diumenge, 9 d’abril del 2017

Marató Romànic Extrem "Pasito a Pasito"

Pasito a pasitopasito a pasito. Mil i una vegades en el meu cap ressona aquesta cantarella. Estic pujant la segona de les rampes de la marató romànic extreme, estic aprop del Puig Ou. Arribo a dalt i les vistes són de pel·lícula. No ho he fet mai fins avui, trec el mòbil i faig fotos d'aquesta meravella de comarca.


Vistes de la Vall de Bianya (foto feta en cursa)
Tenir amics que estan enamorats de la muntanya i que tenen la teva mateixa filosofia, és el que et porta a fer proves com la Romànic Extrem. Per a nosaltres les curses són l'excusa perfecte per conèixer territori, i per damunt de tot noves amistats amb la mateixa idea. 

Aquest any el vaig començar, amb la idea de tornar a fer una marató. En principi ,volia tornar a Barcelona. Als seus carrers i als 42 quilòmetres amb 195 metres. Però l'asfalt cada vegada m'agrada menys. Sóc cabreta i trepitjar terra és el que més m'agrada. Així que vaig canviar de parer. Tots els meus esforços han estat, per preparar aquesta marató de muntanya.

El Xavi, (https://xavialujas.wordpress.com/) m'he n'havia parlat molt i molt bé. Una cursa organitzada per corredors, i amb l'ajut de tot un poble. Tots els ingredients perquè et cuidin fins al més mínim detall. 


La veritat és que les expectatives, han estat superades amb escreix. Només arribar i veure la bossa del corredor, amb tot de productes locals, que m'han deixat el rebot de casa farcit per una setmana (parèntesis per elogiar les patates d'Olot) una bossa porta sabatilles i la camiseta. 
Dorsals a punt i foto de rigor. Córrer ens uneix

La tarda de dissabte a Hostalnou de Bianya, hem quedat amb la Jordina i el Joan. Recollim el dorsal i anem a fer un tomb per Olot. Estem fent temps per anar a sopar. Xerrem de projectes, curses i bons moments que no ens hem adonat i ja és l'hora. Sopar típic abans de cursa, pasta i una mica d'amanida. Ens acomiadem i quedem per veure'ns a les 07.00 una hora abans de la sortida. Faig nit en un Hostal que he triat sobretot pels comentaris de tranquil·litat. Recordo una mala experiència a Ripoll on en dia abans de cursa, vàrem anar a dormir al damunt d'una discoteca Latina. No vulgueu imaginar-vos com vàrem dormir. Aquí ha estat molt diferent i he dormit com un nen. Quasi no tinc temps ni d'esmorzar. He fet els deures i m'he emportat la llet d'arròs i els meus flocs de civada i la granola que faig a casa. Així no hi ha sorpreses. A l'hostal s'han portat molt bé i m'han preparat una bossa de pícnic que després de la marató la agrairé.

Arribo i l'organització està controlant l'aparcament. No cal estresar-se, hi ha lloc per a tothom. Jo necessito la meva dosi de cafeïna. Surto del cotxe i el que em marca el termòmetre () ara ho noten les meves cames. Vaig amb calça curta, i home sóc valent però ara mateix les estic passant putes. Així que entro al cafè i els missatges dels altres ja van arribant. Em trobo a la Jordina i el Joan, el Xavi també ha arribat però encara no ens hem vist. Miro el rellotge i m'adono que és força tard. Tiro cap al cotxe per preparar-me. Quan hi arribo em quedo fixat, sembla que el cotxe aparcat darrere el meu és el del Alujas. No potser amb quasi 700 participants seria molta casualitat. Doncs ho era, ens abracem i fem repàs de què ho tinguem tot a punt. Queden minuts per la sortida, no hem pogut ni escalfar. Però amb el que tenim per davant ja ho farem. No cal amoïnar-se.

L'ambient és fantàstic, els de la marató fem sortida en solitari. Per això sembla que estiguem en família, tot i els quasi 300 participants. M'agrada molt el brífing del David Darné, una de les ànimes d'aquesta prova. Ben aviat sortim, anem xerrant amb el grupet, fent bromes i darrers consells. Ara si és l'hora, després de molts mesos ja hi som. Sortida tranquil·la, amb una lleugera boira que encara fa que sigui més màgica. Potser ho tenien contractat i tot, aquesta gent estan molt preparats. En els primers quilòmetres anem en grup, però aviat el Xavi ens comença a deixar endarrere.
Fotos de Oriol Batista https://www.facebook.com/oriolgalgo?fref=ts


Jo ho tinc clar, vaig al meu ritme. No vull contagiar-me de ritmes que puc pagar. Els primers corriols ens porten pel mig de paratges que és podrien fer servir per a decorat de moltes pel·lícules. Es respira natura, aigua, verd, marró. Totes les tonalitats, estic ben embadalit. Van passant els quilòmetres, arribem al primer avituallament on m'agafa el Joan. Aquí només agafo un got d'aigua i a seguir. El Joan vol volar sol. La Jordina s'ho passarà molt bé i necessita una cursa com aquesta per deixar-se anar.

Toca pujar, així que amb calma anem regulant les forces. Mans als genolls i amunt. Ara la cosa es posa vertical però de baixada, enfangada i amb zones on es rellisca fàcilment. Semblo el Tarzan, m'agafo de branca en branca per no caure. Els corriols es van succeint, trepitgem molt poca pista, un altre dels al·licients d'aquesta cursa. Els avituallaments són molt complets, no falta de res. Beguda isotònica, refresc, i per menjar plàtans, xocolata, galetes i un llarg etc. Jo només vaig agafant plàtans. En les darreres curses així ho he fet i m'ha donat resultat. Això si a la motxilla porto dues barretes fetes per mi. Estan pensades per aquestes distàncies i són un bon premi als trams més difícils. Ara sembla que es prepara un dels macos. Comencem les pujades, sort del dorsal amb la gràfica de desnivell. Quina gran pensada, un altre detall dels organitzadors. Vaig mirant i només veig que això s'enfila.

Pasito a pasito, mans als genolls. Anem pujant, sembla que sóc a prop del primer cim, El Talló. Baixada ràpida i ens tornem a enfilar. Pasito a pasito, segueix perseguint-me la cantarella. A la vora del cim trobo una noia, amb les mans a la cintura. Sembla que no està bé, li pregunto i va enganxada de l'esquena. Miro un altra vegada el dorsal, estem a punt de coronar. Només li restarà baixar una mica per trobar-se amb l'avituallament. Li desitjo sort i tiro avall. Aquí no m'aturo per res, m'agraden les baixades i les aprofito. Sembla que no s'acabi mai, de fet podria continuar quilòmetres i quilòmetres així. Vaig molt còmode i el terreny és molt agraït. Ara és l'hora d'anar atrapant corredors., que malauradament no han aguantat. Jo estic gaudint com mai. Les vistes són espectaculars, corriols interminables. Tot de baixada, però recordo les paraules al brífing del David, guardeu forces pel regalet abans de l'arribada. En el penúltim avituallament coincideixo amb la noia que finalment arribarà darrer meu. Comentem la baixada que hem fet. Deu ni do, quina manera de baixar. Els quàdriceps ho pateixen i necessiten una mica de pla o pujada per relaxar-se.

Suposo que toca el "regalet", una darrera pujada Carena de Puigsolana. Vaig molt bé, no estic destrossat com podia pensar. La veritat que per portar quasi sis hores de cursa, molt sencer. Darrera baixada, torno a aprofitar i ara resten els darrers quilòmetres de pla. Aquests els faig a ritme, miro el rellotge i puc baixar de les sis hores i mitja. Estic que no ho crec, falten dos quilòmetres i ja tindre la meva primera marató de muntanya al sac. He fet altres distàncies, fins i tot més llargues però sempre eren marxes de resistència, i encara que no ho sembli la mentalitat per afrontar-les era molt diferent. Ara si ja veig els arcs de les arribades, trepitjo la catifa verda d'herba, miro el rellotge i marco 06.17.57 un temps estratosfèric. L'arribada no potser millor, encara no he parat el crono que veig al Xavi comentat la seva cursa, es gira i ens fonem amb una abraçada. Quina cursa Xavi, quina gran cursa. Una cursa gurmet.



El Joan ha fet un temps de crack i ens falta la Jordina per completar l'equip. Arriba somrient com sempre, és una autèntica campiona. Ja en tenim un altre per explicar. Quan dieu que és la propera Romànic Extrem?


No puc acabar aquesta crònica sense agrair a la Judit que entengui que la meva vida necessita aquest oxigen per continuar endavant. I que sense el seu suport no seria possible poder agafar aire. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada