diumenge, 18 de setembre de 2011

Matagalls-Montserrat 2011

Després de gairebé 15 hores he acabat per segon cop la Matagalls-Montserrat. Molt content pels resultats, m'ha agradat comprovar que mai hi ha dues curses iguals.

Ni la meteo, ni les expectatives, ni els ritmes; hi ha tantes variables en les curses d'alta resistència que costa comparar.

Aquesta vegada coneixia què tenia per davant.Havia entrenat força i acumulava experiències anteriors de marxes com la Cap de Rec o la més propera Borges-Montblanc.

Aquest any a més no hi anava sol. M'acompanyarien el Joan, el Josep i el Lluís. A la sortida, com ja era previst, el Josep i el Lluís sortiren a un ritme força elevat. El Joan i jo ens aniríem quedant enrere  per regular les nostres forces. El Joan m'ha fet de llebre i m'ha fet apretar el cul. En molts moments jo hauria baixat revolucions i gràcies aquesta ajuda he aconseguit baixar en dues hores el meu anterior registre.

Ens van arribant notícies. El Josep va a un ritme frenètic, a St. Llorenç hi arribava en 5 hores 20 minuts, i en la 12 posició. Nosaltres anem fent. Ens perdem en un dels trencalls i fem gairebè 2 quilòmetres de mes, anem regulant.

Missatge a l'equip de suport, arribarem a St.Llorenç molt abans del previst, ens caldrà aquella amanida de pasta com aigua caiguda del cel. Novetats, en Josep s'ha trencat, plega. Nosaltres continuem lluitant.

Arribem a St.Llorenç en 7 hores, un ritme adequat per l´objectiu de les 15. Recuperem energia, canvi de roba i sant tornem-hi que no ha estat res. El coll de grua es fa llarg, en aquestes alçades, amb 45 quilòmetres a les cames i amb més de 7 hores, una pujada com aquesta es torna un petit infern.

Pas a pas. No puc pensar en res més. Cal anar a pams... primer un petit objectiu i un altre i un altre i així anar passant les hores.

Passat el coll de grua, som en un dels paratges que més m'agrada: la zona del peu de la Mola. Aquí hi entreno sovint i veure els llums del Vallès als teus peus sempre em posa les piles.

En tota cursa de llarga distancia, hi ha temps per tots els estats d'ànims: eufòria, ràbia, impotència, defalliment...Ara el meu company ho esta passant malament i jo també de veure'l patir.

Continuem fins a la Casa Nova de l'Obac. El Joan va força cardat, encara ens queda la baixada tècnica de Vacarisses, i amb una sobrecàrrega es pot fer infernal.

No podrà ser. No arribarem junts a Montserrat. Abatut i enfonsat pel company. Cal continuar. El deixo a la carretera perquè l'equip de suport el pugui rescatar. Jo he de continuar. Aquesta parada m'ha anat bé; els estiraments què importants són!
Decideixo trotar una estona. Ara vaig sol i haurè de vigilar de no trencar-me. La baixada me la conec i puc fer-la molt millor del que pensava. Ara pujada i després baixada a Monistrol, quedarà llençar l'últim "cartutxo" al control de Monistrol. Miro el rellotge i si sóc al peu de Montserrat abans de les 06:00 puc arribar a dalt en una hora i entrar així amb 15 hores. La darrera pujada de Monistrol a Montserrat és la pujada dels "budells". Aquí ja ni les cames, ni el cap ni res; s'ha de tirar de "budells" per intentar aconseguir-ho. No es fàcil però hi foto tot el que tinc i, quan veig les escales de la Santa Cova, estic convençut que hi arribo.

Darrers metres pujo les darreres escales corrent!!!!  Catifa vermella i objectiu complert.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada