Mitja Ciutat de Tarragona (Èxtasi Total)

Quina gran jornada avui a Tarragona, a hores d'ara encara soc a un núvol i crec que hem costarà de baixar igual que hem costarà baixar la marca d'avui 01:36:55 a ritme de 04:34 i entrant en la posició 666 . Portava dies amb molt bones sensacions i amb ganes de fer-ho bé a Tarragona, per molt motius però un dels que més hem motivaven és comprovar quin resultat donaven els entrenaments que fa tres setmanes he iniciat amb el Josep. Com diria aquell "no hase falta desir nada mas" , queda clar si vols millorar s'ha de suar. No val el sortir a rodar i fer quilòmetres, també va bé però fa falta alguna cosa més. Treballar la velocitat, més que la velocitat treballar a ritmes alts per aconseguir aquesta constància en cursa.

Avui hem baixat a Tarragona el trio "maravilla" i el debutante, un grupet collonut i que fan que participar en curses sigui molt agradable.

Els objectius no eren els mateixos per els tres, doncs n'hi ha que han fet una marató no fa ni tres setmanes, altres que participaven per primera vegada i l'Edu i jo que sortíem amb la idea de fer una gran mitja. Crec que tots podem estar molt contents, els resultats així ho demostren i les sensacions a l'arribada han estat perfectes.

La jornada atlètica ha estat increïble , temperatura baixa però que ha estat la justa per no passar fred, un sol maco que ens ha fet companyia durant tot el recorregut, quines sensacions més agradables al sentir el mar en els interminables quilòmetres 16 a 18. El circuit, el mateix que l'any passat s'entreté per els carrers de Tarragona, et porta cap al polígon Francolí per tornar a la ciutat i encarar els trams amb les rectes més llargues, l'arrabassada i l'espigó . En aquest punt les cames, la respiració i la ment trontollen, s'entesten en fer-te creure que estas pujant al "tourmalet" quan en veritat estas corrent en un lloc pla pla com un mirall, tot i així en els darrers tres quilòmetres he fet un bon parcial i l'arribada a meta encara que per moments pugui semblar agònica ha estat d'un estat d'eufòria indesxifrable.

4t Duatló Castellar del Vallès

Avui m'he adonat que tinc el blog molt abandonat, l'últim post va ser el de la MM, el gran repte d'aquest any. Han passat dies, hores i quilòmetres i no he escrit ni una ratlla. Segurament que ara amb el planning d'entrenament que estic seguint em retalla temps, però a l'hora quins resultats !!. Tinc entrenador personal, això no pot dir tothom un entrenador que dia a dia està pendent del que vaig fent i que m'aconsella i m'apreta els "cargols". El Josep Margalef s'ha fet càrrec del meu pla per millorar les marques en 10 mil i mitja marató. El primer ja l'he assolit el passat 14 de Novembre a Vila-seca en el 10k de la 1 Marató de la Costa Daurada, una cursa organitzada per la gent de Runnersworld Tarragona, Juanan al capdavant d'un equip genial. El circuit perfecte per fer marca amb una lleu pujada els primers 2 quilòmetres i la resta entre baixada i pla molt pla pel passeig marítim de Salou. Total que vaig baixar la marca gairebé 1 minut, crono de 00:44:38 i amb sensació de no haver-ho donat tot. Tenia en ment la duatló de Castellar que es celebrava al següent cap de setmana.

La Duatló de Castellar, és una prova especial perquè va ésser la primera en la que vaig participar l'any passat, perquè és a Castellar amb el que això representa per a mi i perquè també hi participa cada any el meu entrenador i cunyat. D'aquesta prova en portem parlant mesos i mesos i es que per al Josep és una de les grans cites anuals. Malauradament aquest any no ha pogut participar, un malaurat accident en els escalfaments, l'han deixat KO amb la clavícula trencada i dos punts a la cella, i el pitjor de tot un emprenyament dels que fan història. Son coses amb les que no hi comptes, penses en les lesions, amb el cansament físic i mental, amb hipotètics problemes mecànics, amb perquè no alguna caiguda, però mai en que et lesionaràs en els minuts previs a la gran cita.

El Josep és dur i caparrut i molt constant, si com diu un amic meu "todo està en las ganas que tengas de sufrir para mejorar" el Josep aviat tornarà a estar a tope perquè a constància no conec encara ningú que el superi.... molts ànims company !!!!

Tornant al lloc dels fets, a l'hora de la sortida no en tenia putes ganes de fer la Duatló, amb el Josep estirat a terra amb el front sagnant, atès per la gent del CEC (organitzadors de la prova) esperant la ambulància, podeu imaginar com tenia jo el cap. En el moment que el van posar a la camilla li vaig dir que no la feia, i hem sembla que només de veure que s'empipava com una fera m'ho vaig replantejar. Abans però vaig parlar amb en Joan l' altre cunyat i company de fatigues, ell pensava el mateix que el Josep, jo l'havia de fer.

Hora de sortida, l'ambulància marxa cap al Taulí i jo cap a la línia de sortida . El cap hem donava mil voltes, tenia un nus a l'estomac i ganes de abandonar. La primera pujadeta fins a l'era d'en "Petasques" i al revolt hem trobo al "marcelino" company del Josep i que aquesta vegada també es perdia la Duatló per lesió, paro a explicar-li el que ha passat, m'acomiado i continuo fins a l'entrada al camí del Puig de la Creu, aquí comença la festa. En aquest punt trobo al Joan i la Mònica que de bon matí s'havien preparat per donar-nos ànims i fer quatre fotos i al comunicar-los la noticia havien baixat cap a Castellar. Parlar amb ells em va tranquil·litzar una mica i vaig arrencar. Tocava apretar les dents amb les dues parades havia perdut molt i molts llocs, de fet després veient els temps de pas, arribo a la primera transició el 108 de la general. Aquesta pujada és una de les rutes més emblemàtiques del Vallès i s'hi apleguen molts btt'erus cada cap de setmana, jo l'he fet ja alguns cops i fins i tot hem sorprenc doncs la pujo molt bé. La resta del traçat el conec i vaig fent fins arribar a Sant Sebastià de Montmajor lloc on hi ha el parc tancat per fer la transició. Toca córrer i aquí si que noto la millora, les cames hem funcionen a la perfecció i faig una bona cursa a peu. He baixat 5 minuts el meu temps respecte a l'any anterior i el més important , molt fresc de cames.

Tornem a Sant Sebastià per recollir de nou la bici i fer la darrera part de la duatló, aquella que l'any passat hem va fer patir molt, la trialera de pujada amb la que tantes vegades he somiat, és una trialera exigent i amb les cames carregades es pot convertir en un autèntic calvari. En el moment de la transició he coincidit amb en Josep Surroca un gran tipus, l'any passat també hem va passar el mateix però ell va estar més fort i hem va treure dos minuts. Aquesta vegada el tenia al davant i jo hem notava molt bé, ens hem donat ànims mútuament i hem encarat la trialera, a mig camí l'he avançat i al final aquest any he estat jo qui ha arribat a meta amb 2 minuts de avantatja , quines coincidències..

La trialera tècnica continua amb un senderó en pujada que deu n'hi do com et treu l'alè, darrers quilòmetres ara baixada i retorn a Castellar per darrera del Casal, abans però hi ha una petita pujada que la tinc entravessada, en aquest punt hem superen dos participants, per a mi això no compta però si el baixar de 03:30 puc fer-ho i soc molt aprop he d'apretar i així ho faig. Resta el darrer quilòmetre, pujar al cementiri que dur es fa si vas cascat, darrers metres ja sento els ànims de la Judit, pensava que no vindria a l'arribada i m'ha fet emocionar , el primer vull saber com està el Josep, sembla que ja ha passat per les pistes hem comenten que s'ha trencat la clavícula, aquesta duatló no la oblidarem mai.

Finalment vaig entrar a meta amb 03:28 baixant 13 minuts la marca del any passat.

Matagalls Montserrat 2010 (La nit de les cuques de llum)

Han estat 17 hores de marxa, 17 hores per pensar en moltes coses, i al final de les 17 hores una rebuda emocionant.

Ara que ja he explicat el final permeteu-me que us expliqui com ha començat aquesta historia.

Tot ha començat a Castellar a les 10:30 de matí hora que m'he llevat fart de donar tombs. Jo normalment no m'aixeco tan tard, però si tenim en compte que aquesta nit l'havia de passar en vetlla, el millor era fer calaix de son.

Esmorzar, preparar la maleta i repassar les coses que necessitava per fer la travessa. Tot a punt i en marxa cap a Coll Formic, abans però parada a El Brull on tranquil·lament sota una bonica arbreda he devorat una amanida de patata i atun (tonyina per la Judit). Els nervis ja feia estona que m'estaven devorant i sense poder esperar més hem acabat de pujar fins al punt de sortida .

Cal dir que el temps i el meu estat de salut, em feien pressagiar una travessa molt molt dura. Una setmana abans d'aquesta important cita m'ha caigut al damunt el primer encostipat de la temporada, i vaig dopat fins les orelles, ara una de ibuprofe ara un paracetamol i així tota la setmana. Evidentment no son les millors condicions per fotre al cos 84 quilometres i gairebé 6000 metres de desnivell.

Son les 14:30 i fins les 17:34 no tinc hora de sortida, així que aprofitant que hem aparcat aprop , faig una petita becaina que m'ha sentat d'allò més bè doncs fins i tot entro en estat de somni.La Judit s'entreté a veure els personatges que van arribant a la sortida, hi ha cada element! . Queden encara gairebé dues hores i m'apropo a recollir la tarja de ruta i la camiseta de la marxa, hem trobo amb en Niko company dels estels i col.laborador del Gràcia. Xarrem uns minuts just per dessitjar-me sort i retorno al cotxe, ara ja falta menys i hem començo a preparar.


Una travessa com aquesta et pot deixar molt cardat si no vas amb compte i et prepares una mica, així que jo els dies abans he fet tot el possible per no patir , entrenar, cuidar l'alimentació (els darrers dies amb càrrega d'hidrats), molta hidratació(mes de 2 litres d'aigua diaris), cuidar els peus (retallada de mejillons i pomadeta hidratant), i avui les darreres precaucions,vaselina i a la marxa.

Queden uns 25 minuts per la meva hora quan ja no puc més i m'acomiado de la Judit, vista endavant i cap a la sortida. Només resta esperar a que siguin les 17:34 la meva hora.

Surto de Coll Formic molt mentalitzat a no tornar-me boig a primeres de canvi son molts quilometres els que hem resten i no puc apretar. Passen els primers minuts i veig a una cara coneguda el component del Borges Trail i habitual de les marxes de resistència en Joan Iniesta, no ens coneixem i avui pot ser un bon dia . Hem presento i anem xerrant durant una bona estona, quasi sense adonar-me ja estic baixant cap a Aiguafreda, amb en Joan ens acomiadem vol esperar a uns amics, no serà la darrera vegada que ens veurem durant la nit ens retrobem en varies ocasions.

Poc a poc aquella boira i mal temps del cim ens abandona i arribo al primer avituallament molt animat, aquí m'he de trobar amb en Niko la Montse, el Marc i l'Adrià que estan col·laborant amb la organització. Com sempre menjo alguna coseta i ens acomiadem amb la vista posada al viatge que tenim previst a Vitoria.

En Niko m'avisa, ara comença la pujada, amb calma i amunt, la llum del dia ens abandona lentament i els primers frontals s'encenen, poc a poc les "cuques de llum" seran les encarregades de il.luminar el cel. Fins aquí hem resseguit pistes amples encara no hem trepitjat cap sender i el terreny no comporta cap dificultat, no sempre serà així i en ocasions la mullena provoca mes d'una relliscada.

Porto uns vint quilometres i tinc mal d'orella, també molèsties al peu, penso per primera vegada que no estic bé, primers pensaments negatius i no soc ni a un terç, malament.

Continuo més caminant que un altre cosa, ara potser penso que podia haver trotat en algun tram més però no tenia cap referència. Els pensaments negatius continuen matxucant el meu cervell, ara penso en el proper avituallament, el control de pas que porto per fer les hores que tenia previstes ha quedat desfasat, ara ja no m'importa, el que compta es acabar. En el segon avituallament decideixo canviar-me la camiseta, i fer estiraments,. sembla mentida aquestes dues operacions hem canvien radicalment la mentalitat, hem sento fort, renovat i ara se que acabaré la MM. Trucada a la Judit, aquesta nit hem dona suport al peu del canó, ella ja ha arribat a Montserrat i m'espera... jo no puc fallar.

Els següents quilometres, amb energies renovades recupero posicions i avanço gent amb la que he compartit molts trams, sempre recordaré el grupet del "bigotis" quins personatges mare meva, necessitaria tot un post del blog per a ells sols. No se si hauran acabat la travessa, tampoc m'importa gens, jo a la meva i cap a Sant Llorenç.

Fa estona que som al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, i estic com si fos a casa, hem sento a casa meva. Moltes han estat les hores que m'he passat entrenant, sigui en bici o a córrer per aquestes muntanyes tocant a Castellar.

Arribem a Sant Llorenç més de mitja MM i a sobre en terreny que conec i he entrenat. Per una banda serveix per veure com vas però a vegades no saps que és pitjor. Ara el traçat entra en un dels trams més putes hi ha un coll que recordo del dia que ho vaig entrenar que et fa suar la cansalada, el coll de grua, no anava errat continua sent un coll molt malparit. El supero com molts altres dels companys de marxa, aquí una petita reflexió jo feia la MM sol vull dir sol de inscripció però al costat o en fila de tres mil persones que fan que matemàticament mai he estat sol, acollonant.

Cada minut que passa em veig mes a prop del objectiu, queda però la traca final la baixada tècnica cap a Vacarisses i que amb les cames carregades fa mal i la darrera pujada de Monistrol fins a Montserrat, la baixada la porto bé, els trams d'asfalt entre urbanitzacions no gaire i la darrera pujada s'ha fet eterna, mai tres quilometres s'he m'havien eternitzat tant. Quasi sense alè i sense anima amb els ulls vidriosos pel cansament i perquè no per l'emoció del moment enfilo les escales de la Santa Cova cap al Monestir passant al costat del cremallera, en aquells moments sento la veu de la Judit que hem crida ànims, ara si que ja hi soc, ara si que ho he aconseguit, només hem resten les escales que hem portaran a la catifa vermella, ara si acompanyat de la meva dona, ara si ho he aconseguit !!!.

Una travessa com aquesta requereix una preparació especifica i amb molta antel.lació, i no ho hagues aconseguit sense l'ajuda i el suport de la Judit.

2ª Travessa Borges Montblanc

La segona edició d'aquesta travessa, era per a mi un objectiu des de feia dies. Com a primera marxa de resistència hem serviria per veure quines sensacions tenia de cara al gran repte, la Matagalls.

Feia uns dies que ens havíem apuntat, i ho dic en plural perquè hem estat tres valents del Team que hem fet la cursa. Això hi donava un plus de motivació, el Jose i el Ferran estarien a la línia de sortida al meu costat.

Jo que portava dues setmanes cardat per una tendinitis arribava aquesta prova amb més por que un altre cosa, però els entrenaments de la darrera setmana, hem feien tenir esperances de que la cosa aniria correcte, almenys no patir i arribar a Montblanc com a persona.

El dia abans de la travessa es a dir dissabte, vaig tenir taller d'estels per a la canalla a Forès un petit poble de la Conca, aquesta és una de les moltes altres aficions que tinc, ara una mica abandonada. Des del mirador de Forès a darreres hora de la tarda, ja tenia el cap en la travessa. Per una banda recordava lo malament que ho vaig passar feia dues setmanes quan vaig tenir que trucar a la Judit perquè hem vingues a recollir, el dia que feia l'entrenament llarg de la marxa. Per altra pensant en que aviat arriben reptes molt importants i que necessito si o si càrrega de quilòmetres. Al final el dissabte hem va anar genial per desconnectar i per no pensar massa en el diumenge.

Diumenge hora de trobada a les 05:15 a Montblanc, això vol dir matinar molt però millor així puc esmorzar fort i anar amb temps i tranquil·litat cap a Borges. Sensació rara a les cinc era al parking de St. Francesc sol, només acompanyat d'un gos i dels meus pensaments, en quantes hores tornaria a aquella plaça?.

El trajecte fins a Borges ara ja si amb el companys, repas als avituallaments i comentaris varis. El Jose i el Ferran van participar en la primera edició, una travessa que en aquesta segona ha retardat horari, en la primera al sortir de nit es varen perdre en el primer trencall.

Sortida a les 07:00 molt puntuals, com que conec el tram fins El Vilosell i la temperatura és molt agradable començo a trotar a ritme alegre, fins a trobar un ritme que considero molt còmode i que puc aguantar. Hem sento molt bé, he vist marxar als primers a tota llet, son els atletes de la prova, aquests seran a Montblanc abans de cinc hores, un segon grup anem a darrera i passat el primer avituallament jo continuo regulant el meu ritme per no desfondar-me. Crec que ho estic fent bé, aviat hem trobo amb la primera dona en el avituallament de l'Albi, continuo al meu ritme i veig que en les pujades no corren caminen, jo que baix a un ritme més baix prefereixo no caminar i continuo al meu pas. Després vaig veure que la tàctica de la noia, era molt premeditada ,estudiada i suposo que també molt entrenada. Abans d'arribar a El Vilosell, poble on vaig petar en els entrenaments previs, hi ha un avituallament a la Font de la Teula, es entre aquest i el següent control on ja perdo la pista de la primera classificada, el meu ritme segueix a baixa intensitat i això si paro a menjar en tots. Es impressionant el desplegament que han fet els organitzadors, tot molt ben organitzat i per el preu que hem pagat això es collonut. Des d'aquest punt en endavant no conec el trajecte, tot i que ja se que en la part final esta la traca d'aquesta ruta.

No recordo en quin lloc va ser exactament però diria que aprop de l'avituallament al Castell de Milmanda (on hi teníem per a catar vi sense alcohol) vaig trobar al Jordi, un company de travessa amb el que seguiria fins el final a Montblanc. Continuo dient i pensant que com aquestes rutes no hi ha res al món, en mig del patiment, de la lluita contra l'abandonament, i dels teus pensaments, encara hi ha lloc per fer amics!!!. Gràcies al anar xerrant na fent camí el tram final no es va fer tant dur, i això que la pujada des de les Masies fins a la Santisima Trinitat, va ésser un calvari, una pujada constant, sense descansos i encara ens quedava Sant Joan, ara que quan veus que et queden menys de 9 quilòmetres ho afrontes amb un altre cara. La pujada a Sant Joan va ser molt millor del que jo m'esperava no era tant dura com la anterior i les baixades per a mi son un regal, m'ho passo de conya baixant, ara que quan vas carregat de cames ...cordons com cremen.

Darrers quilometres ja veig les muralles de Montblanc, baixada per una riera que a vegades he fet amb bici, per cert l'entrada a Montblanc no hem va agradar, aquella riera és bruta i no far justícia a un poble tan maco i a una travessa amb uns paisatges impressionants. Aquesta travessa feta a la primavera hi guanyaria. Ara ja entrem als carrers de Montblanc, queden res metres per arribar a Sant Francesc, el rellotge diu que son dos quarts de dues es a dir que hem estat sis hores i mitja de travessa, i al final hem arribat el 45 i el 46.

Molt i molt content, cansat, rebentat, amb flato, amb mal al peu esquerra, es curiós el que tenia carregat era el dret i aquest ni la mes petita molèstia, però enormement feliç.

Regal commemoratiu, samarreta tècnica, samarreta de coto (premi) , botifarra i final de festa dutxa a la piscina de Montblanc, que més volem !!!.

Els companys venien darrera una hora i vint minuts per ser exactes, però estic content perquè veig que tornen a estar motivats. Això és el més important..

Comapedrosa

El pic Alt de Comapedrosa (ortografiat tradicionalment Coma Pedrosa) és un cim dels Pirineus situat al nord-oest del principat d'Andorra, a la parròquia de la Massana, prop dels límits amb el Pallars Sobirà i el País de Foix. Amb 2.946 metres d'altitud, és la muntanya més elevada d'Andorra. El nucli de població més proper és Arinsal i la seva estació d'esquí. És un dels pics favorits dels escaladors; tot i que la seva ascensió tècnicament no és difícil, sí que és fatigosa. Al peu dels seus vessants hi trobem diversos estanys i estanyols, com ara l'estany Negre i els estanys de Baiau, ja dins el Pallars Sobirà, al terme municipal d'Alins

Font: Viquipèdia

El sostre d'un país petit (Comapedrosa Andorra)

La tornada als pirineus ha estat genial, hem assolit el cim del Comapedrosa (2941 mts) .
Aquesta sortida feia moltes setmanes que la teníem prevista, però de manera diferent es a dir pernoctant a Andorra per fer aquest cim de bon matí. Les circumstancies i la acumulació de objectius per aquest estiu ha fet que ho féssim pujant i baixant. Les 4 del mati sona el despertador, molta il.lusió tot i la matinada, tot els preparatius ok, carretera fins a Cabra a buscar el company de ruta i direcció a Andorra.

Trajecte més que correcte, arribem a la base de la nostra ascensió esmorçar i arrenquem a tres quarts de vuit, la primera rampa ens treu la son, si tot es així patirem. Quan ja veiem la barrera per a vehicles trobem un descanset i entrem en una mena de bosc amb les primeres imatges per guardar. La vegetació, la remor de l'aigua, els sentits gaudint.

Una de les primeres imatges per guardar, aquest salt d'aigua del Riu Pollós, es nota que ha estat un bon any de neu, hi ha molta aigua. Continuarem ascendint per arribar al refugi comapedrosa, un dels dos refugis guardats que hi ha al principat.
La pujada és constant i es va guanyant alçada ràpidament, tot i la duresa per el desnivell es de bon caminar doncs pugem per un senderó molt marcat i poc tècnic.

Després de una hora i mitja arribem al refugi, un bon lloc per fer un mos i beure. Tot aprofitant l'aturada l'Enric m'ensenya a orientar-nos amb un mapa i una brúixola, per a gent com jo que som un total desastre sort que s'ha inventat el GPS.

Reprenem la marxa posant la vista en el cim que tenim damunt, el nostre objectiu el Comapedrosa, però abans d'arribar encara passarem per llocs d'extremada bellesa. Resseguim el traçat del GR11, i just en l'estany Negre trobarem el trencall cap al cim. Val a dir que la ruta està molt ben marcada amb les marques de GR i amb un punts grocs que indiquen cap a on hem de seguir. En algun tram on aquestes marques costa una mica de veure, ens guiem per les fites
(muntets de pedres).

En el darrer tram cap al cim hem de crestejar, i per a mi que soc novell és tota una nova experiència. Queda poc ja veiem la creu (almenys això sembla de lluny), tenim el cim a tocar amb una visibilitat acollonant, la meteorologia ha estat excel·lent, que mes podem demanar?

Hem fet el cim !!!! 2941 metres, de moment el més alt que he fet unes cinc hores amb la parada inclosa de l'esmorzar, ara a gaudir de les vistes i sense perdre el temps retornarem cap al refugi per dinar.

Per la baixada teníem dues alternatives, tornar per el mateix lloc per on hem pujat o fer la baixada per una tartera que dona a l'estany Negre. La opció de la tartera ens resulta més atractiva i decidim provar. No ho sembla però és més complicada del que ens pensarem hi ha zones de la tartera que al estar neta rellisca força, combinat amb un pendent força pronunciat fa que en aquestes situacions els pals siguin els nostre millors aliats.

Aviat tornem a enllaçar amb el GR11 per on retornem al refugi passant de nou per el Estany Negre, per aquesta vessant travessem un parell de geleres, aquí si que deu estar freda l'aigua.

La tornada al refugi és relativament fàcil i ràpida i encara no son les dues de la tarda que ja hi som. Abans de dinar i per treure la suor i la calor del damunt fem visita a l'estany de les truites on ens remullem els peus i en veure que l'aigua no és molt gelada ens fotem un bany de campionat, això és vida !!!

Ara fresquets i relaxats només ens falta un bon dinar per recuperar el que hem gastat, i en el refugi ens ho posen molt fàcil. Per fer boca un bon xampu (clara per els de barcelona) Sopa de fideus, llenties al curri (bonisimes) , un tallet de un formatge que hi canten els àngels, compota de poma i un tallat algú pot donar més?

Com ens aturem massa ens hauran de baixar amb l'helicòpter, quina mandra després de dinar !!

La baixada entre la calor, l'efecte de les llenties al curri i la mandra es fa molt llarga. No ens ho ha semblat aquest matí, darreres rampes i ja veiem el parking final de ruta.

Encara ens ha quedat temps per fer algunes compres a Andorra un petit gran país.

Carros de Foc (1.0)

No ha estat possible no hem aconseguit completar la Carros de Foc, però personalment m'ha servit per conèixer els pirineus i veure quin és el estat de forma actual.Divendres sortint de la feina agafàvem el cotxe i carretera direcció a Vielha, en arribar trucada al refugi per avisar que estem pujant i primer dil.lema, ens diuen que el sopar és a les 19:00 i si no estem abans de les 20:00 no sopem, tenint en compte que son les 19:30 i que del lloc on es deixen els cotxes fins al refugi hi ha aproximadament 1:30 no arribem ni de conya. Així decidim sopar a Arties i pujarem amb la tranquil·litat de la feina feta. Sort que no hem pujat abans, el xàfec que cau quan sopem és dels importants, de quedar xop fins les orelles. Sopem i sortim cap a la pista que ens ha de deixar al peu del senderó que puja al refugi de Restanca. Ara si que noto que ha començat la aventura, primers esgraons i ja puc veure on m'he fotut, una hora mes tard, primeres imatges que m'han impactat el salt d'aigua que alimenta el estany de Restanca, pasarel.la i al fons el refugi.
La rebuda una mica surrealista, però el que ens interessa es dormir i diana a les 04:30. Tot i que ja estic acostumat a dormir en refugis/albergs, aquesta nit hem costa agafar el son, nervis segurament i que alguns dels companys de habitació son autèntics tenors nocturns. Falten 5 minuts per l'hora fixada i em llevo, el sherpa Jappy també està despert i en Lluís obre els ulls i ens aixequem ràpidament per començar la travessa. Repassem el material em poso les lents de contacte i sortim del refugi equipats amb frontal, tot i que la lluna (aquí que no hi ha contaminació lumínica) ens regala una llum impressionant. Sortim del refugi i després de algun dubte sobre el camí correcte, veiem les primeres fites que ens guiaran per el recorregut. Ja hi som comencem a pujar direcció al "estanh deth Cap deth Pòrt" i cap al coll de Crestada, on hi trobarem l'encreuament de camins dels refugis de Ventosa en sentit contra-horari i el refugi de Colomers en sentit horari. Nosaltres fem la ruta en sentit contra-horari per tan anem en busca del Ventosa i Calvell, això ens ha fet dubtar una estona doncs el track que vaig descarregar seguia segurament en sentit horari. Com sempre despistat que és un no ho vaig mirar, sort que portem un gran guia i una persona que es mou a la muntanya com a casa i que ens guiarà i donarà bons consells. Només pujar uns metres ja hem tocat neu, la neu que serà la protagonista complementaria del abandonament, doncs una de les coses que he apres és que a la muntanya s'ha d'anar preparat per qualsevol condició climàtica i en aquesta ocasió el no portar grampons ha estat un error. Les imatges a aquestes alçades son de pelicula això només ho pots gaudir si estas disposat a fer una mica d'esforç. El terreny pedra pedra i grans blocs de pedra, sembla com si estiguessis pujant i baixant escales tota la estona, dur trencacames no m'ho imaginava així. Tot i això a les dues hores i mitja aprox arribem al Ventosa i Calvell, beguda reparadora i barreta el esmorzar quina gana!!. Aquí el nostre sherpa particular ja tenia molèsties importants al tendó d'Aquil·les que arrossega de fa dies i que malauradament no milloren. Reprenem la marxa cap al següent refugi tot passant per el punt més complicat de la travessa el pas del Contraix un coll on la neu s'acumula en grans quantitat.
Arribat aquest punt les molèsties del company eren molt importants, i la vista del coll del Contraix amb un tou de neu considerable ens feia pensar en les dificultats que comportaria continuar. Potser el cor en aquells moments et demana continuar perquè la il.lusió per aquesta aventura era molt gran però el seny i el sentit comú ens feia prendre la decisió més amarga, abandonem i retornarem al punt de partida, s'ha acabat no podem continuar. La tornada no te història, desfer el camí per arribar a Restanca i baixar a buscar el cotxe a l'aparcament.
Total 9 hores de caminada i 24 km recorreguts, moltes imatges de postal, moments de patiment, moments divertits, moments d'agraïment i un objectiu a l'horitzó tornar a Carros de Foc.