Una prova de llarga distancia requereix d'entrenaments de quantitat, hores i mes hores patejant i què millor que fer-ho entre amics.
No sé perquè, però sembla que cada vegada que s´apropa una prova de gran exigència a mi m'entren tots els mals. Quinze dies abans de la travessa un encostipat d'estiu em tenia fora de joc i el dimecres no tenia clar si podria fer-la.
Encara que no ho sembli, o si, sóc tossut i no podia tirar per terra moltes setmanes d'entrenament per una "merda de refredat", amb perdó. Així que diumenge a un quart de sis era davant la porta del pabellò del Fornàs on havia quedat amb el Santi i el Marc, companys de
CorredorsValls.cat i que, per primera vegada, participarien en una prova d'aquesta distancia.
A Borges a primera hora molt d'ambient "runner".Cada vegada veig a més gent amb pinta de córrer que d'anar a fer les travesses caminant, i això que aquesta també es de la Copa Catalana de Caminades de Resistència . Saludo a la porta del local on recollim el dorsal al Joan Iniesta del
Borges Trail, campió de la Copa Catalana del 2010 i que malauradament aquest any l'ha passat en el "dique seco" per culpa d'una lesió. Ànim company. Segur que ben aviat et tornem a veure en forma.
La sortida, com l'any passat, puntual a les 7 del matí. Surto amb el grup capdavanter i ja veig que, com l'any passat, aquesta travessa és per als "asfalteros" , gent que provenen del atletisme de fons. Els companys Santi i Marc també han sortit molt forts. El Marc amb ganes de provar si pot funcionar en llarga distancia. En distancies més curtes és dels top ten.
Jo he sortit al meu ritme. En aquests casos, com dic sempre, jo jugo a una lliga diferent. La meva és la de la superació personal. No competeixo amb ningú, nomès amb mi mateix i moltes vegades és més difícil del que un es pensa. En moltes ocasions, quan portes quilòmetres sol, trotant sota un sol de justícia, el cap lluita per no parar, per no engegar-ho tot a pastar fang, i creieu-me que ja es prou repte.
La Borges-Montblanc, és una travessa de cinquanta-un quilòmetres aproximadament i el desnivell acumulat de 2400 metres. En general és un recorregut i perfil que permet córrer molta estona. Jo sempre dic que es una marxa de muntanya de 12 quilòmetres que comença en el 40. Aquesta particularitat pot ser una trampa mortal. Es pot pagar car si has esgotat les energies anant a un ritme excessiu.
Les dues darreres pujades, la primera per arribar de les Masies de Poblet fins al camí que enllaça amb l'Ermita de la Trinitat, i la segona, la pujada a Sant Joan, no són molt llargues, però cal arribar-hi amb prou reserva per no petar i perdre el temps que s'ha guanyat en els primers quilòmetres.
Per a mi és una de les marxes agraïdes de fer, per la gran organització (obra dels companys del "
Centre Excursionista Borges"), bon marcatge, bons avituallaments, detallets (tast de vins a Milmanda), i també perquè, en les dues edicions que he participat, curiosament he conegut a gent molt maca. En la primera edició en Jordi Graell i aquest any a la Mercè, amb qui vaig compartir els quilòmetres més crítics i qui hem va estirar quan jo era a punt de defallir. Sempre és un plaer trobar gent amb la qui comparteixes patiment, esforç, sacrifici i un somriure.
Arribada a Montblanc, després de 6 hores i 45 minuts, un quart d'hora més que l'any passat, però estant dimecres com estava, content.
Propera parada de la gran ruta, Matagalls-Montserrat, el proper dissabte 17 de setembre.
Gràcies a tots els que d'alguna manera recolzeu les meves bogeries. Moltes gràcies per entendre una forma de viure.
