Valls-Castellar del Vallès (Santa Enredada)

Santuari de Montserrat de Montferri

Sortir amb la colla és el millor que pots fer, no hi ha res que ho pugui superar. Però a vegades necessitem estar sols. Jo ho faig de tant en tant i m'agrada aquesta sensació.

Feia dies que ho tenia al cap, volia fer aquest viatge, segur que seria la meva petita aventura. Ara veig que és més que una senzilla sortida, que venen dies de canvis i potser una bonica metàfora.

Ho tenia tot a punt, el dijous vaig fer totes les compres, revisar i netejar la bici i a dormir d'hora. No vaig matinar massa, per a què?, si estaré tot el dia. A les 08.30 era al carrer donant les primeres pedalades, feia fred i tenia aquella sensació de tenir el pèl de punta. El cel clar i un sol radiant eren bon presagi i en uns quilòmetres el fred s'hauria passat. Alió és el primer poble per on passo, encara sense gaire moviment, és d'hora. Continuo pel camí que va a Bràfim, un camí que hem fet servir moltes vegades per preparar alguna mitja amb l'Edu. Bràfim és important en la meva vida, amics, amors, feina. Per això passo a poc a poc recordant molts d'aquests moments. Per aquelles casualitats em trobo amb els amos de la fleca on vaig treballar molts anys, van ser anys intensos i tinc molt bon record. Continuo pedalant i recordant, amb un somriure als llavis. Pujo cap a l'ermita i paro davant del cementiri amb el cap pensant amb els que han marxat, massa d'hora a vegades. Potser ja n'hi ha prou de melangia, el camí és així amb llums i ombres però s'ha de seguir, no ens podem aturar. Una ràpida baixada al Gaià i amunt cap a Montferri. Aquí la calor ja apreta i fent parada per fer foto del Santuari de Montserrat començo a treure roba.

Les pistes asfaltades em fan anar ràpid recuperant el temps que he perdut al principi, i en un no res sóc a Masllorenç. Ara toca pujada cap a Masarbonès, aquests camins encara són coneguts doncs els he fet en alguna ocasió i per tant em sento com a casa. Aviat però saltaré de comarca cap al Penedès. Les vinyes perfectament llaurades i totes emparrades fan goig ara que brosten.

Vinyes del Penedès

Continuo per pistes ràpides que aviat em portaran fins a Vilafranca. Plaça castellera i on per Sant Fèlix es viu una de les millors diades. No tenia ni idea de per on em faria passar el track i jo que en un moment de despiste em passo el desviament i acabo passant pel carrer d'uns amics. Ja ho dic jo que aquest viatge és especial.

De Vilafranca a Sant Sadurní toca carretera, una carretera ampla i amb voral per poder anar tranquil. Es nota que som al país del cava, vaig passant per tot de caves, la majoria noms coneguts. Em distrec una estona anant a roda d'uns carreteros que m'han passat tot equipats, els deixo marxar, no vull cremar les cames que encara queda un bon tros de ruta.

A Sant Sadurní paro per fer un beure i estic 10 minuts de rellotge esperant a què m'atenguin, perdoneu però no ho suporto així que m'aixeco i marxo. Sembla que ara tornen els camins, ja en tenia ganes. Abans però mossegada i beure que la calor ara si que es nota i de valent. Una mica de crema solar per no tornar a casa amb la cara més vermella que un tomàquet i sant tornem'-hi. Torno a rodar per pistes sense gaire dificultat i ara vaig pendent per a veure en quin punt enllaço amb la pista que em portarà directe a Martorell. Aquí passo directament pel mig del Pont del Diable, que en un atac de bogeria pujo dalt de la bici fent saltets per superar les escales.

Pont del Diable a Martorell

Parada obligatòria per fer la foto de rigor i reemprenc l'aventura. Començo a tenir gana, miro el rellotge i són quarts de dues encara puc tirar una mica més. La meva idea és parar a Rubí, crec que per la distància que em queda puc aguantar i després de dinar no estaré per tirar masses coets.

Aquests quilòmetres se m'estan fent durs, toca pujada i per carretera secundaria. No m'agrada, fa calor, tinc gana i algun moment de debilitat. Com sempre en rutes llargues hi ha moments per tot, per això el cap és el que més ha de treballar i pensar en coses positives. Jo penso en l'arribada, en la dutxa, en aquella estona de cel.

Anar pensant que sense ni adonar-me ja estic entrant en les urbanitzacions de Rubí, ho llegeixo en una de les tapes del clavegueram i ja vaig pensant a trobar un bar amb terrassa per poder parar.

Segueixo passant per carrers i de sobte recordo per on estic passant, i recordo el bar on alguna vegada he anat a dinar amb els companys de la feina. El Huelva!!, per a mi com si d'un oasi és tractes, així que entaulat començo a demanar menjar i beure com si no pogués fer-ho mai més. Mireu si vaig jalar, que el cambrer em va preguntar "no te debe quedar demasiado" quan li explico que porto cent quilòmetres i que vinc de Valls encara se li queda més cara de moniato.

Ara amb la panxa plena les coses es veuen d'un altra manera, el que no tenia gaire controlat és que la sortida de Rubí és en pujada i amb aquella calda i el cansament que començo a notar, el dinar ràpidament baixa avall. Sort que el fet de tornar a trepitjar terra i camins hem distreuen, sembla mentida que al mig de grans urbes com aquesta encara hi puguis trobar un bosc força cuidat. Alguns dels camps que el voregen són d'aquella flor groga, crec que de plantacions de colza.

Sabadell City

Després d'una bona pujada, planejar una estona i començo a baixar, per primera vegada veig al fons Sabadell, ja quasi que ho tinc. Si arribo a Sabadell el que em queda fins a Castellar és un camí més que conegut. Entro a Sabadell per Sant Quirze, pensava que tindria més problemes per creuar Sabadell i anar a trobar la llera del riu Ripoll, però no, molts dels carrers per on passo els conec de sobres. Ara sí que ja hi som darrer esforç, vaig remuntant el Ripoll, amb pena per veure que els efectes de les ventades han deixat tots els boscos dels voltants en runes.

Ja sóc a Castellar, han passat 9 hores d'ençà que vaig sortir de Valls, i he arribat prou sencer. La bici s'ha portat com una campiona i de premi la passo pel túnel de rentat. Així que arribaré a casa amb la bici neta i preparada per una nova aventura.

Aquí el track a Wikiloc de la ruta: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9262589

Bràfim un altre any

Així és com vaig entrar a meta, pensant un altre edició de la cursa de Bràfim acabada. Ara ja en porto unes quantes però tant és, és l'única cursa on hem poso nerviós. És curiós, no sóc competitiu mai ho he estat però a Bràfim sento aquell rau rau abans de començar. Sempre serà la cursa de casa i aquest fet és el que hem fa sentir alguna cosa especial.
La cursa ja comença el dia abans, anar a recollir el dorsal és tot un ritual. Saludar amics de tota la vida, a gent que he anat coneixent gràcies al córrer és un no parar.
Després tarda distesa amb gent que d'això de córrer en saben i que viuen les curses a un altre nivell. És realment interessant viure i veure les dos vessants d'aquest esport. Tots anem a passarho bé, ara la diferència està en on tenim el límit. Els seus evidentment està molt més alt. Tot i que segur que cadascú al nostre nivell intentem fer-ho el millor possible.
Aquest any la cursa ha fet un canvi del recorregut, més muntanyenc per primera vegada arribem fins a la Torre del Moro que ara només veiem de lluny. Personalment m'ha agradat molt el canvi, sóc com una cabreta i reconec que és el que m'agrada.
El circuit s'ha endurit per l'efecte de les pluges patides els dies anteriors i fins i tot el mateix dia al matí. El cel ens va respectar i no va ploure, però el fang en algun tram i les pedres mullades del tram de la torre van fer que encara sigues més dura. Vaig acabar bé amb molt bon gust de boca i amb la sensació que torno a estar agafant la forma necessària pel repte de l'estiu.

Camí Moliner 2015

Després de l'hivernal de Cervera, necessitava una sortida on poder tornar agafar confiança. El camí moliner era ideal. Una prova dura però per un terreny força conegut i que no podria portar-me gaires sorpreses. La setmana anterior havia sigut de càrrega, moltes hores d'entreno i ben aprofitades. Les sensacions abans de diumenge eren de portar les cames força carregades però amb aquell puntet de tranquil·litat en pensar en la feina ben feta.
El dia abans no va ser precisament un dia plàcid, no vaig fer els deures ni el que tenia previst. Em presentaria a l'endemà amb deures pendents. Per començar la part mecànica, no havia revisat la bici com a mi m'agrada i ja vaig sortir amb la roda de davant punxada. Això va provocar que al cap de uns quants quilòmetres i al notar que poc a poc perdia adherència i seguretat. Vaig intentar parar i inflar per veure si podia "salvar" els mobles. No es poden fer les coses a mitges i al final vaig tenir que parar i reparar la punxada. En aquell moment vaig veure clar que no podria acabar el recorregut més extrem (uns 60km amb més de 2100 positius) i vaig optar per acabar el recorregut vermell. Al final uns 50 km i 1400 de desnivell. El més important ha estat veure que el meu estat de forma no es tant dolent com em va semblar a Cervera. Aquesta vegada vaig sortir molt més tranquil i al final en les rampes més dures tenia molt bon feeling. Vaig acabar content, aprenent dia a dia sortida a sortida. De guanyar no guanyarem però aprendre aprendrem. Ara toca agafar les sabatilles i muntanya. Diumenge hi ha la Cursa de Bràfim i com cada any hi serem. Bràfim sempre serà molt especial.

Hivernal de Cervera 2015 "Uns dies guanyem, altres aprenem"

Volia començar aquest post amb una frase que em va deixar al meu Facebook la Núria Pagès, "Uns dies guanyem, altres aprenem".

Ara que han passat les hores i he pogut reflexionar veig les coses amb diferent perspectiva que ahir. Avui crec que vaig equivocar-me en la sortida i al final ho vaig pagar. Abans però farem un repàs a les hores prèvies a la cita.

El dissabte vaig sortir al matí per provar la bici i de passada estirar les cames. La veritat em vaig trobar impressionantment bé, feia dies que no sentia aquella força a les cames i que per molt que premis no s'acceleren les pulsacions. Fins i tot vaig haver d'afluixar perquè veia que m'estava animant i l'endemà ho podria trobar a faltar. Una vegada neta i revisada, tocava descansar i recuperar forces dinant a casa els pares. Aquella paella que és oli en un llum per carregar d'hidrats. Tot perfecte, tot? NO. Vaig agafar fred i ja vaig notar els primers símptomes del fet que les passaria magres. La nit del dissabte va ser una nit dolenta, amb aquell refredat i mal dormit. No vaig descansar i a les 05:30 sonava el despertador. Era moment de posar-se en marxa i anar a buscar els companys per fer camí cap a Cervera.

El trajecte amb el compi, es va fer curt. Anàrem xerrant del terrenal i del diví, fent plans de futur i veient quins objectius ens marquem per continuar nonstop.

Arribem a Cervera amb temps suficient per no haver d'anar amb la llengua fora. Ens preparem, anem a recollir dorsals i cap a la sortida. Encara no les tenia totes amb mi, volia sortir concentrat i no repetir errors com el de La Pica. A les nou en punt sortim, sortida pels carrers de Cervera i de seguida agafem camins planers, on es pot rodar molt depresa. Vaig ràpid però bé, no vaig ofegat i puc mantenir el ritme. Continuem per pista i de tant en tant amb alguna pujada curta i intensa, en la primera m'avança l'Albert, un crack i gran company de rutes. Continuo rodant i en aquestes que m'atrapa el Rafa i al seu costat dos personatges que he identificat a la primera, els germans Marquez. Quin parell d'animalets, prims i escanyolits i que semblen poca cosa, però ja veig que no els hi aguantarem la roda ni cinc minuts. En un tancar i obrir d'ulls ja no els veig més. Continuem rodant, per camins que permeten anar a fons, aquí el Rafa es queda enrere em comenta que té problemes musculars. No vol pitjar més per no trencar-se i jo continuo. Davant també hi ha el Xavi Leiva, un martell damunt la bici, nosaltres l'anomenem el Hammer. Porta un molt bon ritme i en aquest terreny és molt difícil de seguir-lo. Ara ens arriben trams de corriols, amb pujades curtes i baixades que encara que es fan bé s'ha d'anar concentrat. Passem per un poble on hi ha el primer avituallament, potser portem uns quinze quilòmetres i decideixo no parar. Em sembla massa aviat per menjar i de fet ningú es para. Ara sí que el festival de puja/baixa típic d'aquesta zona fa que anem desgastant energies. A sobre hi ha molta humitat i la deshidratació potser important. Jo no tinc ganes de beure, no acabo de trobar-me còmode. Faig algun traguet però no el suficient. Noto que cada vegada vaig afluixant ritme, i ja veig darrere a l'Edu que finalment m'ha atrapat. S'havia quedat enrere pensant que jo no havia sortit tan fort i ha fet un treball increïble per recuperar posicions. Està fort i es nota que pot fer una gran cursa. En aquest moment jo estic passant pel pitjor dels moments, tinc gana, molta gana. Mal senyal, vol dir que no he fet bé les coses. El segon avituallament triga a arribar, el Edu hem diu si vull mitja barreta i la refuso. Suposo que estic tan grogui que no tinc esma per a res. El meu cap ja dona voltes a no fer el recorregut Xtrem, m'he quedat sense bateries, estic fos. Passen els quilòmetres i el meu ritme ja és molt baix i encara no trobem l'avituallament. Decidim que no té sentit fer la llarga en aquest estat, encara que ara mengi no estaré en condicions per acabar. Portem 35 quilòmetres quan veiem al fons, com un miratge del desert un avituallament. La veritat que no hi faltava absolutament de res, menjar i beure i sobretot gran amabilitat dels voluntaris. Parem i recuperem forces, ens reagrupem amb el Xavi i decidim veient que el Rafa està arribant a esperar-lo per acabar tots junts.
L'avituallament em senta de meravella i no han passat ni deu minuts que retorno amb ganes. Tot i així ja tenim pressa la decisió i acabarem fent el circuit S-Trella de 42km.

Aquesta és la crònica de la Hivernal, però falta la reflexió. Crec que vaig cometre un gran error. Sortir més fort del que jo estic acostumat. Normalment sempre em reservo, sóc dièsel i se que passa. Però ahir vaig equivocar-me, segurament si hagues sortit més reservat no hauria trobat a faltar el menjar tan aviat. Per altra banda un altre greu error, encara que sigui una cursa amb avituallaments no costa res dur una barreta i gels per si les mosques.

No estic content, avui encara hem dura el baixón, però he apres una gran lliçó. Suposo que aquestes coses són les que quan s'acabi la temporada valoraré. Vull donar les gràcies als companys, aquestes coses sense ells no tindrien sentit. 

Senglanada o com fer el Jabalí en BTT

Foto de Sergi Pich Cañisà

El 2015 torna a ser any de BTT, any de reptes personals i que han d'acabar el proper 4 de Juliol a Vimbodí. Si aquesta any torno a tenir el XipVip activat. No podia ser d'altre manera. M'ho vaig passar molt bé l'any passat preparant la Vip, que malauradament no vaig poder acabar, pels motius que ja coneixeu. Així que no hi ha marxa enrere i sant torne-m'hi.

Aquesta temporada la vaig començar la setmana passada en la Pica, la pedalada hivernal de Picamoixons.Per molts motius pedalada mítica i especial, per ambient per recorregut, pels amics, i que collons perquè és la de casa.

Un altre de les coses que m'agraden és intentar anar coneixent el nostre país dalt de la bici, és una manera de recórrer el territori trepitjant-lo.

Aquest diumenge vaig anar a Calders, un petit poble del Bages on fa uns anys s'organitza la Senglanada.
El primer que em va sobtar és el gran desplegament organitzatiu, des de primera hora del matí tot a punt per rebre els participants. Jo hi vaig arribar d'hora a les vuit en punt tenia el cotxe aparcat al camp de futbol. Cap a la taula de l'entrega de dorsals i a fer un volt per a copsar l'ambient biker. Això si amb un cafetó calent i pastetes que en aquelles hores on la temperatura no superava els 3º s'agraeix. 

Una de les coses que em van sobtar quan em vaig inscriure, era la manera de participar-hi. Podies escollir entre circuit "senders" i circuit "pistes" però no era obligatori seguir un o l'altre. És a dir que podies anar passant d'un circuit a l'altre, al teu aire. Amb la premissa que el circuit senders era de "màxima dificultat". A mi que m'agraden els senders i amb la desconeixença del territori i de la pedalada, vaig optar per fer el de senders. En el primer tram ja vaig veure que allò seria de traca, gent amb bicis d'enduro i proteccions fins les orelles m'envoltaven per davant i per darrera. Ai mare en algun lloc on hi havia cartells de "precaució tram perillós" jo anava pensant "aquí hi podien haver posat, si és vol suïcidar agafi tanda". Mare meva era realment dur, baixades d'infart però també pujades infernals on les cames et demanaven auxili. Vaig anar fent molts dels trams amb la bici com en la foto, altres on els corriols eren més del meu nivell m'ho vaig passar teta. Tot i això hi tornaria, per això faig BTT, si no hauria triat el ciclisme indoor.

A l'arribada amb una llonganissa de pam i un bon got de cervesa les coses és veuen diferent. De veritat un 10 per a l'organització. Aquesta ja forma part de les pedalades "Gourmet" del Calendari BTT.

Volcans de la Garrotxa

Ja heu vist les fotos de la magnifica sortida a la Garrotxa, però faltava la crònica. Dissabte varem sortir ben d'hora de Sarral en direcció Santa Pau, dues hores de cotxe per arribar al punt de partida d'aquesta sortida.
A l'hora prevista el Rafa i un servidor, varem arribar al petit poble de Santa Pau. Després d'un cafetó en un peculiar bar (per peculiar l'emissora de ràdio, suposo que ràdio Olot, amb anuncis d'hivernacles) però de tracte molt familiar, varem reunir-nos amb els altres companys que venien de Barcelona. Ara si tot a punt per iniciar la sortida, una temperatura molt agradable i amb molta il·lusió per descobrir nous camins en un paratge increïble. De fet només travessar el túnel de Bracons ja intueixes el que pot ser una ruta per la zona. No ens va decepcionar, paisatges de foto. Els primes quilòmetres et posen en situació, deu ni do comença a sobrar tota la roba.Sort que les magnifiques vistes ho compensen tot i poc a poc anem arribant al punt més alt d'aquesta primera part. En aquest punt males notícies.. sento un clenc clenc, que no m'agrada gens, ja l'he sentit altres cops i confirmo en la primera parada el pitjor dels meus presagis. Dos radis de la roda de darrera trencats, aquesta llantes m'han sortit ben dolentes suposo que per treure pes li foten aquests radis tan finets que pateixen molt. Per sort els podem treure i encara que la roda sembla un vuit, puc continuar. No puc evitar de pensar que en qualsevol moment s'acaba l'aventura i em foto malalt. La baixada cap a la fageda i l'espectacle que ens regala la natura quan hi arribem fan que m'oblidi de l'emprenyamenta. Aviat tornarem a pujar, ara direcció al volcà Santa Margarida, unes rampes de can colló de mico. Aquí a banda del desnivell també s'ha de tenir en compte el tipus de terra, pedretes i pedretes o millor dit lava volcànica, que ho complica una mica més. Ens quedem amb les ganes de veure el crater del volcà, les bicis no estan permeses i com que no sabem quanta estona ens tocaria caminar ho deixem per una propera visita. Continuem pujant, ara cap al punt més alt de la ruta, aprop del volcà Can Tià. Aquí ens trobem amb dos ciclistes de la zona i després d'uns minuts de conversa continuem amb la nostra ruta. El tram que ara entrem és de baixada tècnica, la lava aquí és molt solta i ens obliga a estar molt atents. No parem de trobar-nos racons amb molt d'encant, i aprofitem per agafar aire i fer fotos. Ens resta una darrera pujada força exigent i les cames ho noten. Amb ganes d'arribar al final ens han reservat un senderó extrem, només apte pels cracks i dubto que ho facin tot dalt de la bici. Nosaltres ens ho prenem amb calma i anem baixant. Ara si estem a tocar de Santa Pau, quina llàstima que s'acabi però també cansats i famèlics volem finalitzar la ruta.
Com que som a Santa Pau, on son molt famosos els fesols, busquem un lloc on dinar. Malauradament no varem tenir sort, varem anar a petar a un restaurant amb un servei pèssim i un tracte al client deplorable. En arribar ens avisen que ens haurem d'esperar 20' perquè van a tope.Nosaltres que cansats i sense preses ens sembla correcte i decidim quedar-nos. El que no ens imaginàvem és que estaríem una hora de rellotge asseguts i no van venir ni a demanar-nos per les begudes. Quan cansats d'esperar ens aixequem per reclamar una mica d'atenció ens serveixen molt malament, ens van fotre el pel i els cuartos. Ara ens varem fotre un fart de riure de lo ridícul de la situació. Sort que el mal gust de boca del dinar queda compensant amb les hores de bons riures amb els amics.

Per si de cas teniu intencions d'anar a Santa Pau, recordeu aquest nom Can Gil. Pel que veig no erem els únics http://www.tripadvisor.es/ShowUserReviews-g911487-d5825932-r237433268-Restaurant_Can_Gil-Santa_Pau_Province_of_Girona_Catalonia.html#CHECK_RATES_CONT

VipXtreme "XipVip"

Foto i missatge del Santi Jiménez
Perquè sé que hi havies posat moltes ganes, perquè saps que l'any que ve hi tornaràs... 

Ha passat una setmana de la pedalada VipXtreme. Era l'objectiu principal per aquesta temporada. Aquestes alçades tots sabeu el que malauradament va passar. El Jordi Torres, un biker dels de sempre i de Valls, va perdre la vida. Aquest fet va colpir a tots els que érem en aquella marxa. Personalment em vaig quedar glaçat, sense ganes de continuar ni de fer una passa més, no entenia res. Com podia ser que fent allò que més t'agrada, que ho relaciones a passar-ho bé a estar amb els amics, a riures i bones estones en aquells moments ens mostrava la cara més desagradable i mesquina. Jordi sempre seràs en el record dels amants del ciclisme.

La setmana anterior havia estat una setmana "rara", tenia encara molts símptomes del refredat de Sant Joan i no anava massa fi. Feia dies que havia reservat nit a l'hostatgeria de Poblet, volia descansar la nit abans de la Vip. A casa era festa major, amb nit de Dj's. És a dir amb tots els ingredients per no dormir ni una hora. Curiositats de la vida, aquell mateix divendres era el 15è aniversari de casament, i nosaltres el celebraríem separats, la Judit a Castellar i jo a Poblet amb els monjos.De fet he de donar les gràcies a tenir una parella que em deixa fer tot el que vull. Respecte el que faig i em dona suport. Tenir al costat algú que entengui que necessites aire per viure no es fàcil i segurament sempre poc reconegut. 

 El divendres encara tenia una visita ineludible programad. A la yaya li operaven el genoll i la volia anar a veure abans de marxar. Quina dona ... com totes les de la meva vida, fortes i de molt caràcter.És molt molt especial per a mi. Feia bona cara i això que veure-la al llit de l'hospital em va impactar, no puc, és superior a mi. No hi voldria passar ni un minut aquests llocs. Vaig marxar més tranquil, tot havia sortit bé i demà després de la Vip ja hi tornaria. Ara sí que ja era hora d'agafar els "trastos" i fer camí cap a Poblet. Ho tenia tot a mitges, mig preparada la bici, mig preparada la bossa i mig preparat jo. Els nervis em començaven a trair, i com no.. despistat que sóc vaig haver de fer mitja volta quan ja era en carretera, m'havia deixat el mòbil!!!. En arribar a Poblet ja vaig veure ciclistes que demà farien la mateixa bogeria que jo. El lloc que havia triat per passar la nit era molt correcte net i polit, cap luxe però sense oblidar detall (la biblia en un lloc destacat, no vaig tenir temps de fer lectura) . Ara ja instal·lat vaig agafar el cotxe per arribar-me a Vimbodí a buscar el dorsal,per sopar amb els organitzadors de la prova i amb d'altres participants. Un sopar molt complert, amb pollastre, cuscús, un bon trosset de braç de gitano .....però, que no és el que menjo abans d'un dia de ruta. La vetllada va transcórrer amb converses d'edicions anteriors i d'anècdotes de participants amb més o menys sort a la Vip. Jo era el novell de la taula, i es notava la meva preocupació per poder acabar la prova. Vaig ser el primer a marxar cap a dormir, volia descansar força.

La nit més o menys tranquil·la, tot el que es pot estar dormint en un llit estrany la nit abans d'un esdeveniment important. El despertador va fer la seva feina, bona senyal per algú que no el necessita. Sempre em llevo abans que soni. Era el dia, ho tenia tot preparat i arribava bé, no al 100% però em sentia suficientment preparat com per acabar la Vip. En aixecar-me i després d'una dutxa vaig notar que la panxa es queixava del sopar. Vaig cometre un error, un dia així no es poden fer proves i ho sabia, però què hi farem. Cotxe i cap a la sortida. El camp de futbol de Vimbodí al costat del pavelló era el punt de trobada amb els companys. Abans de la sortida tots localitzats i a punt per començar. Vaig anar veient i saludant a molts dels btteros amb els que he compartit rodades. Molta gent de Valls i dels voltants, curiositats quan era a la graella de sortida, vaig veure passar el Jordi Torres amb l'equipació del Rapitxó, no ens coneixíem en persona però li tenia admiració, era dels "bons" de Valls, aquella gent que els veus entrenar hores i hores amants d'aquest esport. Una d'aquelles persones que fan de la seva afició una passió.

Els minuts anaven passant molt i molt ràpid. En un moment estava aixecant la bici per la foto típica d'aquesta prova, i de sobte ja veia volar el coet que marca l'inici.

Ara si, pedals i cames... una munió de rodes, suspensions, cascs, radis, ulleres de sol.,  i moltes il·lusions. Els primers quilòmetres sortint de Vimbodi, vàrem anar en grup. Un grup enorme, on has d'anar amb compte de no enganxar-te amb ningú. En aquests primers instants vaig anar buscant el no perdre roda de l'Edu, Víctor i Sergi amb els que havia sortit i amb els que m'agradaria fer aquesta Vip. 

Jo sempre surto molt molt tranquil, el meu cos no comença a funcionar fins que porto mínim una hora de pedaleig. Avui però, entre que volia reservar pel que tothom et deia i que no estava fi vaig anar perdent pedalades. No em preocupava, volia anar al meu ritme i no patir i no fer patir a ningú per anar a un ritme inadequat.

Sortim de Vimbodí en direcció a Poblet passant pel Castell de Milmanda, una zona per on hi he rodat moltes vegades i que és un passeig. L'entrada al monestir de Poblet és curiosa si menys no, per aquí sí que no hi he passat mai. En aquesta estona vaig saludant amics i coneguts, que em van passant. Trobo al Santi fent fotos dels participants, l'ambient és fantàstic. Jo vaig fent, ara ens arribarà la primera pujada que em descol·loca. Jo creia que les primeres rampes eren les "mines" i en veure que pujàvem cap a la Pena no entenia si és que aquest any ho havien canviat. Sóc força despistat, fins i tot em puc perdre amb gps, però és curiós a la muntanya tinc molt bona orientació, però aquest tram no el tenia controlat. Primera rampa al sac, som a tocar de la font del Deport i anem avall. Coi pujar per tornar a pujar? Sí, i ara sí que arribava una de les rampes del dia. Les "mines" i a sobre senderó de pujada. Les muntanyes de Poblet, són un petit paradís molt desconegut. En aquest tram vaig coincidir amb un grup de Barcelona que per primera vegada venien a la nostra zona i ho comentàvem. També aquí, abans d'arribar a Vilanova, vaig veure al J.Suller del BTT Tarragona i al que conec d'haver fet alguna de les seves rutes de wikiloc. (http://ca.wikiloc.com/wikiloc/user.do?id=15338) Pel que vaig deduir aquest any feia de guia a un grup que segur s'estrenaven a la Vip. Les recomanacions eren clares, no apretar massa que queda molt i aquesta pujada és de les dures del recorregut. Per comentaris d'altres participants, fins i tot pitjor que la Bartra. En aquest punt jo ja havia agafat ritme i m'estava trobant molt millor. Abans de l'avituallament, vaig trobar al Jordi Massó, al Santi i els crits d'ànims em van donar forces. Necessitava menjar i beure i la màquina es posaria a funcionar. Realment em trobava bé. Surto de l'avituallament encaro una primera rampa curta i veig un helicòpter sobrevolant la zona, penso en algun foc. No el veig més, continuo, ara hi ha un tram de senderó de baixada on trobo a gent baixant a poc a poc, a mi m'agrada baixar i en els trams que puc vaig avançant. Final de la baixada, tornem a pujar pel barranc de Mataró. Sembla que hi ha embús, normal si som molts que volem entrar al senderó i tant aprop de l'avituallament. Paciència, no hi ha un altre. Sembla que no és un embús, hi ha els serveis d'emergència. Puc apropar-me i reconec cares conegudes, cares que ho diuen tot sense parlar. 

Dos dies després en Santi em va penjar la foto i el seu missatge al Facebook. Senzilla i potent. L'any vinent hi tornarem. Sempre endavant pels que malauradament no ho podran fer.