dilluns, 16 de gener de 2017

2 Turons Glaçats Moià

Foto organització
Set graus negatius, són les vuit del matí i vaig camí a Moià. La primera cursa del 2.017 està a punt de donar el tret de sortida a una temporada, on vull recuperar la muntanya. No estic especialment nerviós ni pateixo pel fred, de fet m'agrada córrer així. 
La setmana prèvia no ha estat precisament bona. No he entrenat el que voldria i un constipat m'ha voltat tots aquests dies. A sobre dijous vaig patir una rebrincada al genoll dret, una d'aquelles males postures que et poden deixar fora de combat. La veritat, no les he tingut totes fins aquest matí. Divendres a la tarda no podia ni caminar. Quina manera de preparar una mitja de muntanya. 
Per sort dissabte em vaig llevar sense gaires molèsties. No vaig voler forçar i aquella horeta que tenia prevista per estirar cames, va quedar en una passejada per Barcelona. Tarda de teatre i aviat a dormir. Ho he fet com feia dies que no feia. Fins i tot no he sentit el despertador i m'he aixecat vint minuts més tard del que volia fer-ho.
He arribat relativament d'hora a Moià, he aparcat on sempre i cap a la plaça a buscar el dorsal. El sol està sortint i encara que fa molt de fred, sentir els raigs a la cara un matí de gener recompensa.
Toca fer cua pel dorsal, com sempre despistat que sóc de mena, no he mirat quin número tinc. Tràmits de rigor i a buscar un bar per fer el cafè, un ritual que he incorporat en les darreres curses. Ara fa uns mesos que estic incorporant canvis en l'alimentació, intento seguir els consells de gent experta en nutrició esportiva. Una de les que a mi m'agrada molt és l'Astrid Barqué de Vitampleni. La podeu seguir en totes les seves xarxes socials. Per exemple abans prenia cafè amb llet i cereals ensucrats a sac, les digestions no eren precisament les millors i en més d'una cursa, havia patit. Avui per esmorzar, "farinetes" de flocs de civada, fruits secs i un plàtan. En els avituallaments ara ja no menjo sense control. Avui per una distància de mitja marató, només he ingerit tres trossets de plàtan. I tampoc agafo els isotònics, normalment són barreja de "polvos" amb les que tens molts números de patir una puntada de peu a l'estómacTornem a la plaça de la vila, vaig cap al racó on sembla que toca el sol. Veig a un parell de noies que comenten com cauen flocs de neu, si està nevant. Per sort ha estat només una anècdota més per explicar. Sento com l'speker ens crida a entrar a la gàbia de sortida. A poc a poc mirant al voltant, cares de fred, somriures nerviosos. Briefing amb quatre detalls, del que recordo la paraula gelat i "segur que relliscareu, però no preneu mal". Compte enrere i sortim. La gent surt esperitada, a mi ni em preocupa. Jo surto al meu ritme, això és llarg i no he escalfat prou per sortir com un coet. Els primers dos quilòmetres són de bon fer, pla baixada però sense estridències.Aviat ens trobem amb l'autèntic esperit de la cursa d'avui.
Foto organització
Uns corriols i paratges dels quals no es veuen cada dia i treuen l'alè. La baixada a l'infern en diuen. No sé si l'infern potser tan maco. Aquí  que trec la cabreta que porto dins, i vaig passant corredors no tan tècnics o amb més seny que jo. He encertat amb la roba, samarreta tèrmica de màniga llarga i damunt la de tirants de Corredorsvalls. El fred en les fondalades és molt intens. Està tot glaçat i aviat haurem de fer servir el "culen bajen" pels tobogans glaçats del Moianès.Les curses amb molt de corriol, són per a mi les millors. Però he de reconèixer que els quilòmetres costen de passar. Avui no he tingut temps de pensar en la distància. Només gaudir del que m'envolta, olors, imatges i anar passant.La cursa s'anomena la dels 2 Turons, però amb el constant puja i baixa del circuit jo li canviaria el nom. En els darrers quilòmetres he fet camí amb un noi de aprop de Moià, comentem l'excel·lent circuit preparat per l'organització. Fins i tot ell que és de la terra, comenta que està sorprèsEns apropem al final, darrers quilòmetres. M'estranya que tot sigui baixada, segur que ens reserven alguna sorpresa. No m'han defraudat, a dos quilòmetres de l'arribada una darrera pujada que amb les cames tocadetes és una cabronada. Ara si som a dalt i es veu Moià al fons. Recordo que en el circuit de la cursa que vaig córrer el 2010 (http://alexmvives.blogspot.com.es/2010/01/2-turons-moia.html) el darrer quilòmetre era de corriol. Efectivament acabem baixant pel mateix corriol, somriure d'orella a orella perquè m'ho he passat teta.
Arribada i recompensa, coca amb xocolata desfeta!!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada