Cursa dels Nassos 2011

CorredorsValls.cat a la Cursa dels Nassos.

Ha plogut i molt des de la darrera entrada al blog, ni més ni menys que tres mesos. No per aturat,esportivament parlant. He continuat entrenant,he fet dues mitges maratons i un parell de curses de 10 k. Tot de cara al més gran repte que m'he plantejat per aquest any 2012: la Zurich Marató de Barcelona.
Vull convertir-me en maratonià, tota una experiència gairebé obligatòria per a qualsevol atleta.
Deixant de banda els objectius pels propers mesos, la Cursa dels Nassos a Barcelona, de sempre, ha estat especial per a mi. Des de fa tres anys que la corro i cada vegada m'ho passo de conya. En aquesta ocasió l'expedició de corredorsvalls.cat  era un al·licient més. Quina patxoca. De veritat que la frase que fem servir com a hastag al twitter reflexa la filosofia del grup #correruneix.
Ja a la prèvia m'he trobat amb els companys i hem fet un rodatge suau. Jo, que he aparcat a la quinta forca, ja venia escalfant, així que, tot a  punt per la darrera cursa de l'any. Venia molt mentalitzat i estava convençut que aconseguiria rebaixar la marca en un 10 mil,  que precisament era de l'any anterior en aquesta mateixa carrera. Hora de posar-se al calaix, com a propietari de xip i amb la marca registrada en 43' 50'', sortia del calaix groc, el darrer calaix de la primera sortida. En aquesta ocasió deu mil ànimes ompliríem els carrers de Barcelona per buscar a l'home dels Nassos. Per aquest motiu era necessària una sortida en dues "onades", per no convertir-la en una cursa caòtica.
Compte enrere i sortida. Al principi una mica taponat. M'ha costat trobar forat i fins al primer quilòmetre no he aconseguit posar-me al meu ritme. Pita el rellotge. Primer quilòmetre en 4' 17'' penso: "bé, per anar tapat no m'ha sortit malament". Cal seguir i intentar ser constant. Miro el rellotge i marca alguna cosa de la base de dades, penso: "malament. No veuré el ritme" i això hem descentra. Cau el segon 4' 20''. Bé, vaig sobre el previst, una mica lent, però com sempre reservo per la segona part de la carrera. La gentada aquest any és de por. Sembla mentida, però es nota que aquest any correm uns quants més. Els següents quilòmetres van passant sense més història. Curiosament els pitjors de tota la cursa són el cinquè i el sisè. En tot el recorregut he vist els punts quilomètrics menys el sisè i cau el setè en 4'25''. Ara ja no hi ha marxa enrere. Cal apretar les dents i posar-hi el cor. Els darrers quilòmetres transcorren per la Diagonal. Ja saps que queda poc i intentes apretar. La veritat, no em puc queixar. Cau el nou amb 4'14 i el darrer també amb molt bon temps. Veig la meta i miro el rellotge. No m'ho crec, el temps marca més del que jo pensava. No vaig voler anar pressionat i no vaig mirar a quin ritme anava des de el quilòmetre cinc. Error; en algun moment vaig afluixar. Sigui per la gent que t'envolta o per les pròpies sensacions, et contagies i sense adonar-te'n perds pistonada.  Al final el crono és de 44' 02'', uns 10'' pitjor que l'any passat. No m'ho esperava. Acabo una mica capcot, emprenyat amb mi mateix per ser tan cagat, per no saber competir o és per no saber patir? . Quan veig als companys em refaig una mica. Estan tots molt contents. Hem acabat l'any fent el que ens agrada i el que ens uneix, res millor. Ara toca seguir lluitant pels somnis i, en aquest nou any, són prou importants.

Pedals de Foc (4 etapa)

Son-Vielha 65 km 1300+

Darrera jornada de la ruta, una jornada que recordarè per els senderons al bosc del Gerdar.
Hem sortit d'hora a les 8:30 ja donavem pedals.
Avui ens quedava la darrera pujada fins al Pla de Beret, i una llarga baixada a Vielha.
Després dels primers quilòmetres de pujada, hem anat a parar a un bosc de gran bellessa, el bosc del Gerdar. Nomès entrar t'anadones que estas en un lloc especial i que cal respectar. En un principi no es pot "ciclar" com ens van indicar a la oficina de Pedals, en la realitat marques de ruta Btt i pals grocs assenyalant la ruta.
Després del bosc i d'un tram de carretera més o menys suportable, hem passat Isil i Alòs de Isil. Aquí pista en constant ascensió cap al refugi de Montgarri. Un bon lloc per menjar alguna cosa i agafar energies per la darrera pujada.
El Pla de Beret, serà l'inici dels darrers 16km en baixada, senders de pel.licula i arribada a la seu de Pedals. Foto de rigor amb el maillot de finisher. Després una bona sesió al Spa de Les i un massatge reparador. Entrecot i al sobre, bona nit.

Pedals de Foc (3 etapa)

Espui-Son 57 km.

Avui ens tocava la etapa "reina" de la Pedals, entre altres perquè pujavem al coll del Triadó i al sostre de la ruta el coll de la Portella.
El Triadó és una pujada constant de 20 km, amb pendent progressiva i amb un desnivell positiu de uns 1000 mts. Potser perquè el teniem molt mitificat, ens ha semblat més fàcil. En realitat i explicat per la gent de la contrada, el coll de l'oli de la etapa anterior és més exigent.
La resta de la jornada, una baixada de vertígen fins a Espot i tornar a pujar fins a Son. Un poble amb una esglèsia románica molt maca.
Demà darrer dia de ruta, ja tenim ganes de arribar a Vielha, i menjar-nos una vaca.

Pedals de Foc (2 etapa)

Iran-Espuy 60 kilometres.

Avui la pedals, com diuen per aquí, ens ha ensenyat les orelles.
Ha estat una etapa exigent, així com ahir va ser dur per la dificultat tècnica, avui ho ha estat per el desnivell positiu
Recordarè tota la vida, el Coll de l'oli, que nosaltres hem rebatejat amb el nom del "Cony de l'oli".
Avui hem fet un dinar light, pa amb tomaquet i embotit i al poble de Les Esglesies i tira milles.
La arribada avui a dormir a Espui. Casa Sastre, un allotjament del tot recomanable.
Les imatges del dia ; la gent del territori, amable i amb ganes de xerrar i les vistes impressionants qu ens regala el pirineu.

Pedals de Foc on line (1era Etapa)

Etapa 1 : Vielha-Iran

A les 8 del mati ens han recollit a l'hotel, per portar-nos a la boca sud del tunel de Vielha. Inici de la Pedals.
Aquesta ruta organitzada, és de les mítiques rutes en BTT.
Amb el Joan, feia dies que esperavem el moment de començar a donar pedals,  encara que ens ha costat una mica, per culpa del fred de primera hora.
El traçat de la ruta, convina a la perfecció tot tipus de terreny, desnivell i dificultat. Pensar que hi ha sonats que la fan Non Stop, fot els pels de punta.
Nosaltres ho farem si tot va bé en 4 dies. Esperem arribar a Vielha i recollir el maillot de finisher el divendres. Avui hem quedo amb el tram entre Vilaller i Coll, un sendero collonut. Trobo a faltar-me seguretat per fer front, algun tram tècnic, però que hi farem. Com sempre dic m'agrada fer de tot i això en moltes ocasions vol dir no fer res bé.

Matagalls-Montserrat 2011

Després de gairebé 15 hores he acabat per segon cop la Matagalls-Montserrat. Molt content pels resultats, m'ha agradat comprovar que mai hi ha dues curses iguals.

Ni la meteo, ni les expectatives, ni els ritmes; hi ha tantes variables en les curses d'alta resistència que costa comparar.

Aquesta vegada coneixia què tenia per davant.Havia entrenat força i acumulava experiències anteriors de marxes com la Cap de Rec o la més propera Borges-Montblanc.

Aquest any a més no hi anava sol. M'acompanyarien el Joan, el Josep i el Lluís. A la sortida, com ja era previst, el Josep i el Lluís sortiren a un ritme força elevat. El Joan i jo ens aniríem quedant enrere  per regular les nostres forces. El Joan m'ha fet de llebre i m'ha fet apretar el cul. En molts moments jo hauria baixat revolucions i gràcies aquesta ajuda he aconseguit baixar en dues hores el meu anterior registre.

Ens van arribant notícies. El Josep va a un ritme frenètic, a St. Llorenç hi arribava en 5 hores 20 minuts, i en la 12 posició. Nosaltres anem fent. Ens perdem en un dels trencalls i fem gairebè 2 quilòmetres de mes, anem regulant.

Missatge a l'equip de suport, arribarem a St.Llorenç molt abans del previst, ens caldrà aquella amanida de pasta com aigua caiguda del cel. Novetats, en Josep s'ha trencat, plega. Nosaltres continuem lluitant.

Arribem a St.Llorenç en 7 hores, un ritme adequat per l´objectiu de les 15. Recuperem energia, canvi de roba i sant tornem-hi que no ha estat res. El coll de grua es fa llarg, en aquestes alçades, amb 45 quilòmetres a les cames i amb més de 7 hores, una pujada com aquesta es torna un petit infern.

Pas a pas. No puc pensar en res més. Cal anar a pams... primer un petit objectiu i un altre i un altre i així anar passant les hores.

Passat el coll de grua, som en un dels paratges que més m'agrada: la zona del peu de la Mola. Aquí hi entreno sovint i veure els llums del Vallès als teus peus sempre em posa les piles.

En tota cursa de llarga distancia, hi ha temps per tots els estats d'ànims: eufòria, ràbia, impotència, defalliment...Ara el meu company ho esta passant malament i jo també de veure'l patir.

Continuem fins a la Casa Nova de l'Obac. El Joan va força cardat, encara ens queda la baixada tècnica de Vacarisses, i amb una sobrecàrrega es pot fer infernal.

No podrà ser. No arribarem junts a Montserrat. Abatut i enfonsat pel company. Cal continuar. El deixo a la carretera perquè l'equip de suport el pugui rescatar. Jo he de continuar. Aquesta parada m'ha anat bé; els estiraments què importants són!
Decideixo trotar una estona. Ara vaig sol i haurè de vigilar de no trencar-me. La baixada me la conec i puc fer-la molt millor del que pensava. Ara pujada i després baixada a Monistrol, quedarà llençar l'últim "cartutxo" al control de Monistrol. Miro el rellotge i si sóc al peu de Montserrat abans de les 06:00 puc arribar a dalt en una hora i entrar així amb 15 hores. La darrera pujada de Monistrol a Montserrat és la pujada dels "budells". Aquí ja ni les cames, ni el cap ni res; s'ha de tirar de "budells" per intentar aconseguir-ho. No es fàcil però hi foto tot el que tinc i, quan veig les escales de la Santa Cova, estic convençut que hi arribo.

Darrers metres pujo les darreres escales corrent!!!!  Catifa vermella i objectiu complert.

Borges-Montblanc 2011

Una prova de llarga distancia  requereix d'entrenaments de quantitat, hores i mes hores patejant i què millor que fer-ho entre amics.
No sé perquè, però sembla que cada vegada que s´apropa una prova de gran exigència a mi m'entren tots els mals. Quinze dies abans de la travessa un encostipat d'estiu em tenia  fora de joc i el dimecres no tenia clar si podria fer-la.
Encara que no ho sembli, o si, sóc tossut i no podia tirar per terra moltes setmanes d'entrenament per una "merda de refredat", amb perdó. Així que diumenge a un quart de sis era davant la porta del pabellò del Fornàs on havia quedat amb el Santi i el Marc, companys de CorredorsValls.cat i que, per primera vegada, participarien en una prova d'aquesta distancia.
A Borges a primera hora molt d'ambient "runner".Cada vegada veig a més gent amb pinta de córrer que d'anar a fer les travesses caminant, i això que aquesta també es de la Copa Catalana de Caminades de Resistència . Saludo a la porta del local on recollim el dorsal al Joan Iniesta del Borges Trail, campió de la Copa Catalana del 2010 i que malauradament aquest any l'ha passat en el "dique seco" per culpa d'una lesió. Ànim company. Segur que ben aviat et tornem a veure en forma.
La sortida, com l'any passat, puntual a les 7 del matí. Surto amb el grup capdavanter i ja veig que, com l'any passat, aquesta travessa és per als "asfalteros" , gent que provenen del atletisme de fons. Els companys Santi i Marc també han sortit molt forts. El Marc amb ganes de provar si pot funcionar en llarga distancia. En distancies més curtes és dels top ten.
 Jo he sortit al meu ritme. En aquests casos, com dic sempre, jo jugo a una lliga diferent. La meva és la de la superació personal. No competeixo amb ningú, nomès amb mi mateix i moltes vegades és més difícil del que un es pensa. En moltes ocasions, quan portes quilòmetres sol, trotant sota un sol de justícia, el cap lluita per no parar, per no engegar-ho tot a pastar fang, i creieu-me que ja es prou repte.

La Borges-Montblanc, és una travessa de cinquanta-un quilòmetres aproximadament i el desnivell acumulat de 2400 metres. En general és un recorregut i perfil que permet córrer molta estona.  Jo sempre dic que es una marxa de muntanya de 12 quilòmetres que comença en el 40. Aquesta particularitat pot ser una trampa mortal. Es pot pagar car si has esgotat les energies anant a un ritme excessiu.

Les dues darreres pujades, la primera per arribar de les Masies de Poblet fins al camí que enllaça amb l'Ermita de la Trinitat, i la segona, la pujada a Sant Joan, no són molt  llargues, però cal arribar-hi amb prou reserva per no petar i perdre el temps que s'ha guanyat en els primers quilòmetres.

Per a mi és una de les marxes agraïdes de fer, per la gran organització (obra dels companys del "Centre Excursionista Borges"), bon marcatge, bons avituallaments, detallets (tast de vins a Milmanda), i també perquè, en les dues edicions que he participat, curiosament he conegut a gent molt maca. En la primera edició en Jordi Graell i aquest any a la Mercè, amb qui vaig compartir els quilòmetres més crítics i qui hem va estirar quan jo era a punt de defallir. Sempre és un plaer trobar gent amb la qui comparteixes patiment, esforç, sacrifici i un somriure.

Arribada a Montblanc, després de 6 hores i 45 minuts, un quart d'hora més que l'any passat, però estant dimecres com estava, content.

Propera parada de la gran ruta, Matagalls-Montserrat, el proper dissabte 17 de setembre.

Gràcies a tots els que d'alguna manera recolzeu les meves bogeries. Moltes gràcies per entendre una forma de viure.