el cos estigui en "reserva"

 

Les vistes de Forès cap a la Conca, són de postal, de fet la foto de portada és en aquest lloc. Només ens queda una baixada i després una estona de puja i baixa per arribar a Sarral. Al final han estat unes 13 hores totals en un gran dia i com sempre aquestes coses valen la pena si les fas amb bons companys. A descansar i a pensar en la propera.

Valls-Castellar del Vallès (Santa Enredada)

Santuari de Montserrat de Montferri

Sortir amb la colla és el millor que pots fer, no hi ha res que ho pugui superar. Però a vegades necessitem estar sols. Jo ho faig de tant en tant i m'agrada aquesta sensació.

Feia dies que ho tenia al cap, volia fer aquest viatge, segur que seria la meva petita aventura. Ara veig que és més que una senzilla sortida, que venen dies de canvis i potser una bonica metàfora.

Ho tenia tot a punt, el dijous vaig fer totes les compres, revisar i netejar la bici i a dormir d'hora. No vaig matinar massa, per a què?, si estaré tot el dia. A les 08.30 era al carrer donant les primeres pedalades, feia fred i tenia aquella sensació de tenir el pèl de punta. El cel clar i un sol radiant eren bon presagi i en uns quilòmetres el fred s'hauria passat. Alió és el primer poble per on passo, encara sense gaire moviment, és d'hora. Continuo pel camí que va a Bràfim, un camí que hem fet servir moltes vegades per preparar alguna mitja amb l'Edu. Bràfim és important en la meva vida, amics, amors, feina. Per això passo a poc a poc recordant molts d'aquests moments. Per aquelles casualitats em trobo amb els amos de la fleca on vaig treballar molts anys, van ser anys intensos i tinc molt bon record. Continuo pedalant i recordant, amb un somriure als llavis. Pujo cap a l'ermita i paro davant del cementiri amb el cap pensant amb els que han marxat, massa d'hora a vegades. Potser ja n'hi ha prou de melangia, el camí és així amb llums i ombres però s'ha de seguir, no ens podem aturar. Una ràpida baixada al Gaià i amunt cap a Montferri. Aquí la calor ja apreta i fent parada per fer foto del Santuari de Montserrat començo a treure roba.

Les pistes asfaltades em fan anar ràpid recuperant el temps que he perdut al principi, i en un no res sóc a Masllorenç. Ara toca pujada cap a Masarbonès, aquests camins encara són coneguts doncs els he fet en alguna ocasió i per tant em sento com a casa. Aviat però saltaré de comarca cap al Penedès. Les vinyes perfectament llaurades i totes emparrades fan goig ara que brosten.

Vinyes del Penedès

Continuo per pistes ràpides que aviat em portaran fins a Vilafranca. Plaça castellera i on per Sant Fèlix es viu una de les millors diades. No tenia ni idea de per on em faria passar el track i jo que en un moment de despiste em passo el desviament i acabo passant pel carrer d'uns amics. Ja ho dic jo que aquest viatge és especial.

De Vilafranca a Sant Sadurní toca carretera, una carretera ampla i amb voral per poder anar tranquil. Es nota que som al país del cava, vaig passant per tot de caves, la majoria noms coneguts. Em distrec una estona anant a roda d'uns carreteros que m'han passat tot equipats, els deixo marxar, no vull cremar les cames que encara queda un bon tros de ruta.

A Sant Sadurní paro per fer un beure i estic 10 minuts de rellotge esperant a què m'atenguin, perdoneu però no ho suporto així que m'aixeco i marxo. Sembla que ara tornen els camins, ja en tenia ganes. Abans però mossegada i beure que la calor ara si que es nota i de valent. Una mica de crema solar per no tornar a casa amb la cara més vermella que un tomàquet i sant tornem'-hi. Torno a rodar per pistes sense gaire dificultat i ara vaig pendent per a veure en quin punt enllaço amb la pista que em portarà directe a Martorell. Aquí passo directament pel mig del Pont del Diable, que en un atac de bogeria pujo dalt de la bici fent saltets per superar les escales.

Pont del Diable a Martorell

Parada obligatòria per fer la foto de rigor i reemprenc l'aventura. Començo a tenir gana, miro el rellotge i són quarts de dues encara puc tirar una mica més. La meva idea és parar a Rubí, crec que per la distància que em queda puc aguantar i després de dinar no estaré per tirar masses coets.

Aquests quilòmetres se m'estan fent durs, toca pujada i per carretera secundaria. No m'agrada, fa calor, tinc gana i algun moment de debilitat. Com sempre en rutes llargues hi ha moments per tot, per això el cap és el que més ha de treballar i pensar en coses positives. Jo penso en l'arribada, en la dutxa, en aquella estona de cel.

Anar pensant que sense ni adonar-me ja estic entrant en les urbanitzacions de Rubí, ho llegeixo en una de les tapes del clavegueram i ja vaig pensant a trobar un bar amb terrassa per poder parar.

Segueixo passant per carrers i de sobte recordo per on estic passant, i recordo el bar on alguna vegada he anat a dinar amb els companys de la feina. El Huelva!!, per a mi com si d'un oasi és tractes, així que entaulat començo a demanar menjar i beure com si no pogués fer-ho mai més. Mireu si vaig jalar, que el cambrer em va preguntar "no te debe quedar demasiado" quan li explico que porto cent quilòmetres i que vinc de Valls encara se li queda més cara de moniato.

Ara amb la panxa plena les coses es veuen d'un altra manera, el que no tenia gaire controlat és que la sortida de Rubí és en pujada i amb aquella calda i el cansament que començo a notar, el dinar ràpidament baixa avall. Sort que el fet de tornar a trepitjar terra i camins hem distreuen, sembla mentida que al mig de grans urbes com aquesta encara hi puguis trobar un bosc força cuidat. Alguns dels camps que el voregen són d'aquella flor groga, crec que de plantacions de colza.

Sabadell City

Després d'una bona pujada, planejar una estona i començo a baixar, per primera vegada veig al fons Sabadell, ja quasi que ho tinc. Si arribo a Sabadell el que em queda fins a Castellar és un camí més que conegut. Entro a Sabadell per Sant Quirze, pensava que tindria més problemes per creuar Sabadell i anar a trobar la llera del riu Ripoll, però no, molts dels carrers per on passo els conec de sobres. Ara sí que ja hi som darrer esforç, vaig remuntant el Ripoll, amb pena per veure que els efectes de les ventades han deixat tots els boscos dels voltants en runes.

Ja sóc a Castellar, han passat 9 hores d'ençà que vaig sortir de Valls, i he arribat prou sencer. La bici s'ha portat com una campiona i de premi la passo pel túnel de rentat. Així que arribaré a casa amb la bici neta i preparada per una nova aventura.

Aquí el track a Wikiloc de la ruta: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9262589

Bràfim un altre any

Així és com vaig entrar a meta, pensant un altre edició de la cursa de Bràfim acabada. Ara ja en porto unes quantes però tant és, és l'única cursa on hem poso nerviós. És curiós, no sóc competitiu mai ho he estat però a Bràfim sento aquell rau rau abans de començar. Sempre serà la cursa de casa i aquest fet és el que hem fa sentir alguna cosa especial.
La cursa ja comença el dia abans, anar a recollir el dorsal és tot un ritual. Saludar amics de tota la vida, a gent que he anat coneixent gràcies al córrer és un no parar.
Després tarda distesa amb gent que d'això de córrer en saben i que viuen les curses a un altre nivell. És realment interessant viure i veure les dos vessants d'aquest esport. Tots anem a passarho bé, ara la diferència està en on tenim el límit. Els seus evidentment està molt més alt. Tot i que segur que cadascú al nostre nivell intentem fer-ho el millor possible.
Aquest any la cursa ha fet un canvi del recorregut, més muntanyenc per primera vegada arribem fins a la Torre del Moro que ara només veiem de lluny. Personalment m'ha agradat molt el canvi, sóc com una cabreta i reconec que és el que m'agrada.
El circuit s'ha endurit per l'efecte de les pluges patides els dies anteriors i fins i tot el mateix dia al matí. El cel ens va respectar i no va ploure, però el fang en algun tram i les pedres mullades del tram de la torre van fer que encara sigues més dura. Vaig acabar bé amb molt bon gust de boca i amb la sensació que torno a estar agafant la forma necessària pel repte de l'estiu.

Camí Moliner 2015

Després de l'hivernal de Cervera, necessitava una sortida on poder tornar agafar confiança. El camí moliner era ideal. Una prova dura però per un terreny força conegut i que no podria portar-me gaires sorpreses. La setmana anterior havia sigut de càrrega, moltes hores d'entreno i ben aprofitades. Les sensacions abans de diumenge eren de portar les cames força carregades però amb aquell puntet de tranquil·litat en pensar en la feina ben feta.
El dia abans no va ser precisament un dia plàcid, no vaig fer els deures ni el que tenia previst. Em presentaria a l'endemà amb deures pendents. Per començar la part mecànica, no havia revisat la bici com a mi m'agrada i ja vaig sortir amb la roda de davant punxada. Això va provocar que al cap de uns quants quilòmetres i al notar que poc a poc perdia adherència i seguretat. Vaig intentar parar i inflar per veure si podia "salvar" els mobles. No es poden fer les coses a mitges i al final vaig tenir que parar i reparar la punxada. En aquell moment vaig veure clar que no podria acabar el recorregut més extrem (uns 60km amb més de 2100 positius) i vaig optar per acabar el recorregut vermell. Al final uns 50 km i 1400 de desnivell. El més important ha estat veure que el meu estat de forma no es tant dolent com em va semblar a Cervera. Aquesta vegada vaig sortir molt més tranquil i al final en les rampes més dures tenia molt bon feeling. Vaig acabar content, aprenent dia a dia sortida a sortida. De guanyar no guanyarem però aprendre aprendrem. Ara toca agafar les sabatilles i muntanya. Diumenge hi ha la Cursa de Bràfim i com cada any hi serem. Bràfim sempre serà molt especial.

Hivernal de Cervera 2015 "Uns dies guanyem, altres aprenem"

Volia començar aquest post amb una frase que em va deixar al meu Facebook la Núria Pagès, "Uns dies guanyem, altres aprenem".

Ara que han passat les hores i he pogut reflexionar veig les coses amb diferent perspectiva que ahir. Avui crec que vaig equivocar-me en la sortida i al final ho vaig pagar. Abans però farem un repàs a les hores prèvies a la cita.

El dissabte vaig sortir al matí per provar la bici i de passada estirar les cames. La veritat em vaig trobar impressionantment bé, feia dies que no sentia aquella força a les cames i que per molt que premis no s'acceleren les pulsacions. Fins i tot vaig haver d'afluixar perquè veia que m'estava animant i l'endemà ho podria trobar a faltar. Una vegada neta i revisada, tocava descansar i recuperar forces dinant a casa els pares. Aquella paella que és oli en un llum per carregar d'hidrats. Tot perfecte, tot? NO. Vaig agafar fred i ja vaig notar els primers símptomes del fet que les passaria magres. La nit del dissabte va ser una nit dolenta, amb aquell refredat i mal dormit. No vaig descansar i a les 05:30 sonava el despertador. Era moment de posar-se en marxa i anar a buscar els companys per fer camí cap a Cervera.

El trajecte amb el compi, es va fer curt. Anàrem xerrant del terrenal i del diví, fent plans de futur i veient quins objectius ens marquem per continuar nonstop.

Arribem a Cervera amb temps suficient per no haver d'anar amb la llengua fora. Ens preparem, anem a recollir dorsals i cap a la sortida. Encara no les tenia totes amb mi, volia sortir concentrat i no repetir errors com el de La Pica. A les nou en punt sortim, sortida pels carrers de Cervera i de seguida agafem camins planers, on es pot rodar molt depresa. Vaig ràpid però bé, no vaig ofegat i puc mantenir el ritme. Continuem per pista i de tant en tant amb alguna pujada curta i intensa, en la primera m'avança l'Albert, un crack i gran company de rutes. Continuo rodant i en aquestes que m'atrapa el Rafa i al seu costat dos personatges que he identificat a la primera, els germans Marquez. Quin parell d'animalets, prims i escanyolits i que semblen poca cosa, però ja veig que no els hi aguantarem la roda ni cinc minuts. En un tancar i obrir d'ulls ja no els veig més. Continuem rodant, per camins que permeten anar a fons, aquí el Rafa es queda enrere em comenta que té problemes musculars. No vol pitjar més per no trencar-se i jo continuo. Davant també hi ha el Xavi Leiva, un martell damunt la bici, nosaltres l'anomenem el Hammer. Porta un molt bon ritme i en aquest terreny és molt difícil de seguir-lo. Ara ens arriben trams de corriols, amb pujades curtes i baixades que encara que es fan bé s'ha d'anar concentrat. Passem per un poble on hi ha el primer avituallament, potser portem uns quinze quilòmetres i decideixo no parar. Em sembla massa aviat per menjar i de fet ningú es para. Ara sí que el festival de puja/baixa típic d'aquesta zona fa que anem desgastant energies. A sobre hi ha molta humitat i la deshidratació potser important. Jo no tinc ganes de beure, no acabo de trobar-me còmode. Faig algun traguet però no el suficient. Noto que cada vegada vaig afluixant ritme, i ja veig darrere a l'Edu que finalment m'ha atrapat. S'havia quedat enrere pensant que jo no havia sortit tan fort i ha fet un treball increïble per recuperar posicions. Està fort i es nota que pot fer una gran cursa. En aquest moment jo estic passant pel pitjor dels moments, tinc gana, molta gana. Mal senyal, vol dir que no he fet bé les coses. El segon avituallament triga a arribar, el Edu hem diu si vull mitja barreta i la refuso. Suposo que estic tan grogui que no tinc esma per a res. El meu cap ja dona voltes a no fer el recorregut Xtrem, m'he quedat sense bateries, estic fos. Passen els quilòmetres i el meu ritme ja és molt baix i encara no trobem l'avituallament. Decidim que no té sentit fer la llarga en aquest estat, encara que ara mengi no estaré en condicions per acabar. Portem 35 quilòmetres quan veiem al fons, com un miratge del desert un avituallament. La veritat que no hi faltava absolutament de res, menjar i beure i sobretot gran amabilitat dels voluntaris. Parem i recuperem forces, ens reagrupem amb el Xavi i decidim veient que el Rafa està arribant a esperar-lo per acabar tots junts.
L'avituallament em senta de meravella i no han passat ni deu minuts que retorno amb ganes. Tot i així ja tenim pressa la decisió i acabarem fent el circuit S-Trella de 42km.

Aquesta és la crònica de la Hivernal, però falta la reflexió. Crec que vaig cometre un gran error. Sortir més fort del que jo estic acostumat. Normalment sempre em reservo, sóc dièsel i se que passa. Però ahir vaig equivocar-me, segurament si hagues sortit més reservat no hauria trobat a faltar el menjar tan aviat. Per altra banda un altre greu error, encara que sigui una cursa amb avituallaments no costa res dur una barreta i gels per si les mosques.

No estic content, avui encara hem dura el baixón, però he apres una gran lliçó. Suposo que aquestes coses són les que quan s'acabi la temporada valoraré. Vull donar les gràcies als companys, aquestes coses sense ells no tindrien sentit. 

Senglanada o com fer el Jabalí en BTT

Foto de Sergi Pich Cañisà

El 2015 torna a ser any de BTT, any de reptes personals i que han d'acabar el proper 4 de Juliol a Vimbodí. Si aquesta any torno a tenir el XipVip activat. No podia ser d'altre manera. M'ho vaig passar molt bé l'any passat preparant la Vip, que malauradament no vaig poder acabar, pels motius que ja coneixeu. Així que no hi ha marxa enrere i sant torne-m'hi.

Aquesta temporada la vaig començar la setmana passada en la Pica, la pedalada hivernal de Picamoixons.Per molts motius pedalada mítica i especial, per ambient per recorregut, pels amics, i que collons perquè és la de casa.

Un altre de les coses que m'agraden és intentar anar coneixent el nostre país dalt de la bici, és una manera de recórrer el territori trepitjant-lo.

Aquest diumenge vaig anar a Calders, un petit poble del Bages on fa uns anys s'organitza la Senglanada.
El primer que em va sobtar és el gran desplegament organitzatiu, des de primera hora del matí tot a punt per rebre els participants. Jo hi vaig arribar d'hora a les vuit en punt tenia el cotxe aparcat al camp de futbol. Cap a la taula de l'entrega de dorsals i a fer un volt per a copsar l'ambient biker. Això si amb un cafetó calent i pastetes que en aquelles hores on la temperatura no superava els 3º s'agraeix. 

Una de les coses que em van sobtar quan em vaig inscriure, era la manera de participar-hi. Podies escollir entre circuit "senders" i circuit "pistes" però no era obligatori seguir un o l'altre. És a dir que podies anar passant d'un circuit a l'altre, al teu aire. Amb la premissa que el circuit senders era de "màxima dificultat". A mi que m'agraden els senders i amb la desconeixença del territori i de la pedalada, vaig optar per fer el de senders. En el primer tram ja vaig veure que allò seria de traca, gent amb bicis d'enduro i proteccions fins les orelles m'envoltaven per davant i per darrera. Ai mare en algun lloc on hi havia cartells de "precaució tram perillós" jo anava pensant "aquí hi podien haver posat, si és vol suïcidar agafi tanda". Mare meva era realment dur, baixades d'infart però també pujades infernals on les cames et demanaven auxili. Vaig anar fent molts dels trams amb la bici com en la foto, altres on els corriols eren més del meu nivell m'ho vaig passar teta. Tot i això hi tornaria, per això faig BTT, si no hauria triat el ciclisme indoor.

A l'arribada amb una llonganissa de pam i un bon got de cervesa les coses és veuen diferent. De veritat un 10 per a l'organització. Aquesta ja forma part de les pedalades "Gourmet" del Calendari BTT.

Volcans de la Garrotxa

Ja heu vist les fotos de la magnifica sortida a la Garrotxa, però faltava la crònica. Dissabte varem sortir ben d'hora de Sarral en direcció Santa Pau, dues hores de cotxe per arribar al punt de partida d'aquesta sortida.
A l'hora prevista el Rafa i un servidor, varem arribar al petit poble de Santa Pau. Després d'un cafetó en un peculiar bar (per peculiar l'emissora de ràdio, suposo que ràdio Olot, amb anuncis d'hivernacles) però de tracte molt familiar, varem reunir-nos amb els altres companys que venien de Barcelona. Ara si tot a punt per iniciar la sortida, una temperatura molt agradable i amb molta il·lusió per descobrir nous camins en un paratge increïble. De fet només travessar el túnel de Bracons ja intueixes el que pot ser una ruta per la zona. No ens va decepcionar, paisatges de foto. Els primes quilòmetres et posen en situació, deu ni do comença a sobrar tota la roba.Sort que les magnifiques vistes ho compensen tot i poc a poc anem arribant al punt més alt d'aquesta primera part. En aquest punt males notícies.. sento un clenc clenc, que no m'agrada gens, ja l'he sentit altres cops i confirmo en la primera parada el pitjor dels meus presagis. Dos radis de la roda de darrera trencats, aquesta llantes m'han sortit ben dolentes suposo que per treure pes li foten aquests radis tan finets que pateixen molt. Per sort els podem treure i encara que la roda sembla un vuit, puc continuar. No puc evitar de pensar que en qualsevol moment s'acaba l'aventura i em foto malalt. La baixada cap a la fageda i l'espectacle que ens regala la natura quan hi arribem fan que m'oblidi de l'emprenyamenta. Aviat tornarem a pujar, ara direcció al volcà Santa Margarida, unes rampes de can colló de mico. Aquí a banda del desnivell també s'ha de tenir en compte el tipus de terra, pedretes i pedretes o millor dit lava volcànica, que ho complica una mica més. Ens quedem amb les ganes de veure el crater del volcà, les bicis no estan permeses i com que no sabem quanta estona ens tocaria caminar ho deixem per una propera visita. Continuem pujant, ara cap al punt més alt de la ruta, aprop del volcà Can Tià. Aquí ens trobem amb dos ciclistes de la zona i després d'uns minuts de conversa continuem amb la nostra ruta. El tram que ara entrem és de baixada tècnica, la lava aquí és molt solta i ens obliga a estar molt atents. No parem de trobar-nos racons amb molt d'encant, i aprofitem per agafar aire i fer fotos. Ens resta una darrera pujada força exigent i les cames ho noten. Amb ganes d'arribar al final ens han reservat un senderó extrem, només apte pels cracks i dubto que ho facin tot dalt de la bici. Nosaltres ens ho prenem amb calma i anem baixant. Ara si estem a tocar de Santa Pau, quina llàstima que s'acabi però també cansats i famèlics volem finalitzar la ruta.
Com que som a Santa Pau, on son molt famosos els fesols, busquem un lloc on dinar. Malauradament no varem tenir sort, varem anar a petar a un restaurant amb un servei pèssim i un tracte al client deplorable. En arribar ens avisen que ens haurem d'esperar 20' perquè van a tope.Nosaltres que cansats i sense preses ens sembla correcte i decidim quedar-nos. El que no ens imaginàvem és que estaríem una hora de rellotge asseguts i no van venir ni a demanar-nos per les begudes. Quan cansats d'esperar ens aixequem per reclamar una mica d'atenció ens serveixen molt malament, ens van fotre el pel i els cuartos. Ara ens varem fotre un fart de riure de lo ridícul de la situació. Sort que el mal gust de boca del dinar queda compensant amb les hores de bons riures amb els amics.

Per si de cas teniu intencions d'anar a Santa Pau, recordeu aquest nom Can Gil. Pel que veig no erem els únics http://www.tripadvisor.es/ShowUserReviews-g911487-d5825932-r237433268-Restaurant_Can_Gil-Santa_Pau_Province_of_Girona_Catalonia.html#CHECK_RATES_CONT