Senglanada o com fer el Jabalí en BTT

Foto de Sergi Pich Cañisà

El 2015 torna a ser any de BTT, any de reptes personals i que han d'acabar el proper 4 de Juliol a Vimbodí. Si aquesta any torno a tenir el XipVip activat. No podia ser d'altre manera. M'ho vaig passar molt bé l'any passat preparant la Vip, que malauradament no vaig poder acabar, pels motius que ja coneixeu. Així que no hi ha marxa enrere i sant torne-m'hi.

Aquesta temporada la vaig començar la setmana passada en la Pica, la pedalada hivernal de Picamoixons.Per molts motius pedalada mítica i especial, per ambient per recorregut, pels amics, i que collons perquè és la de casa.

Un altre de les coses que m'agraden és intentar anar coneixent el nostre país dalt de la bici, és una manera de recórrer el territori trepitjant-lo.

Aquest diumenge vaig anar a Calders, un petit poble del Bages on fa uns anys s'organitza la Senglanada.
El primer que em va sobtar és el gran desplegament organitzatiu, des de primera hora del matí tot a punt per rebre els participants. Jo hi vaig arribar d'hora a les vuit en punt tenia el cotxe aparcat al camp de futbol. Cap a la taula de l'entrega de dorsals i a fer un volt per a copsar l'ambient biker. Això si amb un cafetó calent i pastetes que en aquelles hores on la temperatura no superava els 3º s'agraeix. 

Una de les coses que em van sobtar quan em vaig inscriure, era la manera de participar-hi. Podies escollir entre circuit "senders" i circuit "pistes" però no era obligatori seguir un o l'altre. És a dir que podies anar passant d'un circuit a l'altre, al teu aire. Amb la premissa que el circuit senders era de "màxima dificultat". A mi que m'agraden els senders i amb la desconeixença del territori i de la pedalada, vaig optar per fer el de senders. En el primer tram ja vaig veure que allò seria de traca, gent amb bicis d'enduro i proteccions fins les orelles m'envoltaven per davant i per darrera. Ai mare en algun lloc on hi havia cartells de "precaució tram perillós" jo anava pensant "aquí hi podien haver posat, si és vol suïcidar agafi tanda". Mare meva era realment dur, baixades d'infart però també pujades infernals on les cames et demanaven auxili. Vaig anar fent molts dels trams amb la bici com en la foto, altres on els corriols eren més del meu nivell m'ho vaig passar teta. Tot i això hi tornaria, per això faig BTT, si no hauria triat el ciclisme indoor.

A l'arribada amb una llonganissa de pam i un bon got de cervesa les coses és veuen diferent. De veritat un 10 per a l'organització. Aquesta ja forma part de les pedalades "Gourmet" del Calendari BTT.

Volcans de la Garrotxa

Ja heu vist les fotos de la magnifica sortida a la Garrotxa, però faltava la crònica. Dissabte varem sortir ben d'hora de Sarral en direcció Santa Pau, dues hores de cotxe per arribar al punt de partida d'aquesta sortida.
A l'hora prevista el Rafa i un servidor, varem arribar al petit poble de Santa Pau. Després d'un cafetó en un peculiar bar (per peculiar l'emissora de ràdio, suposo que ràdio Olot, amb anuncis d'hivernacles) però de tracte molt familiar, varem reunir-nos amb els altres companys que venien de Barcelona. Ara si tot a punt per iniciar la sortida, una temperatura molt agradable i amb molta il·lusió per descobrir nous camins en un paratge increïble. De fet només travessar el túnel de Bracons ja intueixes el que pot ser una ruta per la zona. No ens va decepcionar, paisatges de foto. Els primes quilòmetres et posen en situació, deu ni do comença a sobrar tota la roba.Sort que les magnifiques vistes ho compensen tot i poc a poc anem arribant al punt més alt d'aquesta primera part. En aquest punt males notícies.. sento un clenc clenc, que no m'agrada gens, ja l'he sentit altres cops i confirmo en la primera parada el pitjor dels meus presagis. Dos radis de la roda de darrera trencats, aquesta llantes m'han sortit ben dolentes suposo que per treure pes li foten aquests radis tan finets que pateixen molt. Per sort els podem treure i encara que la roda sembla un vuit, puc continuar. No puc evitar de pensar que en qualsevol moment s'acaba l'aventura i em foto malalt. La baixada cap a la fageda i l'espectacle que ens regala la natura quan hi arribem fan que m'oblidi de l'emprenyamenta. Aviat tornarem a pujar, ara direcció al volcà Santa Margarida, unes rampes de can colló de mico. Aquí a banda del desnivell també s'ha de tenir en compte el tipus de terra, pedretes i pedretes o millor dit lava volcànica, que ho complica una mica més. Ens quedem amb les ganes de veure el crater del volcà, les bicis no estan permeses i com que no sabem quanta estona ens tocaria caminar ho deixem per una propera visita. Continuem pujant, ara cap al punt més alt de la ruta, aprop del volcà Can Tià. Aquí ens trobem amb dos ciclistes de la zona i després d'uns minuts de conversa continuem amb la nostra ruta. El tram que ara entrem és de baixada tècnica, la lava aquí és molt solta i ens obliga a estar molt atents. No parem de trobar-nos racons amb molt d'encant, i aprofitem per agafar aire i fer fotos. Ens resta una darrera pujada força exigent i les cames ho noten. Amb ganes d'arribar al final ens han reservat un senderó extrem, només apte pels cracks i dubto que ho facin tot dalt de la bici. Nosaltres ens ho prenem amb calma i anem baixant. Ara si estem a tocar de Santa Pau, quina llàstima que s'acabi però també cansats i famèlics volem finalitzar la ruta.
Com que som a Santa Pau, on son molt famosos els fesols, busquem un lloc on dinar. Malauradament no varem tenir sort, varem anar a petar a un restaurant amb un servei pèssim i un tracte al client deplorable. En arribar ens avisen que ens haurem d'esperar 20' perquè van a tope.Nosaltres que cansats i sense preses ens sembla correcte i decidim quedar-nos. El que no ens imaginàvem és que estaríem una hora de rellotge asseguts i no van venir ni a demanar-nos per les begudes. Quan cansats d'esperar ens aixequem per reclamar una mica d'atenció ens serveixen molt malament, ens van fotre el pel i els cuartos. Ara ens varem fotre un fart de riure de lo ridícul de la situació. Sort que el mal gust de boca del dinar queda compensant amb les hores de bons riures amb els amics.

Per si de cas teniu intencions d'anar a Santa Pau, recordeu aquest nom Can Gil. Pel que veig no erem els únics http://www.tripadvisor.es/ShowUserReviews-g911487-d5825932-r237433268-Restaurant_Can_Gil-Santa_Pau_Province_of_Girona_Catalonia.html#CHECK_RATES_CONT

VipXtreme "XipVip"

Foto i missatge del Santi Jiménez
Perquè sé que hi havies posat moltes ganes, perquè saps que l'any que ve hi tornaràs... 

Ha passat una setmana de la pedalada VipXtreme. Era l'objectiu principal per aquesta temporada. Aquestes alçades tots sabeu el que malauradament va passar. El Jordi Torres, un biker dels de sempre i de Valls, va perdre la vida. Aquest fet va colpir a tots els que érem en aquella marxa. Personalment em vaig quedar glaçat, sense ganes de continuar ni de fer una passa més, no entenia res. Com podia ser que fent allò que més t'agrada, que ho relaciones a passar-ho bé a estar amb els amics, a riures i bones estones en aquells moments ens mostrava la cara més desagradable i mesquina. Jordi sempre seràs en el record dels amants del ciclisme.

La setmana anterior havia estat una setmana "rara", tenia encara molts símptomes del refredat de Sant Joan i no anava massa fi. Feia dies que havia reservat nit a l'hostatgeria de Poblet, volia descansar la nit abans de la Vip. A casa era festa major, amb nit de Dj's. És a dir amb tots els ingredients per no dormir ni una hora. Curiositats de la vida, aquell mateix divendres era el 15è aniversari de casament, i nosaltres el celebraríem separats, la Judit a Castellar i jo a Poblet amb els monjos.De fet he de donar les gràcies a tenir una parella que em deixa fer tot el que vull. Respecte el que faig i em dona suport. Tenir al costat algú que entengui que necessites aire per viure no es fàcil i segurament sempre poc reconegut. 

 El divendres encara tenia una visita ineludible programad. A la yaya li operaven el genoll i la volia anar a veure abans de marxar. Quina dona ... com totes les de la meva vida, fortes i de molt caràcter.És molt molt especial per a mi. Feia bona cara i això que veure-la al llit de l'hospital em va impactar, no puc, és superior a mi. No hi voldria passar ni un minut aquests llocs. Vaig marxar més tranquil, tot havia sortit bé i demà després de la Vip ja hi tornaria. Ara sí que ja era hora d'agafar els "trastos" i fer camí cap a Poblet. Ho tenia tot a mitges, mig preparada la bici, mig preparada la bossa i mig preparat jo. Els nervis em començaven a trair, i com no.. despistat que sóc vaig haver de fer mitja volta quan ja era en carretera, m'havia deixat el mòbil!!!. En arribar a Poblet ja vaig veure ciclistes que demà farien la mateixa bogeria que jo. El lloc que havia triat per passar la nit era molt correcte net i polit, cap luxe però sense oblidar detall (la biblia en un lloc destacat, no vaig tenir temps de fer lectura) . Ara ja instal·lat vaig agafar el cotxe per arribar-me a Vimbodí a buscar el dorsal,per sopar amb els organitzadors de la prova i amb d'altres participants. Un sopar molt complert, amb pollastre, cuscús, un bon trosset de braç de gitano .....però, que no és el que menjo abans d'un dia de ruta. La vetllada va transcórrer amb converses d'edicions anteriors i d'anècdotes de participants amb més o menys sort a la Vip. Jo era el novell de la taula, i es notava la meva preocupació per poder acabar la prova. Vaig ser el primer a marxar cap a dormir, volia descansar força.

La nit més o menys tranquil·la, tot el que es pot estar dormint en un llit estrany la nit abans d'un esdeveniment important. El despertador va fer la seva feina, bona senyal per algú que no el necessita. Sempre em llevo abans que soni. Era el dia, ho tenia tot preparat i arribava bé, no al 100% però em sentia suficientment preparat com per acabar la Vip. En aixecar-me i després d'una dutxa vaig notar que la panxa es queixava del sopar. Vaig cometre un error, un dia així no es poden fer proves i ho sabia, però què hi farem. Cotxe i cap a la sortida. El camp de futbol de Vimbodí al costat del pavelló era el punt de trobada amb els companys. Abans de la sortida tots localitzats i a punt per començar. Vaig anar veient i saludant a molts dels btteros amb els que he compartit rodades. Molta gent de Valls i dels voltants, curiositats quan era a la graella de sortida, vaig veure passar el Jordi Torres amb l'equipació del Rapitxó, no ens coneixíem en persona però li tenia admiració, era dels "bons" de Valls, aquella gent que els veus entrenar hores i hores amants d'aquest esport. Una d'aquelles persones que fan de la seva afició una passió.

Els minuts anaven passant molt i molt ràpid. En un moment estava aixecant la bici per la foto típica d'aquesta prova, i de sobte ja veia volar el coet que marca l'inici.

Ara si, pedals i cames... una munió de rodes, suspensions, cascs, radis, ulleres de sol.,  i moltes il·lusions. Els primers quilòmetres sortint de Vimbodi, vàrem anar en grup. Un grup enorme, on has d'anar amb compte de no enganxar-te amb ningú. En aquests primers instants vaig anar buscant el no perdre roda de l'Edu, Víctor i Sergi amb els que havia sortit i amb els que m'agradaria fer aquesta Vip. 

Jo sempre surto molt molt tranquil, el meu cos no comença a funcionar fins que porto mínim una hora de pedaleig. Avui però, entre que volia reservar pel que tothom et deia i que no estava fi vaig anar perdent pedalades. No em preocupava, volia anar al meu ritme i no patir i no fer patir a ningú per anar a un ritme inadequat.

Sortim de Vimbodí en direcció a Poblet passant pel Castell de Milmanda, una zona per on hi he rodat moltes vegades i que és un passeig. L'entrada al monestir de Poblet és curiosa si menys no, per aquí sí que no hi he passat mai. En aquesta estona vaig saludant amics i coneguts, que em van passant. Trobo al Santi fent fotos dels participants, l'ambient és fantàstic. Jo vaig fent, ara ens arribarà la primera pujada que em descol·loca. Jo creia que les primeres rampes eren les "mines" i en veure que pujàvem cap a la Pena no entenia si és que aquest any ho havien canviat. Sóc força despistat, fins i tot em puc perdre amb gps, però és curiós a la muntanya tinc molt bona orientació, però aquest tram no el tenia controlat. Primera rampa al sac, som a tocar de la font del Deport i anem avall. Coi pujar per tornar a pujar? Sí, i ara sí que arribava una de les rampes del dia. Les "mines" i a sobre senderó de pujada. Les muntanyes de Poblet, són un petit paradís molt desconegut. En aquest tram vaig coincidir amb un grup de Barcelona que per primera vegada venien a la nostra zona i ho comentàvem. També aquí, abans d'arribar a Vilanova, vaig veure al J.Suller del BTT Tarragona i al que conec d'haver fet alguna de les seves rutes de wikiloc. (http://ca.wikiloc.com/wikiloc/user.do?id=15338) Pel que vaig deduir aquest any feia de guia a un grup que segur s'estrenaven a la Vip. Les recomanacions eren clares, no apretar massa que queda molt i aquesta pujada és de les dures del recorregut. Per comentaris d'altres participants, fins i tot pitjor que la Bartra. En aquest punt jo ja havia agafat ritme i m'estava trobant molt millor. Abans de l'avituallament, vaig trobar al Jordi Massó, al Santi i els crits d'ànims em van donar forces. Necessitava menjar i beure i la màquina es posaria a funcionar. Realment em trobava bé. Surto de l'avituallament encaro una primera rampa curta i veig un helicòpter sobrevolant la zona, penso en algun foc. No el veig més, continuo, ara hi ha un tram de senderó de baixada on trobo a gent baixant a poc a poc, a mi m'agrada baixar i en els trams que puc vaig avançant. Final de la baixada, tornem a pujar pel barranc de Mataró. Sembla que hi ha embús, normal si som molts que volem entrar al senderó i tant aprop de l'avituallament. Paciència, no hi ha un altre. Sembla que no és un embús, hi ha els serveis d'emergència. Puc apropar-me i reconec cares conegudes, cares que ho diuen tot sense parlar. 

Dos dies després en Santi em va penjar la foto i el seu missatge al Facebook. Senzilla i potent. L'any vinent hi tornarem. Sempre endavant pels que malauradament no ho podran fer.

Bràfim 2014, renéixer

Foto : Markus

Feia temps que no tenia aquesta sensació d'estar molt a punt. És més, crec que mai havia estat en aquest estat de forma. Tot i que no he fet un entrenament específic per la cursa a peu, avui ha estat com tornar a néixer.
Aquest any l'he començat amb un clar objectiu al cap que m'ha d'acompanyar fins al mes de Juliol.
La prova és la VipXtrem una de les marxes de BTT més exigents i alhora boniques que es poden fer a casa nostra. Son 130 quilòmetres i 3800 metres de desnivell acumulat. Molta "tela" ...
Per aquest motiu al mes de Desembre em vaig plantejar que la volia fer en condicions i que per aquesta fita necessitava començar en primer lloc a perdre pes. El darrer any, degut a una baixada de ritme en entrenaments i curses i un relaxament en l'alimentació, havia agafat uns quilos que no m'ajudarien gens a aconseguir el meu objectiu, per això vaig començar l'"operació llima" i amb molta voluntat i constància els resultats van arribant, més de pressa del que havia previst.
Amb un fondo que he aconseguit amb les darreres sortides en BTT, on he anat incrementant les hores i distàncies, i amb un control de la dieta (no passant gana, això si controlant el que menjo) em planto a una setmana d'aquesta cursa amb un estat de forma perfecte. La setmana va passant i sobretot combino rodar amb dies a spinning, dijous i fins i tot divendres. Les dues sesions del Joan Campanera d'aquesta setmana han estat de les d'apretar les dents i patia per si m'havia passat de rosca. Sobretot pensant en que divendres no hauria d'haver apretat.
Amb això que som a dissabte a la tarda, trobada amb els companys de corredorsValls, recollir dorsals una estona de xerrada i cap a casa falta gent. Platot de pasta i cap a dormir. Les previsions de la meteo no eren gaire bones. Havíem passat de patir per si plovia a patir i de valent per un vent huracanat. A les 06:45 màxima de 96km/h. El camí cap a Bràfim comentant la jugada amb l'Edu, avui no seria per fer una bona cursa.. molt de vent.
Doncs finalment ens ha fet menys la guitza del que esperàvem. a Bràfim el vent no bufava amb tantes ganes i, encara que la sensació tèrmica era de dia d'hivern, a mi ja m'agrada. Rodada d'escalfament, anar trobant companys i companyes que avui corrien, entre saludar , la visita obligada per buidar les aigües i ja hi som, cap a la sortida.
Avui tenia molt bones vibracions- Es curiós, jo mai mai em poso nerviós perquè no sóc competitiu i estranyament avui ho estava. Seria una premonició?
Tret de sortida, vinga a ritme.. surto i trobo ràpidament el meu ritme de creuer, que en mirar el rellotge penso que on vaig, sortir per sota de 04:10''. Però continuo. Conec el circuit i el tinc al cap, cada rampa, cada tomb cada recta, les baixades i la pujada a la Torre.
Vaig fent sense apretar massa, però sense perdre aquell puntet de patiment. Normalment cada any em trobava als caminants aprop dels set ponts i avui els enganxo abans del primer avituallament. Bon senyal. El ritme és el correcte pel meu objectiu (baixar la marca de 01:17 de fa uns tres anys). Primera rampes del circuit, la pujada dels set ponts fins la Polla Rossa, baixo ritme i aguanto. Ens acostem a l'avituallament i aquí ja trobo a companys Jordi Ferre, Xurra, Oriol Raventos que anava trencat (molts ànims crack). A poc a poc i amb decisió arribem a la traca. La pujada a la Torre del Moro, punt més alt del circuit i emblemàtic per dominar la vista de l'Alt Camp. Vaig pujant i a estones camino de pressa, no vaig ofegat i puc aguantar. Quan som a la cresta hi ha un petit descans i llavors arriba el que a mi m'agrada, el tallafocs, on trobo gent que va amb molta cura i a poc a poc. Aquí surt de dins la cabreta i avall. Fins i tot sento el comentari de "com baixes"!! del Santi que l'he trobat al mig del tallafocs. Sóc cap al final de la baixada i veig l'esquena de l'Edu. Penso "què malament, alguna cosa li deu haver passat". Quan hem poso al seu costat, es sorpren de veure'm i intento que anem junts. Jo vaig pensant que no és normal que estigui allí i que segur fotré un pet quan arribin les rampes de Montferri. Anem una bona estona junts. però l'Edu es va quedant enrera, una rebrincada a l'esquena el deixa mermat i a mi encara que m'hauria agradat arribar junts, miro el rellotge i tinc la oportunitat de marcar un bon temps i aprofito per acabar de buidar-me. Arribem al riu i "només" resta la darrera pujada la temuda "costa nova". Una pendent important de ciment quan et queda menys d'un quilòmetre. Aquí no es pot parar, els ànims de coneguts al capdamunt de la costa, acaben de llençar-me cap a meta. Crono 01:13:30''.

El somriure d'orella a orella i l'abraçada a l'arribada de l'Edu són el record que tinc de meta. Un dia on he tornat a casa, he tornat a renéixer.

Bioempedància o Summit i la Cursa Muntanya Cerdanya

Després de quatre hores i quaranta minuts, a la plaça de Santa Maria de Puigcerdà acabava un dels reptes que aquest any tenia planificat; la cursa de Muntanya de la Cerdanya de 35 quilòmetres i més de 1600 metres de desnivell positiu.

arribada a Puigcerdà

No va ésser fins el mes de març, amb la visita a Valls de l'ultrafondista, mare i bombera Emma Roca (www.emmaroca.com), que ho vaig marcar al meu calendari.

Aquest any el principal objectiu era fer la gran prova de BTT www.Vipxtrem.com i així recuperar també la sobrecàrrega dels genolls. Tot anava dedicat a fer una bona preparació per la Vip; aquest hivern les sortides amb bici i companys han estat la base del meu entrenament.

Com moltes vegades em passa, la meva impulsivitat i un regal sorpresa d'aniversari varen canviar aquest escenari.

El primer canvi de preparació el va provocar la participació en la meva primera mitja fora del territori nacional, la mitja de Berlin. (http://www.berliner-halbmarathon.de/en/) Una experiència increïble tot i que els dies van ser especialment freds. (http://www.tv3.cat/videos/4542111/correr-a-Berlin).

L'altre canvi el va provocar un mail de l'Emma Roca on em confirmava que era un dels voluntaris per a participar en el projecte Summit  (http://www.emmaroca.com/ca/tesis/). Un gran projecte amb la participació de més de 130 voluntaris i amb l'objectiu de comprovar els efectes positius de les ultramaratons en la salut.

Prova a Cardia Girona 

La primera de les proves que havíem de passar era una prova d'esforç i un ecocardiograma per descartar qualsevol problema i que recomano a tothom que vulgui fer esport. El mateix dia ja em varen treure sang, orina i saliva per altres tests del mateix estudi.

Però el gruix de proves i el test definitiu encara estava per arribar; la cursa de muntanya de la Cerdanya on ens controlarien fins i tot el que anàvem menjant a cada avituallament.

La setmana prèvia a casa i diariàment, registre d'actitivats i de les pulsacions en repòs, sobrecàrrega de carbohidrats i vigilar la hidratació. Tot ok. Ara, els nervis i pressió com mai! Ni amb el repte de la marató vaig sentir aquesta sensació de "buffff que no arribo".

Dissabte a Valls ens llevem amb un aiguat important i totes les previsions de meteo dels dies previs indiquen que serà un cap de setmana remullat. Si a sobre hi afegim que la cursa arriba a la cota 2000, doncs ja tinc clar que amb "tirantets" precisament no podré córrer. Agafo tot el material preparant-me pel pitjor i, com a mínim, en això vaig encertar. Al final no varem tenir masses problemes, no va ploure i la temperatura era l'ideal per córrer. Jo que sóc fredolic vaig córrer tapat, potser en alguna que altra rampa, massa i tot.

Els voluntaris del Summit erem citats el dia abans de la cursa per passar un munt de proves en l'Hospital Transfronterer de Puigcerdà (crec que encara no està en servei), unes instal·lacions completament noves. A l'arribar ja vaig trobar-me a l'Emma al capdavant del desplegament de voluntaris, metges, estudiants,... una autèntica munió de gent amb un propòsit comú.

Bioempedancia, antropometria, ecocardio, electro, i alguna que altra em deixo segur, tot en una tarda on per desgracia ens varem ajuntar els corredors de diumenge amb els que aquell mateix dissabte estaven lluitant contra el temps i que al final varen veure retallats els quilòmetres de les curses. Resultat: que ens varem passar dues hores i mitja per fer el que en principi havia de ser cosa d'una. Jo encara, que era dintre i entre prova i prova i, en estar envoltat dels cracks (Kilian Jornet, Nil Cardona, Marc Solà....) era ben distret. La Judit i el pelut ho varen patir esperant-me a fora al cotxe.

I encara ens quedava el briefing!!! Fins a Alp. A la porta del complex em trobo al Xavi Alujas, un crack i company d'entreno. Xerrem una estona i ell, que ho porta més preparat, em dóna seguretat amb els seus comentaris.

Només quedava sopar i anar a descansar perquè, com passa en aquestes curses, el despertador sona molt aviat. Al contrari del que m'esperava, vaig dormir bé i em vaig llevar amb moltes ganes de córrer. Esmorzar de costum i cap a la sortida, on havia de recollir el GPS i el localitzador del Summit (per poder controlar en tot moment el lloc de la cursa on era) i fer algun escalfament.

Foto a la sortida a Alp 

En aquells moments vaig veure els amics que el dia abans corrien la cursa popular i que diumenge varen apropar-se a la sortida i després a l'arribada. Foto i preparat per sortir. Els nervis els havia deixat endarera, ara ja ho tenia tot fet i per bé o per mal no hi havia volta endarera. Ara calia sortir a gaudir dels paisatges, de l'ambient i d'una Cerdanya que està impressionant.

La sortida per una pista ample i en constant pujada però suau feia que el grup s'estirés el suficient per no haver de parar en cap corriol i, la veritat, com que el que volia era sobretot regular en els primers quilòmetres, em va anar molt bé. Després d'aquest tram per escalfar cames, la cosa es començava a posar dreta i l'ascens fins a la Molina era dels que demanen concentració. Jo vaig anar regulant molt i crec que vaig encertar. Vaig arribar a dalt molt fresc i amb ganes de continuar. Ara la baixada per una pista negre de l'estació d'esquí. Era un autèntica assassina de quàdriceps (avui dimarts els tinc com si en jack el destripador s'hagués auto-regalat una festa) .

La gresca no acabava i encara ens esperava un altra pujada important al Pla de les Forques i una baixada tècnica amb molt de perill per un corriol absolutament enfangat. Gran encert el de sortir amb els pals de nòrdic que em varen ajudar a no llepar terra en més d'una ocasió. Dic més d'una, perquè una si que vaig "tastar" el meravellós fang de la Cerdanya.

Quedaven pocs quilòmetres i, entre que havia d'anar fitxant a cada avituallament pel control del Summit i que em trobava molt còmode, no vaig passar per cap moment especialment delicat. Algun que altre "vinga va que això ja ho tenim" i "a per la fenya", recordant algun crit dels castells, va passar pel meu cap, però ara ja res no em podia aturar. La vista posada en el campanar de Santa Maria, darrers quilòmetres infernals per asfalt i una arribada pel carrer més comercial ple de gent animant em van dur en "volandes" a meta.

Sense temps ni gairebé per parlar amb la Judit ni tampoc per poder saludar als amics, ja estava assegut al cotxe de l'organització del Summit que em portaria de nou a l'Hospital Transfronterer. Calia veure els efectes de la cursa en el cos i registrar-ho tot per a l'estudi,. Un altre vegada una marató de gairebé dues hores i mitja per fer les proves que sempre recordarè, en especial,  la prova que si no la feies no et deixaven ni menjar ni beure, la  Bioempedància.

Casco de Marboré

Homer al Casco de Marboré (3006 mts)

El Casco de Marboré ha estat el cim escollit per la sortida estiuenca. En aquesta ocasió varem fer nit al refugi/camping de St.Nicolás de Bujaruelo o millor dit mitjanit perquè a les 04:00 ens posàvem en peu per començar la ruta.
Sortirem a les 05:00 en una de les nits més estelades i acalorades de l'estiu.
Caminar només amb la llum del petit frontal i gaudir de l'espectacle que ens ofereix la natura, ja es tot un regal.
En el primer tram ja el desnivell a superar és força important i ens posa en situació. Per una errada en un creuament deixem el GR i perdem mitja hora buscant el camí que ens dugui al port de Bujaruelo. La nit encara és tancada i això ens dificulta el trobar el camí correcte, decidim desfer traçada i tornar enrera i així ens adonem on havíem perdut el track.
Ara si seguim ascendint i sembla que vulgui néixer un nou dia, les primeres clarors al cel ja ens avisen. Quan arribem a dalt del port és espectacular.

Puerto de Bujaruelo

Ara ens comencem a trobar gent, la via Francesa per fer aquesta ruta és més curta i es nota amb el volum de gent que hi arriba.

Ara cal continuar per arribar al refugi de Sarradets o   de la Brecha de Roland, aquest refugi és als peus de la famosa Brecha que separa els pirineus entre França i l'Aragó.

Un tram de tartera en pujada  i on ja podem contemplar els voltants, el imponent cim del Taillón, el dit del Taillón, la cascada de Gavarnie i el nostre objectiu el Casco de Marboré.

Una vegada travessem la "Brecha" anem en busca del "Pas dels Sarris" un pas equipat amb cadenes de poca dificultat en condicions climàtiques com les actuals, on la presencia de neu i gel és ínfima, si no fos per la clapa de la glacera sota el Taillón.

Ara només ens queda la darrera pujada i ja som a cim, les vistes son impressionants i una vegada més recordem els amics.

Més fotos a : 100 i Pico Cims
Track de Ruta a : Wikiloc

Pedraforca

El Pedraforca és una de les muntanyes més emblemàtiques del país, imprescindible en l'agenda de qualsevol muntanyenc.

Feia temps que tenia ganes de tornar a fer muntanya, aquest hivern amb la preparació per la Marató no hi havia anat gens, i ja tenia "mono".

Com sempre amb la companyia del sherpa Xavi i amb els companys Lluís i Joan, varem fer aquesta sortideta per pujar al Pedra i sobretot baixar la famosa tartera.

Les condicions climatològiques van ser ideals per la pràctica dels esports de muntanya, i amb bon ritme varem fer la pujada. Tècnicament l'ascensió només té un tram de grimpada on hi ha fins i tot alguna corda instal·lada per facilitar-ne el pas i la baixada per la tartera. 

La tartera ha quedat molt "neta" pel pas de tanta gent que cada cap de setmana fa aquest cim i això la converteix en una baixada pesada.

Personalment no ha estat un dels cims que hagi gaudit, potser hi ha influït  la manca de preparació hivernal i aquesta llarga baixada de terreny molt relliscós.

Finalment un altre cim a la llista i per damunt de tot un altre gran jornada amb els amics.