Tomet del Pont (BTT)

Aquest matí he volgut ensenyar a un amic aquest recorregut molt rodador i agradable per estirar cames.

En dic tomet del Pont perquè és el poble que més lluny queda de la sortida. És una ruta de uns 40 quilòmetres aproximadament, amb cap dificultat tècnica i força planer per agafar fondo.

La sortida és just davant del Institut Narcis Oller de Valls, en un camí que ens porta direcció cap a Alió. La ruta transcorre per camins voltats de vinyes, ametllers i oliveres, els cultius més comuns de l'Alt Camp.

Anirem fent camí amb suau pujada fins al Pont d'Armentera, del Pont a Santes Creus on recomano parar a fer una mossegada, estirar les cames i visitar si no es coneix el monestir. Hi tinc des de ben petit una especial relació. Ara farem la tornada cap a Valls resseguint un tram de l'anomenada Ruta del Cister, una ruta que esta perfectament senyalitzada i que paga la pena seguir per conèixer les comarques que acullen els tres monestirs cistercencs de Poblet, Vallbona de les Monges i Santes Creus. Aquest tram també coincideix amb la "Ruta de la Capona"  una iniciativa del ajuntament del Pla de Santa Maria. Sobretot en aquest tram trobarem moltes construccions de pedra seca, espectacular el "Cossiol", destinat a recollir l'aigua de la pluja.

Track

Montmalús (2781)

Situat a la parròquia andorrana d’Encamp, molt a prop de l’estació d’esquí alpí de Pas de la Casa – Grau Roig, trobem el pic de Montmalús,  El pic de Montmalús es troba situat a cavall entre els circs de Pessons i dels Colells .

Track

Una cursa de Nassos (San Silvestre de Barcelona)

La cursa dels Nassos, la popular San Silvestre de Barcelona arribava a la onzena edició amb rècord històric de participació. 9500 "runners" que per acomiadar l'any decideixen fer el que més els agrada, córrer i amb l'afegit al.licient de fer-ho  per carrers que habitualment son reservats al transit de una gran ciutat.
Es evident que el fenomen dia a dia va augmentant, el creixent nombre de participants en aquesta i en altres curses importants del calendari, reflexen el que dia a dia podem veure als nostres pobles i ciutats. Gent que un dia van decidir "viure", perquè que ningú us enganyi això és vida.
Personalment la cursa dels Nassos, és una de les curses d'asfalt on hem sento més còmode i on he rebaixat la meva millor marca personal en els darrers dos anys. Córrer per Barcelona i de nit, amb els carrers tallats, acompanyat de milers de bojos que comparteixen la teva afició és una experiència que recomano a tots els que comencen i encara no s'han estrenat en curse populars. En aquesta edició hi ha havia una extensa representació de CorredorsValls.cat, la iniciativa Vallenca per unir als aficionats al running de Valls i comarca, sigui quina sigui la seva condició, club, etc... tots els que ens ho passem molt bé cada vegada que ens posem les sabatilles. 

Alex Martínez Vives (43:50) Millor Marca Personal en 10 k.

Mitja Ciutat de Tarragona (Èxtasi Total)

Quina gran jornada avui a Tarragona, a hores d'ara encara soc a un núvol i crec que hem costarà de baixar igual que hem costarà baixar la marca d'avui 01:36:55 a ritme de 04:34 i entrant en la posició 666 . Portava dies amb molt bones sensacions i amb ganes de fer-ho bé a Tarragona, per molt motius però un dels que més hem motivaven és comprovar quin resultat donaven els entrenaments que fa tres setmanes he iniciat amb el Josep. Com diria aquell "no hase falta desir nada mas" , queda clar si vols millorar s'ha de suar. No val el sortir a rodar i fer quilòmetres, també va bé però fa falta alguna cosa més. Treballar la velocitat, més que la velocitat treballar a ritmes alts per aconseguir aquesta constància en cursa.

Avui hem baixat a Tarragona el trio "maravilla" i el debutante, un grupet collonut i que fan que participar en curses sigui molt agradable.

Els objectius no eren els mateixos per els tres, doncs n'hi ha que han fet una marató no fa ni tres setmanes, altres que participaven per primera vegada i l'Edu i jo que sortíem amb la idea de fer una gran mitja. Crec que tots podem estar molt contents, els resultats així ho demostren i les sensacions a l'arribada han estat perfectes.

La jornada atlètica ha estat increïble , temperatura baixa però que ha estat la justa per no passar fred, un sol maco que ens ha fet companyia durant tot el recorregut, quines sensacions més agradables al sentir el mar en els interminables quilòmetres 16 a 18. El circuit, el mateix que l'any passat s'entreté per els carrers de Tarragona, et porta cap al polígon Francolí per tornar a la ciutat i encarar els trams amb les rectes més llargues, l'arrabassada i l'espigó . En aquest punt les cames, la respiració i la ment trontollen, s'entesten en fer-te creure que estas pujant al "tourmalet" quan en veritat estas corrent en un lloc pla pla com un mirall, tot i així en els darrers tres quilòmetres he fet un bon parcial i l'arribada a meta encara que per moments pugui semblar agònica ha estat d'un estat d'eufòria indesxifrable.

4t Duatló Castellar del Vallès

Avui m'he adonat que tinc el blog molt abandonat, l'últim post va ser el de la MM, el gran repte d'aquest any. Han passat dies, hores i quilòmetres i no he escrit ni una ratlla. Segurament que ara amb el planning d'entrenament que estic seguint em retalla temps, però a l'hora quins resultats !!. Tinc entrenador personal, això no pot dir tothom un entrenador que dia a dia està pendent del que vaig fent i que m'aconsella i m'apreta els "cargols". El Josep Margalef s'ha fet càrrec del meu pla per millorar les marques en 10 mil i mitja marató. El primer ja l'he assolit el passat 14 de Novembre a Vila-seca en el 10k de la 1 Marató de la Costa Daurada, una cursa organitzada per la gent de Runnersworld Tarragona, Juanan al capdavant d'un equip genial. El circuit perfecte per fer marca amb una lleu pujada els primers 2 quilòmetres i la resta entre baixada i pla molt pla pel passeig marítim de Salou. Total que vaig baixar la marca gairebé 1 minut, crono de 00:44:38 i amb sensació de no haver-ho donat tot. Tenia en ment la duatló de Castellar que es celebrava al següent cap de setmana.

La Duatló de Castellar, és una prova especial perquè va ésser la primera en la que vaig participar l'any passat, perquè és a Castellar amb el que això representa per a mi i perquè també hi participa cada any el meu entrenador i cunyat. D'aquesta prova en portem parlant mesos i mesos i es que per al Josep és una de les grans cites anuals. Malauradament aquest any no ha pogut participar, un malaurat accident en els escalfaments, l'han deixat KO amb la clavícula trencada i dos punts a la cella, i el pitjor de tot un emprenyament dels que fan història. Son coses amb les que no hi comptes, penses en les lesions, amb el cansament físic i mental, amb hipotètics problemes mecànics, amb perquè no alguna caiguda, però mai en que et lesionaràs en els minuts previs a la gran cita.

El Josep és dur i caparrut i molt constant, si com diu un amic meu "todo està en las ganas que tengas de sufrir para mejorar" el Josep aviat tornarà a estar a tope perquè a constància no conec encara ningú que el superi.... molts ànims company !!!!

Tornant al lloc dels fets, a l'hora de la sortida no en tenia putes ganes de fer la Duatló, amb el Josep estirat a terra amb el front sagnant, atès per la gent del CEC (organitzadors de la prova) esperant la ambulància, podeu imaginar com tenia jo el cap. En el moment que el van posar a la camilla li vaig dir que no la feia, i hem sembla que només de veure que s'empipava com una fera m'ho vaig replantejar. Abans però vaig parlar amb en Joan l' altre cunyat i company de fatigues, ell pensava el mateix que el Josep, jo l'havia de fer.

Hora de sortida, l'ambulància marxa cap al Taulí i jo cap a la línia de sortida . El cap hem donava mil voltes, tenia un nus a l'estomac i ganes de abandonar. La primera pujadeta fins a l'era d'en "Petasques" i al revolt hem trobo al "marcelino" company del Josep i que aquesta vegada també es perdia la Duatló per lesió, paro a explicar-li el que ha passat, m'acomiado i continuo fins a l'entrada al camí del Puig de la Creu, aquí comença la festa. En aquest punt trobo al Joan i la Mònica que de bon matí s'havien preparat per donar-nos ànims i fer quatre fotos i al comunicar-los la noticia havien baixat cap a Castellar. Parlar amb ells em va tranquil·litzar una mica i vaig arrencar. Tocava apretar les dents amb les dues parades havia perdut molt i molts llocs, de fet després veient els temps de pas, arribo a la primera transició el 108 de la general. Aquesta pujada és una de les rutes més emblemàtiques del Vallès i s'hi apleguen molts btt'erus cada cap de setmana, jo l'he fet ja alguns cops i fins i tot hem sorprenc doncs la pujo molt bé. La resta del traçat el conec i vaig fent fins arribar a Sant Sebastià de Montmajor lloc on hi ha el parc tancat per fer la transició. Toca córrer i aquí si que noto la millora, les cames hem funcionen a la perfecció i faig una bona cursa a peu. He baixat 5 minuts el meu temps respecte a l'any anterior i el més important , molt fresc de cames.

Tornem a Sant Sebastià per recollir de nou la bici i fer la darrera part de la duatló, aquella que l'any passat hem va fer patir molt, la trialera de pujada amb la que tantes vegades he somiat, és una trialera exigent i amb les cames carregades es pot convertir en un autèntic calvari. En el moment de la transició he coincidit amb en Josep Surroca un gran tipus, l'any passat també hem va passar el mateix però ell va estar més fort i hem va treure dos minuts. Aquesta vegada el tenia al davant i jo hem notava molt bé, ens hem donat ànims mútuament i hem encarat la trialera, a mig camí l'he avançat i al final aquest any he estat jo qui ha arribat a meta amb 2 minuts de avantatja , quines coincidències..

La trialera tècnica continua amb un senderó en pujada que deu n'hi do com et treu l'alè, darrers quilòmetres ara baixada i retorn a Castellar per darrera del Casal, abans però hi ha una petita pujada que la tinc entravessada, en aquest punt hem superen dos participants, per a mi això no compta però si el baixar de 03:30 puc fer-ho i soc molt aprop he d'apretar i així ho faig. Resta el darrer quilòmetre, pujar al cementiri que dur es fa si vas cascat, darrers metres ja sento els ànims de la Judit, pensava que no vindria a l'arribada i m'ha fet emocionar , el primer vull saber com està el Josep, sembla que ja ha passat per les pistes hem comenten que s'ha trencat la clavícula, aquesta duatló no la oblidarem mai.

Finalment vaig entrar a meta amb 03:28 baixant 13 minuts la marca del any passat.

Matagalls Montserrat 2010 (La nit de les cuques de llum)

Han estat 17 hores de marxa, 17 hores per pensar en moltes coses, i al final de les 17 hores una rebuda emocionant.

Ara que ja he explicat el final permeteu-me que us expliqui com ha començat aquesta historia.

Tot ha començat a Castellar a les 10:30 de matí hora que m'he llevat fart de donar tombs. Jo normalment no m'aixeco tan tard, però si tenim en compte que aquesta nit l'havia de passar en vetlla, el millor era fer calaix de son.

Esmorzar, preparar la maleta i repassar les coses que necessitava per fer la travessa. Tot a punt i en marxa cap a Coll Formic, abans però parada a El Brull on tranquil·lament sota una bonica arbreda he devorat una amanida de patata i atun (tonyina per la Judit). Els nervis ja feia estona que m'estaven devorant i sense poder esperar més hem acabat de pujar fins al punt de sortida .

Cal dir que el temps i el meu estat de salut, em feien pressagiar una travessa molt molt dura. Una setmana abans d'aquesta important cita m'ha caigut al damunt el primer encostipat de la temporada, i vaig dopat fins les orelles, ara una de ibuprofe ara un paracetamol i així tota la setmana. Evidentment no son les millors condicions per fotre al cos 84 quilometres i gairebé 6000 metres de desnivell.

Son les 14:30 i fins les 17:34 no tinc hora de sortida, així que aprofitant que hem aparcat aprop , faig una petita becaina que m'ha sentat d'allò més bè doncs fins i tot entro en estat de somni.La Judit s'entreté a veure els personatges que van arribant a la sortida, hi ha cada element! . Queden encara gairebé dues hores i m'apropo a recollir la tarja de ruta i la camiseta de la marxa, hem trobo amb en Niko company dels estels i col.laborador del Gràcia. Xarrem uns minuts just per dessitjar-me sort i retorno al cotxe, ara ja falta menys i hem començo a preparar.


Una travessa com aquesta et pot deixar molt cardat si no vas amb compte i et prepares una mica, així que jo els dies abans he fet tot el possible per no patir , entrenar, cuidar l'alimentació (els darrers dies amb càrrega d'hidrats), molta hidratació(mes de 2 litres d'aigua diaris), cuidar els peus (retallada de mejillons i pomadeta hidratant), i avui les darreres precaucions,vaselina i a la marxa.

Queden uns 25 minuts per la meva hora quan ja no puc més i m'acomiado de la Judit, vista endavant i cap a la sortida. Només resta esperar a que siguin les 17:34 la meva hora.

Surto de Coll Formic molt mentalitzat a no tornar-me boig a primeres de canvi son molts quilometres els que hem resten i no puc apretar. Passen els primers minuts i veig a una cara coneguda el component del Borges Trail i habitual de les marxes de resistència en Joan Iniesta, no ens coneixem i avui pot ser un bon dia . Hem presento i anem xerrant durant una bona estona, quasi sense adonar-me ja estic baixant cap a Aiguafreda, amb en Joan ens acomiadem vol esperar a uns amics, no serà la darrera vegada que ens veurem durant la nit ens retrobem en varies ocasions.

Poc a poc aquella boira i mal temps del cim ens abandona i arribo al primer avituallament molt animat, aquí m'he de trobar amb en Niko la Montse, el Marc i l'Adrià que estan col·laborant amb la organització. Com sempre menjo alguna coseta i ens acomiadem amb la vista posada al viatge que tenim previst a Vitoria.

En Niko m'avisa, ara comença la pujada, amb calma i amunt, la llum del dia ens abandona lentament i els primers frontals s'encenen, poc a poc les "cuques de llum" seran les encarregades de il.luminar el cel. Fins aquí hem resseguit pistes amples encara no hem trepitjat cap sender i el terreny no comporta cap dificultat, no sempre serà així i en ocasions la mullena provoca mes d'una relliscada.

Porto uns vint quilometres i tinc mal d'orella, també molèsties al peu, penso per primera vegada que no estic bé, primers pensaments negatius i no soc ni a un terç, malament.

Continuo més caminant que un altre cosa, ara potser penso que podia haver trotat en algun tram més però no tenia cap referència. Els pensaments negatius continuen matxucant el meu cervell, ara penso en el proper avituallament, el control de pas que porto per fer les hores que tenia previstes ha quedat desfasat, ara ja no m'importa, el que compta es acabar. En el segon avituallament decideixo canviar-me la camiseta, i fer estiraments,. sembla mentida aquestes dues operacions hem canvien radicalment la mentalitat, hem sento fort, renovat i ara se que acabaré la MM. Trucada a la Judit, aquesta nit hem dona suport al peu del canó, ella ja ha arribat a Montserrat i m'espera... jo no puc fallar.

Els següents quilometres, amb energies renovades recupero posicions i avanço gent amb la que he compartit molts trams, sempre recordaré el grupet del "bigotis" quins personatges mare meva, necessitaria tot un post del blog per a ells sols. No se si hauran acabat la travessa, tampoc m'importa gens, jo a la meva i cap a Sant Llorenç.

Fa estona que som al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, i estic com si fos a casa, hem sento a casa meva. Moltes han estat les hores que m'he passat entrenant, sigui en bici o a córrer per aquestes muntanyes tocant a Castellar.

Arribem a Sant Llorenç més de mitja MM i a sobre en terreny que conec i he entrenat. Per una banda serveix per veure com vas però a vegades no saps que és pitjor. Ara el traçat entra en un dels trams més putes hi ha un coll que recordo del dia que ho vaig entrenar que et fa suar la cansalada, el coll de grua, no anava errat continua sent un coll molt malparit. El supero com molts altres dels companys de marxa, aquí una petita reflexió jo feia la MM sol vull dir sol de inscripció però al costat o en fila de tres mil persones que fan que matemàticament mai he estat sol, acollonant.

Cada minut que passa em veig mes a prop del objectiu, queda però la traca final la baixada tècnica cap a Vacarisses i que amb les cames carregades fa mal i la darrera pujada de Monistrol fins a Montserrat, la baixada la porto bé, els trams d'asfalt entre urbanitzacions no gaire i la darrera pujada s'ha fet eterna, mai tres quilometres s'he m'havien eternitzat tant. Quasi sense alè i sense anima amb els ulls vidriosos pel cansament i perquè no per l'emoció del moment enfilo les escales de la Santa Cova cap al Monestir passant al costat del cremallera, en aquells moments sento la veu de la Judit que hem crida ànims, ara si que ja hi soc, ara si que ho he aconseguit, només hem resten les escales que hem portaran a la catifa vermella, ara si acompanyat de la meva dona, ara si ho he aconseguit !!!.

Una travessa com aquesta requereix una preparació especifica i amb molta antel.lació, i no ho hagues aconseguit sense l'ajuda i el suport de la Judit.

2ª Travessa Borges Montblanc

La segona edició d'aquesta travessa, era per a mi un objectiu des de feia dies. Com a primera marxa de resistència hem serviria per veure quines sensacions tenia de cara al gran repte, la Matagalls.

Feia uns dies que ens havíem apuntat, i ho dic en plural perquè hem estat tres valents del Team que hem fet la cursa. Això hi donava un plus de motivació, el Jose i el Ferran estarien a la línia de sortida al meu costat.

Jo que portava dues setmanes cardat per una tendinitis arribava aquesta prova amb més por que un altre cosa, però els entrenaments de la darrera setmana, hem feien tenir esperances de que la cosa aniria correcte, almenys no patir i arribar a Montblanc com a persona.

El dia abans de la travessa es a dir dissabte, vaig tenir taller d'estels per a la canalla a Forès un petit poble de la Conca, aquesta és una de les moltes altres aficions que tinc, ara una mica abandonada. Des del mirador de Forès a darreres hora de la tarda, ja tenia el cap en la travessa. Per una banda recordava lo malament que ho vaig passar feia dues setmanes quan vaig tenir que trucar a la Judit perquè hem vingues a recollir, el dia que feia l'entrenament llarg de la marxa. Per altra pensant en que aviat arriben reptes molt importants i que necessito si o si càrrega de quilòmetres. Al final el dissabte hem va anar genial per desconnectar i per no pensar massa en el diumenge.

Diumenge hora de trobada a les 05:15 a Montblanc, això vol dir matinar molt però millor així puc esmorzar fort i anar amb temps i tranquil·litat cap a Borges. Sensació rara a les cinc era al parking de St. Francesc sol, només acompanyat d'un gos i dels meus pensaments, en quantes hores tornaria a aquella plaça?.

El trajecte fins a Borges ara ja si amb el companys, repas als avituallaments i comentaris varis. El Jose i el Ferran van participar en la primera edició, una travessa que en aquesta segona ha retardat horari, en la primera al sortir de nit es varen perdre en el primer trencall.

Sortida a les 07:00 molt puntuals, com que conec el tram fins El Vilosell i la temperatura és molt agradable començo a trotar a ritme alegre, fins a trobar un ritme que considero molt còmode i que puc aguantar. Hem sento molt bé, he vist marxar als primers a tota llet, son els atletes de la prova, aquests seran a Montblanc abans de cinc hores, un segon grup anem a darrera i passat el primer avituallament jo continuo regulant el meu ritme per no desfondar-me. Crec que ho estic fent bé, aviat hem trobo amb la primera dona en el avituallament de l'Albi, continuo al meu ritme i veig que en les pujades no corren caminen, jo que baix a un ritme més baix prefereixo no caminar i continuo al meu pas. Després vaig veure que la tàctica de la noia, era molt premeditada ,estudiada i suposo que també molt entrenada. Abans d'arribar a El Vilosell, poble on vaig petar en els entrenaments previs, hi ha un avituallament a la Font de la Teula, es entre aquest i el següent control on ja perdo la pista de la primera classificada, el meu ritme segueix a baixa intensitat i això si paro a menjar en tots. Es impressionant el desplegament que han fet els organitzadors, tot molt ben organitzat i per el preu que hem pagat això es collonut. Des d'aquest punt en endavant no conec el trajecte, tot i que ja se que en la part final esta la traca d'aquesta ruta.

No recordo en quin lloc va ser exactament però diria que aprop de l'avituallament al Castell de Milmanda (on hi teníem per a catar vi sense alcohol) vaig trobar al Jordi, un company de travessa amb el que seguiria fins el final a Montblanc. Continuo dient i pensant que com aquestes rutes no hi ha res al món, en mig del patiment, de la lluita contra l'abandonament, i dels teus pensaments, encara hi ha lloc per fer amics!!!. Gràcies al anar xerrant na fent camí el tram final no es va fer tant dur, i això que la pujada des de les Masies fins a la Santisima Trinitat, va ésser un calvari, una pujada constant, sense descansos i encara ens quedava Sant Joan, ara que quan veus que et queden menys de 9 quilòmetres ho afrontes amb un altre cara. La pujada a Sant Joan va ser molt millor del que jo m'esperava no era tant dura com la anterior i les baixades per a mi son un regal, m'ho passo de conya baixant, ara que quan vas carregat de cames ...cordons com cremen.

Darrers quilometres ja veig les muralles de Montblanc, baixada per una riera que a vegades he fet amb bici, per cert l'entrada a Montblanc no hem va agradar, aquella riera és bruta i no far justícia a un poble tan maco i a una travessa amb uns paisatges impressionants. Aquesta travessa feta a la primavera hi guanyaria. Ara ja entrem als carrers de Montblanc, queden res metres per arribar a Sant Francesc, el rellotge diu que son dos quarts de dues es a dir que hem estat sis hores i mitja de travessa, i al final hem arribat el 45 i el 46.

Molt i molt content, cansat, rebentat, amb flato, amb mal al peu esquerra, es curiós el que tenia carregat era el dret i aquest ni la mes petita molèstia, però enormement feliç.

Regal commemoratiu, samarreta tècnica, samarreta de coto (premi) , botifarra i final de festa dutxa a la piscina de Montblanc, que més volem !!!.

Els companys venien darrera una hora i vint minuts per ser exactes, però estic content perquè veig que tornen a estar motivats. Això és el més important..