Matagalls-Montserrat 2011

Després de gairebé 15 hores he acabat per segon cop la Matagalls-Montserrat. Molt content pels resultats, m'ha agradat comprovar que mai hi ha dues curses iguals.

Ni la meteo, ni les expectatives, ni els ritmes; hi ha tantes variables en les curses d'alta resistència que costa comparar.

Aquesta vegada coneixia què tenia per davant.Havia entrenat força i acumulava experiències anteriors de marxes com la Cap de Rec o la més propera Borges-Montblanc.

Aquest any a més no hi anava sol. M'acompanyarien el Joan, el Josep i el Lluís. A la sortida, com ja era previst, el Josep i el Lluís sortiren a un ritme força elevat. El Joan i jo ens aniríem quedant enrere  per regular les nostres forces. El Joan m'ha fet de llebre i m'ha fet apretar el cul. En molts moments jo hauria baixat revolucions i gràcies aquesta ajuda he aconseguit baixar en dues hores el meu anterior registre.

Ens van arribant notícies. El Josep va a un ritme frenètic, a St. Llorenç hi arribava en 5 hores 20 minuts, i en la 12 posició. Nosaltres anem fent. Ens perdem en un dels trencalls i fem gairebè 2 quilòmetres de mes, anem regulant.

Missatge a l'equip de suport, arribarem a St.Llorenç molt abans del previst, ens caldrà aquella amanida de pasta com aigua caiguda del cel. Novetats, en Josep s'ha trencat, plega. Nosaltres continuem lluitant.

Arribem a St.Llorenç en 7 hores, un ritme adequat per l´objectiu de les 15. Recuperem energia, canvi de roba i sant tornem-hi que no ha estat res. El coll de grua es fa llarg, en aquestes alçades, amb 45 quilòmetres a les cames i amb més de 7 hores, una pujada com aquesta es torna un petit infern.

Pas a pas. No puc pensar en res més. Cal anar a pams... primer un petit objectiu i un altre i un altre i així anar passant les hores.

Passat el coll de grua, som en un dels paratges que més m'agrada: la zona del peu de la Mola. Aquí hi entreno sovint i veure els llums del Vallès als teus peus sempre em posa les piles.

En tota cursa de llarga distancia, hi ha temps per tots els estats d'ànims: eufòria, ràbia, impotència, defalliment...Ara el meu company ho esta passant malament i jo també de veure'l patir.

Continuem fins a la Casa Nova de l'Obac. El Joan va força cardat, encara ens queda la baixada tècnica de Vacarisses, i amb una sobrecàrrega es pot fer infernal.

No podrà ser. No arribarem junts a Montserrat. Abatut i enfonsat pel company. Cal continuar. El deixo a la carretera perquè l'equip de suport el pugui rescatar. Jo he de continuar. Aquesta parada m'ha anat bé; els estiraments què importants són!
Decideixo trotar una estona. Ara vaig sol i haurè de vigilar de no trencar-me. La baixada me la conec i puc fer-la molt millor del que pensava. Ara pujada i després baixada a Monistrol, quedarà llençar l'últim "cartutxo" al control de Monistrol. Miro el rellotge i si sóc al peu de Montserrat abans de les 06:00 puc arribar a dalt en una hora i entrar així amb 15 hores. La darrera pujada de Monistrol a Montserrat és la pujada dels "budells". Aquí ja ni les cames, ni el cap ni res; s'ha de tirar de "budells" per intentar aconseguir-ho. No es fàcil però hi foto tot el que tinc i, quan veig les escales de la Santa Cova, estic convençut que hi arribo.

Darrers metres pujo les darreres escales corrent!!!!  Catifa vermella i objectiu complert.

Borges-Montblanc 2011

Una prova de llarga distancia  requereix d'entrenaments de quantitat, hores i mes hores patejant i què millor que fer-ho entre amics.
No sé perquè, però sembla que cada vegada que s´apropa una prova de gran exigència a mi m'entren tots els mals. Quinze dies abans de la travessa un encostipat d'estiu em tenia  fora de joc i el dimecres no tenia clar si podria fer-la.
Encara que no ho sembli, o si, sóc tossut i no podia tirar per terra moltes setmanes d'entrenament per una "merda de refredat", amb perdó. Així que diumenge a un quart de sis era davant la porta del pabellò del Fornàs on havia quedat amb el Santi i el Marc, companys de CorredorsValls.cat i que, per primera vegada, participarien en una prova d'aquesta distancia.
A Borges a primera hora molt d'ambient "runner".Cada vegada veig a més gent amb pinta de córrer que d'anar a fer les travesses caminant, i això que aquesta també es de la Copa Catalana de Caminades de Resistència . Saludo a la porta del local on recollim el dorsal al Joan Iniesta del Borges Trail, campió de la Copa Catalana del 2010 i que malauradament aquest any l'ha passat en el "dique seco" per culpa d'una lesió. Ànim company. Segur que ben aviat et tornem a veure en forma.
La sortida, com l'any passat, puntual a les 7 del matí. Surto amb el grup capdavanter i ja veig que, com l'any passat, aquesta travessa és per als "asfalteros" , gent que provenen del atletisme de fons. Els companys Santi i Marc també han sortit molt forts. El Marc amb ganes de provar si pot funcionar en llarga distancia. En distancies més curtes és dels top ten.
 Jo he sortit al meu ritme. En aquests casos, com dic sempre, jo jugo a una lliga diferent. La meva és la de la superació personal. No competeixo amb ningú, nomès amb mi mateix i moltes vegades és més difícil del que un es pensa. En moltes ocasions, quan portes quilòmetres sol, trotant sota un sol de justícia, el cap lluita per no parar, per no engegar-ho tot a pastar fang, i creieu-me que ja es prou repte.

La Borges-Montblanc, és una travessa de cinquanta-un quilòmetres aproximadament i el desnivell acumulat de 2400 metres. En general és un recorregut i perfil que permet córrer molta estona.  Jo sempre dic que es una marxa de muntanya de 12 quilòmetres que comença en el 40. Aquesta particularitat pot ser una trampa mortal. Es pot pagar car si has esgotat les energies anant a un ritme excessiu.

Les dues darreres pujades, la primera per arribar de les Masies de Poblet fins al camí que enllaça amb l'Ermita de la Trinitat, i la segona, la pujada a Sant Joan, no són molt  llargues, però cal arribar-hi amb prou reserva per no petar i perdre el temps que s'ha guanyat en els primers quilòmetres.

Per a mi és una de les marxes agraïdes de fer, per la gran organització (obra dels companys del "Centre Excursionista Borges"), bon marcatge, bons avituallaments, detallets (tast de vins a Milmanda), i també perquè, en les dues edicions que he participat, curiosament he conegut a gent molt maca. En la primera edició en Jordi Graell i aquest any a la Mercè, amb qui vaig compartir els quilòmetres més crítics i qui hem va estirar quan jo era a punt de defallir. Sempre és un plaer trobar gent amb la qui comparteixes patiment, esforç, sacrifici i un somriure.

Arribada a Montblanc, després de 6 hores i 45 minuts, un quart d'hora més que l'any passat, però estant dimecres com estava, content.

Propera parada de la gran ruta, Matagalls-Montserrat, el proper dissabte 17 de setembre.

Gràcies a tots els que d'alguna manera recolzeu les meves bogeries. Moltes gràcies per entendre una forma de viure.

Vallibierna & Culebres (Pas del Cavall)

El grup al cim del Vallibierna 3067 m.

El primer cim de més de tres mil metres per a qualsevol que fa muntanya és quelcom especial, si hi sumem que en el mateix dia varem aconseguir un altre cim de semblant alçada i que per fer-ho era necessari fer el "pas del Cavall" (anomenat així per la manera en que algunes persones travessen aquesta carena, eixarrancant-se com si muntessin a cavall) ja tenim una jornada d'alçada i mai millor dit.
Aquesta ascensió la varem preparar per seguir els 100 i pico cims  iniciativa amb la que el  company Javier Bergua  i un servidor intentem difondre el que ens motiva, pujar cims.
La sortida d'entrada ja era un éxit doncs ens varem ajuntar vuit companys, de totes les edats i amb moltes ganes de gaudir de la muntanya. La climatologia per aquest dia, excel.lent no ens podem queixar.
Calia matinar molt, mes ben dit, quasi no varem dormir. L'hora de trobada dos quarts de quatre de la matinada feia que el despertador em sones a les dues de la nit, com sempre m'agrada anar ben esmorçat ?¿ aquestes hores seria un ressopó.
El recorregut el començarem a  l'estany de Llauset, aprop del poble de Aneto. Curios que per arribar al llac cal travessar un túnel força tètric, de pel.licula  i que dona un cert encant i misteri al començament d'aquesta ruta.

cabana de Botornàs

Deixarem el cotxe al costat mateix del llac, en un petit parking i iniciem la ruta. Només començar ja travessem    una petita tartera, tot vorejant el estany. Poc a poc ens anem enfilant per la vall, fins arribar en primer lloc a la Cabana de Botornàs i el llac de mateix nom. La cabana deu ser nova doncs en algunes ressenyes es parlava de una feta malbé i aquesta està en perfecte estat.
La pujada fins aquest punt és constant però suau i continuarem ascendit amb la mateixa constància fins arribar al trencall on trobem un pal senyalitzador que indica cap al cim per l'ibon Chelat. Aquí el terreny ja comença agafar alçada i en poca estona ens trobarem amb la tartera que dona a la base de la cresta i que és potser el tros més pesat de la pujada. Al final de la tartera estarem ja al pre-cim on una cresta sense excessiva dificultat ens donarà una vista espectacular dels cims que ens voregen entre altres l'Aneto.

Pas del Cavall

Fet el cim del Vallibierna ens resta fer el conegut "Pas del Cavall" un pas que encara que no és molt complicat  tècnicament parlant, impressiona la primera vegada que t'enfrontes a ell.

Nosaltres al final i com que varem retornar pel mateix camí que varem pujar, el pas del cavall el varem fer dos cops, amb anècdota inclosa i que queda pels que vam viure el moment.
Fet el pas del cavall coronarem el segon cim del dia la Tuca de Culebres, de 3062 m. El retorn com hem comentat pel mateix lloc tot i que la millor opció es baixar cap el Coll de Llauset, per aquesta vessant la baixada és molt més rapida doncs hi ha una tartera que permet baixar en poc temps.

Puigmal

 

El passat diumenge dia 10 de Juliol, vaig fer el Puigmal. Un dels cims mítics per a qualsevol muntanyenc i sense gaires complicacions tot i ser un quasi 3000.

Per arribar al cim varem triar la ruta de Núria al Puigmal passant pel torrent de la coma de l'embut, Fontalta i arribant a la cota 2910  on es troba el cim del Puigmal d'er.

La ruta no es difícil i amb un mínim de preparació es pot assolir el cim. Nosaltres varem pujar per Fontalta i la tornada pel mateix lloc, hi ha possibilitat de completar la volta baixant per la collada de Fontalba.

     

Fotos Picasa

V Marxa Cap de Rec 2011

La Marxa Cap de Rec, organitzada per el Club Muntanyenc Sant Cugat (CMSC) arribava a la cinquena edició en un excel·lent estat de salut. Els números de la marxa ho diuen tot, rècord de participants i de arribats, i això amb un quilometratge i desnivell considerable, aquests son els números :

Distància total: 52 km
Desnivell acumulat: 5.200 m
Altura màxima: 2.572 m. Altura mínima: 1.214 m.
Altura sortida-arribada: 1.960 m.
Desnivell màxim: 1.360 m.

Per a mi la participació en marxes de resistència, és cada vegada més agradable i satisfactòria, hem trobo bé en les llargues distàncies i pateixo/gaudeixo alhora.
La marxa es feia en dissabte, així que divendres carretera i cap a Lles de Cerdanya on des de feia setmanes teníem reservada plaça a Ca l'Abel on ens van tractar com a reis, divendres sopar,  pasta i pollastre al forn tomet per Lles i cap a dormir o almenys a intentar-ho doncs el despertador sonaria a les 04:30 .
Tot i que normalment hem costa dormir el dia abans d'una prova, aquesta vegada no, vaig dormir el que es diria a "pierna suelta", i això que la setmana no havia estat per tirar cohets, dijous era al metge, amb un mal al melic que jo pensava que tenia una hernia. Afortunadament del dolor del melic  ni rastre.

A quarts de sis ja érem a Cap de Rec, (el trajecte de Lles al refugi sorprèn, hi ha millor carretera que la que arriba al poble) i l'ambient era dels macos,d'aquells de festa grossa. Vas reconeixent cares, sobretot als que sempre van al capdavant , trobo a faltar algun company del Team sempre és més agraït anar acompanyat.

La sortida puntual a les 6, i aquí tot deu surt corrent, la primera part del recorregut fins al poble de Vilella és en baixada i els que no volen trobar taps en el primer control s'afanyen i apreten. Jo no surto a tope però tampoc vaig lent, he sortit al davant i segurament emportat per l'eufòria faig algun quilòmetre més rapit del que seria convenient per a mi.

Una vegada passat el primer control vaig recorrent plàcidament els quilòmetres següents, regulant doncs aviat començarem a pujar. La primera pujada ens regala imatges de postal, i ens acompanya un so que serà la banda sonora de tota la marxa, el brogit de l'aigua dels rius que ens envolten.
En el  prat de Xuïxirà on hi trobem el segon control i avituallament menjo alguna cosa per preparar-me per la primera pujada forta del recorregut, ens portarà fins al Port de Vallcivera el segon punt més alt de la marxa (2534 mts) ara que han passat les hores no tinc l'impressió de patir-la.

Del quilòmetre 19 al 31 a banda d'un coll i una pujada per una tartera, no tinc cap més record, a banda de les imatges de salts d'aigua brollant a tort i a dret. En el control 4, Font de la Closa (Engolasters-Escaldes) cal parar i sobretot menjar bé i evidentment hidratar-se millor. El que ens arriba en pocs quilòmetres és el pal de paller de tota la ruta, la pujada al Port de Perafita. El primer tram de pujada és un calvari, hem noto lent, pesat, hem costa fer una passa, la pujada és infernal no et deix recuperar, en pocs quilòmetres molt desnivell i a molt alçada, crec que m'estic marejant una de dos o porto un pajarón dels que fan historia o estic patint mal d'alçada. No ho se, i segurament es que vaig patir les dues coses, el que si que vaig intentar és beure i menjar quelcom per refer-me. Estava menjant un tros de barreta quan davant meu veig el refugi de Perafita on un avituallament generós torna a la vida els cossos malmesos.

El primer "round" ja el tenia al sac, ara la segona part no podia ser tan infernal, finalment aquesta pujada hem va suposar unes 3 hores des de Escaldes fins al port de Perafita, parlant amb altres companys que ja la havien fet abans i amb els qui vaig córrer una estona com amb en Jaume Terés la pujada hem podia costar unes dues hores llargues, a mi hem va costar una hora mes. En aquest punt vaig veure perillar el meu objectiu baixar de les 10 hores, no hem quedaria marge d'error.

Per sort després de coronar el port, la baixada la vaig aprofitar (ara els meus quàdriceps, s'en-recorden) i ja era al refugi dels Estanys de la Pera. Aquí hem prenc la llibertat d'entrar a visitar al refugi i saludar al guarda.

Segons la gent del control ens queden 8,7  al meu garmin i al guarda del refugi ens queden algun més doncs la baixada és per la pista. Ara si que miro el rellotge, si apreto ho aconseguiré, manquen uns quilòmetres divertits de senderons entre pins i de lluny ja sento la megafonia estic arribant, ho he aconseguit en 09 hores i 22 minuts.

Marxa Cinc Cims Castellar

Marxa Cinc Cims de Castellar, marxa de caràcter bianual organitzada pel Centre Excursionista de Castellar

Castellar - Sant Llorenç del Munt -El Montcau - Sant Sadurní de Gallifa
El Farell - El Puig de la Creu -Castellar
Distància: 52.003 metres
Desnivells: Pujada: 2.278 metres
Baixada: 2.278 metres
Desnivells totals: 4.556 metres

Només veure el perfil i cims per on transcorre aquesta marxa, ja sabia on hem posava. Era una de les pendents en la meva atapeïda agenda i no hi arribava ni molt menys amb el rodatge suficient. El mes llarg en quilometratge la cursa de Bràfim i la mitja de Valls en el mes de Març, algun que altre rodatge i una duatlò era tot el bagatge per afrontar la Cinc Cims. Tot i això m'he sentit molt bé.
La marxa comença entre les 05:30 i les 06:00  al Mirador de Castellar, al costat mateix del local del Centre Excursionista, surto de casa i en 10 minuts a peu m'hi planto. Baixo a peu, total avui en faré un futimé de quilometres, a les rodalies ja vaig sentint i veient ambient de marxa, frontals, bosses d'hidratació, bastons de trekking, mitges de compressió i gent que tot i l'hora tan matinera ja te ganes de marxa i mai més ben dit.
La sortida ens condueix pels carrers de Castellar cap a buscar la carretera de Terrassa i allí agafar el camí que ens portarà al primer cim la Mola, un cim al que tinc una especial devoció. La Mola a 1101 metres d'alçada és el sostre del Vallès. Fet el cim toca continuar, el següent cim el Montcau, trobo que vaig molt bé hem noto fort, ara toca baixada tècnica cap a la font del llor per una zona que desconeixia i que m'ha agradat molt. El següent cim és a Gallifa, per arribar-hi passarem per Sant Llorenç Savall, aquest tram és el malauradament més lleig, malauradament perquè va patir fa uns anys un dels incendis mes importants de la zona. Aquí noto els primers moments dolents, moments de dubtes, moments de "que foto aquí" i/o de "aquesta la última" .La calor també ajuda, ara penso en els companys que estan corrent la Cursa Bombers, i en el meu cap es repeteix una i altra vegada la tornada de la cançó dels Amics de les Arts "olelé olalá, un xauarma amb tu és el millor que hi ha  si us plau poco picante que no ho puc suportar" . Ara recordo una entrevista al Kilian on explicava una anècdota semblant :). Sant Sadurní de Gallifa , Gallifa i enfilem cap al Pic del Vent al Farell, terreny que conec tot i així hem sorprèn la baixada per un corriol desconegut, molt guapo, tancat que ens resguarda de la calor, ara si arribo a la pista ample que ens ha de conduir cap al darrer cim el Puig de la Creu, vaja que hem retorna a casa. Una de les coses que m'agraden d'aquestes marxes, la bona companyonia entre els participants, he fet trams amb tres nois de Vilafranca , parlem de la Botifarunner, després pujant cap al Farell hem trobo amb dos marxaires de Caldes, que m'ajuden a no passar-me una cruïlla  i en els darrers quilometres un company de Castellar. Tot sense parar, arribant a Castellar a l'hora de dinar, a l'arribada m'esperen la Judit i el "nene" que hem veu arribar i es fot a córrer al meu costat , feina feta ara a descansar i fins la propera.

Mitja de Valls 2011

La Mitja de Valls per a mi és la mitja de casa. No només perquè puc anar fins a la sortida caminant, (visc a escassos 200 metres) , també perquè passa per molts dels llocs on hem passo les hores entrenant i sobretot perquè transcorre entre la ciutat on visc i els pobles on vaig viure i créixer. Aquesta particularitat fa que la gaudeixi d'una manera especial. El dia abans ja vaig recollir el dorsal al Centre Esportiu Municipal per no anar amb presses a l'endemà, ves per on, la cursa més propera i la que hem provoca anar més estressat, tot i tenir-ho tot a punt encara vaig anar a "toc de pitu" i per el meu gust vaig fer curt d'escalfament.

La nit no havia estat tranquil·la, els nervis i la meteorologia que semblava que es volia posar en contra, feien preveure una cursa passada per aigua, a les 7 del mati es sentien tronades i un cel força tapat. Tot i que jo pensava que seria la primera cursa que faria sota la pluja, la realitat va ésser molt diferent un cel que poc a poc s'anava aclarint i que donava pas un sol radiant que ens faria suar la cansalada els darrers quilòmetres. Parlant de suar, el traçat de la mitja de Valls no és precisament pla, és un recorregut trencacames i aquest any agreujat per les obres de la variant a la sortida d'Alió i per els darrers 2 quilòmetres que son de pujada i aquest any amb vent en contra es feien molt més feixucs que en altres ocasions. Per aquest motiu i per els constants "tobogans" també la fan una mitja diferent. Per a mi no té preu el tram entre Alió i Bràfim, recorrent camps d'oliveres, i vinyes paisatge tan de l'Alt Camp. 
Molts amics i coneguts en aquesta mitja,  gallina de pell, moltes gràcies a tots els que en el recorregut ens ajuden a no parar, a la organització per una currada, montar un sidral com aquest requereix que algú es passi moltes hores per "amor a l'arte" i no hi ha preu que ho pagui . 
Moltes gràcies a la fotògrafa que es va sacrificar i es va llevar per esperar a que una colla de sonats, que vestits de curt i amb bambes, passéssim  suats i amarats i en moltes ocasions destrossats. Ara això si a la foto bona cara :).