dilluns, 23 de novembre de 2009

Ja la tenim al sac !! 3er Duatló Castellar 2009

Ha estat dura molt dura, però ja la tenim al sac !! 3 hores 41 minuts, lloc 81 de 124 participants.

Una fita més d'aquesta etapa de la meva vida on l'esport s'ha tornat en la via de escapament dels problemes diaris, d'aquelles coses que ens atabalen i que no ens deixen viure i que si no els hi trobem una sortida al final ens rebenten a les mans.

La duatló de Castellar ja feia dies que havia començat a casa des de el moment en que vaig decidir de participar-hi en comptes de fer la mitja de Tarragona el proper dia 29.

Aquesta setmana tenia pensat de fer entrenos suaus no gaire durs per no carregar i com molts cops la previsió a la merda a les primeres de canvi, dimarts feia series de 100 metres que em van deixar el cos amb agulletes fins el dia de la prova.

Dissabte ens varem acostar al Centre Excursionista per conèixer una mica més el recorregut i per deixar la bossa amb el material per la transició (bambes, mitjons, i el cinturó per carregar el bidonet)

El diumenge en Josep em cridava a dos quarts de set del matí, tot i els nervis havia dormit bé i d'una revolada cap a la dutxa, esmorzar i a carregar el material a la furgo.

A les 8 ja érem a les pistes d'atletisme on ens trobaríem amb el David, company de fatigues del meu cunyat els "marcelinos" com ells s'anomenen i que estan en un altre galàxia com ho demostra que van arribar amb 2 hores i 40 minuts aprox. entrant dels 15 primers.

Per a mi el meu objectiu era acabar la cursa, i no quedar l'últim. En arribar a les pistes i veure que no passaríem dels 100 o 120 participants i que en aquestes proves no s'apunta qualsevol em van acollonir una mica.

A les 9 tret de sortida i anem neutralitzats fins al camí que ens ha de dur a l'alzina balladora, aquesta pujada és una de les "rambles" del Vallès uns 4 kms de pujada constant que escalfen les cames de valent.

Poc a poc i tenint molt clar que jo anava a fer la meva carrera, vaig saber trobar un ritme que fos constant i que no em deixes tocat per tot allò que encara era per arribar.

Els primers 18 kilòmetres de BTT em van passar bé, tranquil, regulant les forces ara transició i a córrer. Com que soc un despistat de collons i el tema indicacions no les entenc ni a la de tres, he perdut un parell de minuts a trobar on tenia el meu lloc, i això que l'organització ho ha fet de matricula, però ja ho poden fer bé que amb gent com jo es complicat per no dir impossible.

Trobat el lloc, canvi de sabatilles, penjar el bidonet i a cames avall. Tot i que tothom em deia que al canvi aniria una mica com un "ànec marejat" jo no he tingut aquesta sensació, però encara no he fet tres passes que ja he tingut el primer problema, el bidó de l'aigua a terra i que no hi havia manera de posar-ho a lloc.

Els corriols del tram de cursa, els he fet bé els primers, que eren senzills i força rapits, en pocs kms la cosa ha canviat i les rampes ja feien que no pogués córrer i a caminar a ritme alegre. Fins a la pujada al Farell bé però tenint en compte que no he parat al primer avituallament he tirat de barreta energètica per aguantar el que queda fins al Pic del Vent. Aquí he perdut per uns instants la traça de la cursa en un moment m'he vist en un barranc i pensant "aquests sonats no voldran que baixem per aquí'' i en segons he reaccionat he girat el cap i he vist que les marques grogues eren a dalt en un trencall que m'he saltat. D'aquí al Pic del Vent ja no quedaven més que quatre passes i comença el descens. Descens tècnic i molt tècnic al voltant de Sant Sebastià on el corriol era tot pedra rera pedra.

Arribada a la segona transició, on calmat m'he adonat que no anava tan malament encara hi havia moltes bicis penjades això vol dir que encara hi ha molta gent per arribar. Al sortir veig arribar a un company de Castellar ens donem ànims tot comentat la duresa de la prova i avall cap a trobar la maleïda trialera. I de veritat que ha estat maleïda, no he pogut amb ella el cansament, el terreny una mica moll han fet que el peu sortís de les cales per caure a terra més d'una vegada.

He patit de valent, en aquest darrer tram de BTT les pujades per la trialera i el posterior corriol també de pujada m'han deixat molt tocat, he parat fins i tot per menjar l'altre troç de barreta que em quedava. El company de Castellar anava darrera meu amb les forces també molt malmeses i tot i així m'ha passat arribant davant meu.

L'última pujada ja era dins el poble, la pujada al cementiri un carrer que més molt familiar, el saber que restaven pocs metres i sobretot el veure de lluny a la Judit que m'esperava a l'arribada han fet que m'emociones, les sensacions, els moments, els records en aquell moment tot explota i et deixa amb una sensació d'extenuació i de felicitat.

Això és la droga que al moment d'acabar una prova com aquesta et demani pensar en la següent.

Avui ja ho tinc clar la propera a Cabra BTT per la Marató de TV3.
Posted by Picasa

2 comentaris:

  1. Enhorabona ! la més gran satisfacció deu ser l'emoció de l'arribada, no ? i compartir-la amb la família i els amics...

    A per la següent ! ;-))

    ResponElimina
  2. NO sé com has arrivat a nosaltres,peró gràcies per la visita.
    Ets el model a seguir per tots, gent al seu rollo amb l'unic fí de pasar-ho bé i de la superació personal.
    Jo mai he fet una duathlo,pero sí proves dures,tinc de provar-ho.Ara faré la mitja de Granollers al febrer si em recupero d'una malaltia visual.
    Una forta abraçada biker.

    ResponElimina