Bràfim 2014, renéixer

Foto : Markus

Feia temps que no tenia aquesta sensació d'estar molt a punt. És més, crec que mai havia estat en aquest estat de forma. Tot i que no he fet un entrenament específic per la cursa a peu, avui ha estat com tornar a néixer.
Aquest any l'he començat amb un clar objectiu al cap que m'ha d'acompanyar fins al mes de Juliol.
La prova és la VipXtrem una de les marxes de BTT més exigents i alhora boniques que es poden fer a casa nostra. Son 130 quilòmetres i 3800 metres de desnivell acumulat. Molta "tela" ...
Per aquest motiu al mes de Desembre em vaig plantejar que la volia fer en condicions i que per aquesta fita necessitava començar en primer lloc a perdre pes. El darrer any, degut a una baixada de ritme en entrenaments i curses i un relaxament en l'alimentació, havia agafat uns quilos que no m'ajudarien gens a aconseguir el meu objectiu, per això vaig començar l'"operació llima" i amb molta voluntat i constància els resultats van arribant, més de pressa del que havia previst.
Amb un fondo que he aconseguit amb les darreres sortides en BTT, on he anat incrementant les hores i distàncies, i amb un control de la dieta (no passant gana, això si controlant el que menjo) em planto a una setmana d'aquesta cursa amb un estat de forma perfecte. La setmana va passant i sobretot combino rodar amb dies a spinning, dijous i fins i tot divendres. Les dues sesions del Joan Campanera d'aquesta setmana han estat de les d'apretar les dents i patia per si m'havia passat de rosca. Sobretot pensant en que divendres no hauria d'haver apretat.
Amb això que som a dissabte a la tarda, trobada amb els companys de corredorsValls, recollir dorsals una estona de xerrada i cap a casa falta gent. Platot de pasta i cap a dormir. Les previsions de la meteo no eren gaire bones. Havíem passat de patir per si plovia a patir i de valent per un vent huracanat. A les 06:45 màxima de 96km/h. El camí cap a Bràfim comentant la jugada amb l'Edu, avui no seria per fer una bona cursa.. molt de vent.
Doncs finalment ens ha fet menys la guitza del que esperàvem. a Bràfim el vent no bufava amb tantes ganes i, encara que la sensació tèrmica era de dia d'hivern, a mi ja m'agrada. Rodada d'escalfament, anar trobant companys i companyes que avui corrien, entre saludar , la visita obligada per buidar les aigües i ja hi som, cap a la sortida.
Avui tenia molt bones vibracions- Es curiós, jo mai mai em poso nerviós perquè no sóc competitiu i estranyament avui ho estava. Seria una premonició?
Tret de sortida, vinga a ritme.. surto i trobo ràpidament el meu ritme de creuer, que en mirar el rellotge penso que on vaig, sortir per sota de 04:10''. Però continuo. Conec el circuit i el tinc al cap, cada rampa, cada tomb cada recta, les baixades i la pujada a la Torre.
Vaig fent sense apretar massa, però sense perdre aquell puntet de patiment. Normalment cada any em trobava als caminants aprop dels set ponts i avui els enganxo abans del primer avituallament. Bon senyal. El ritme és el correcte pel meu objectiu (baixar la marca de 01:17 de fa uns tres anys). Primera rampes del circuit, la pujada dels set ponts fins la Polla Rossa, baixo ritme i aguanto. Ens acostem a l'avituallament i aquí ja trobo a companys Jordi Ferre, Xurra, Oriol Raventos que anava trencat (molts ànims crack). A poc a poc i amb decisió arribem a la traca. La pujada a la Torre del Moro, punt més alt del circuit i emblemàtic per dominar la vista de l'Alt Camp. Vaig pujant i a estones camino de pressa, no vaig ofegat i puc aguantar. Quan som a la cresta hi ha un petit descans i llavors arriba el que a mi m'agrada, el tallafocs, on trobo gent que va amb molta cura i a poc a poc. Aquí surt de dins la cabreta i avall. Fins i tot sento el comentari de "com baixes"!! del Santi que l'he trobat al mig del tallafocs. Sóc cap al final de la baixada i veig l'esquena de l'Edu. Penso "què malament, alguna cosa li deu haver passat". Quan hem poso al seu costat, es sorpren de veure'm i intento que anem junts. Jo vaig pensant que no és normal que estigui allí i que segur fotré un pet quan arribin les rampes de Montferri. Anem una bona estona junts. però l'Edu es va quedant enrera, una rebrincada a l'esquena el deixa mermat i a mi encara que m'hauria agradat arribar junts, miro el rellotge i tinc la oportunitat de marcar un bon temps i aprofito per acabar de buidar-me. Arribem al riu i "només" resta la darrera pujada la temuda "costa nova". Una pendent important de ciment quan et queda menys d'un quilòmetre. Aquí no es pot parar, els ànims de coneguts al capdamunt de la costa, acaben de llençar-me cap a meta. Crono 01:13:30''.

El somriure d'orella a orella i l'abraçada a l'arribada de l'Edu són el record que tinc de meta. Un dia on he tornat a casa, he tornat a renéixer.

Bioempedància o Summit i la Cursa Muntanya Cerdanya

Després de quatre hores i quaranta minuts, a la plaça de Santa Maria de Puigcerdà acabava un dels reptes que aquest any tenia planificat; la cursa de Muntanya de la Cerdanya de 35 quilòmetres i més de 1600 metres de desnivell positiu.

arribada a Puigcerdà

No va ésser fins el mes de març, amb la visita a Valls de l'ultrafondista, mare i bombera Emma Roca (www.emmaroca.com), que ho vaig marcar al meu calendari.

Aquest any el principal objectiu era fer la gran prova de BTT www.Vipxtrem.com i així recuperar també la sobrecàrrega dels genolls. Tot anava dedicat a fer una bona preparació per la Vip; aquest hivern les sortides amb bici i companys han estat la base del meu entrenament.

Com moltes vegades em passa, la meva impulsivitat i un regal sorpresa d'aniversari varen canviar aquest escenari.

El primer canvi de preparació el va provocar la participació en la meva primera mitja fora del territori nacional, la mitja de Berlin. (http://www.berliner-halbmarathon.de/en/) Una experiència increïble tot i que els dies van ser especialment freds. (http://www.tv3.cat/videos/4542111/correr-a-Berlin).

L'altre canvi el va provocar un mail de l'Emma Roca on em confirmava que era un dels voluntaris per a participar en el projecte Summit  (http://www.emmaroca.com/ca/tesis/). Un gran projecte amb la participació de més de 130 voluntaris i amb l'objectiu de comprovar els efectes positius de les ultramaratons en la salut.

Prova a Cardia Girona 

La primera de les proves que havíem de passar era una prova d'esforç i un ecocardiograma per descartar qualsevol problema i que recomano a tothom que vulgui fer esport. El mateix dia ja em varen treure sang, orina i saliva per altres tests del mateix estudi.

Però el gruix de proves i el test definitiu encara estava per arribar; la cursa de muntanya de la Cerdanya on ens controlarien fins i tot el que anàvem menjant a cada avituallament.

La setmana prèvia a casa i diariàment, registre d'actitivats i de les pulsacions en repòs, sobrecàrrega de carbohidrats i vigilar la hidratació. Tot ok. Ara, els nervis i pressió com mai! Ni amb el repte de la marató vaig sentir aquesta sensació de "buffff que no arribo".

Dissabte a Valls ens llevem amb un aiguat important i totes les previsions de meteo dels dies previs indiquen que serà un cap de setmana remullat. Si a sobre hi afegim que la cursa arriba a la cota 2000, doncs ja tinc clar que amb "tirantets" precisament no podré córrer. Agafo tot el material preparant-me pel pitjor i, com a mínim, en això vaig encertar. Al final no varem tenir masses problemes, no va ploure i la temperatura era l'ideal per córrer. Jo que sóc fredolic vaig córrer tapat, potser en alguna que altra rampa, massa i tot.

Els voluntaris del Summit erem citats el dia abans de la cursa per passar un munt de proves en l'Hospital Transfronterer de Puigcerdà (crec que encara no està en servei), unes instal·lacions completament noves. A l'arribar ja vaig trobar-me a l'Emma al capdavant del desplegament de voluntaris, metges, estudiants,... una autèntica munió de gent amb un propòsit comú.

Bioempedancia, antropometria, ecocardio, electro, i alguna que altra em deixo segur, tot en una tarda on per desgracia ens varem ajuntar els corredors de diumenge amb els que aquell mateix dissabte estaven lluitant contra el temps i que al final varen veure retallats els quilòmetres de les curses. Resultat: que ens varem passar dues hores i mitja per fer el que en principi havia de ser cosa d'una. Jo encara, que era dintre i entre prova i prova i, en estar envoltat dels cracks (Kilian Jornet, Nil Cardona, Marc Solà....) era ben distret. La Judit i el pelut ho varen patir esperant-me a fora al cotxe.

I encara ens quedava el briefing!!! Fins a Alp. A la porta del complex em trobo al Xavi Alujas, un crack i company d'entreno. Xerrem una estona i ell, que ho porta més preparat, em dóna seguretat amb els seus comentaris.

Només quedava sopar i anar a descansar perquè, com passa en aquestes curses, el despertador sona molt aviat. Al contrari del que m'esperava, vaig dormir bé i em vaig llevar amb moltes ganes de córrer. Esmorzar de costum i cap a la sortida, on havia de recollir el GPS i el localitzador del Summit (per poder controlar en tot moment el lloc de la cursa on era) i fer algun escalfament.

Foto a la sortida a Alp 

En aquells moments vaig veure els amics que el dia abans corrien la cursa popular i que diumenge varen apropar-se a la sortida i després a l'arribada. Foto i preparat per sortir. Els nervis els havia deixat endarera, ara ja ho tenia tot fet i per bé o per mal no hi havia volta endarera. Ara calia sortir a gaudir dels paisatges, de l'ambient i d'una Cerdanya que està impressionant.

La sortida per una pista ample i en constant pujada però suau feia que el grup s'estirés el suficient per no haver de parar en cap corriol i, la veritat, com que el que volia era sobretot regular en els primers quilòmetres, em va anar molt bé. Després d'aquest tram per escalfar cames, la cosa es començava a posar dreta i l'ascens fins a la Molina era dels que demanen concentració. Jo vaig anar regulant molt i crec que vaig encertar. Vaig arribar a dalt molt fresc i amb ganes de continuar. Ara la baixada per una pista negre de l'estació d'esquí. Era un autèntica assassina de quàdriceps (avui dimarts els tinc com si en jack el destripador s'hagués auto-regalat una festa) .

La gresca no acabava i encara ens esperava un altra pujada important al Pla de les Forques i una baixada tècnica amb molt de perill per un corriol absolutament enfangat. Gran encert el de sortir amb els pals de nòrdic que em varen ajudar a no llepar terra en més d'una ocasió. Dic més d'una, perquè una si que vaig "tastar" el meravellós fang de la Cerdanya.

Quedaven pocs quilòmetres i, entre que havia d'anar fitxant a cada avituallament pel control del Summit i que em trobava molt còmode, no vaig passar per cap moment especialment delicat. Algun que altre "vinga va que això ja ho tenim" i "a per la fenya", recordant algun crit dels castells, va passar pel meu cap, però ara ja res no em podia aturar. La vista posada en el campanar de Santa Maria, darrers quilòmetres infernals per asfalt i una arribada pel carrer més comercial ple de gent animant em van dur en "volandes" a meta.

Sense temps ni gairebé per parlar amb la Judit ni tampoc per poder saludar als amics, ja estava assegut al cotxe de l'organització del Summit que em portaria de nou a l'Hospital Transfronterer. Calia veure els efectes de la cursa en el cos i registrar-ho tot per a l'estudi,. Un altre vegada una marató de gairebé dues hores i mitja per fer les proves que sempre recordarè, en especial,  la prova que si no la feies no et deixaven ni menjar ni beure, la  Bioempedància.

Casco de Marboré

Homer al Casco de Marboré (3006 mts)

El Casco de Marboré ha estat el cim escollit per la sortida estiuenca. En aquesta ocasió varem fer nit al refugi/camping de St.Nicolás de Bujaruelo o millor dit mitjanit perquè a les 04:00 ens posàvem en peu per començar la ruta.
Sortirem a les 05:00 en una de les nits més estelades i acalorades de l'estiu.
Caminar només amb la llum del petit frontal i gaudir de l'espectacle que ens ofereix la natura, ja es tot un regal.
En el primer tram ja el desnivell a superar és força important i ens posa en situació. Per una errada en un creuament deixem el GR i perdem mitja hora buscant el camí que ens dugui al port de Bujaruelo. La nit encara és tancada i això ens dificulta el trobar el camí correcte, decidim desfer traçada i tornar enrera i així ens adonem on havíem perdut el track.
Ara si seguim ascendint i sembla que vulgui néixer un nou dia, les primeres clarors al cel ja ens avisen. Quan arribem a dalt del port és espectacular.

Puerto de Bujaruelo

Ara ens comencem a trobar gent, la via Francesa per fer aquesta ruta és més curta i es nota amb el volum de gent que hi arriba.

Ara cal continuar per arribar al refugi de Sarradets o   de la Brecha de Roland, aquest refugi és als peus de la famosa Brecha que separa els pirineus entre França i l'Aragó.

Un tram de tartera en pujada  i on ja podem contemplar els voltants, el imponent cim del Taillón, el dit del Taillón, la cascada de Gavarnie i el nostre objectiu el Casco de Marboré.

Una vegada travessem la "Brecha" anem en busca del "Pas dels Sarris" un pas equipat amb cadenes de poca dificultat en condicions climàtiques com les actuals, on la presencia de neu i gel és ínfima, si no fos per la clapa de la glacera sota el Taillón.

Ara només ens queda la darrera pujada i ja som a cim, les vistes son impressionants i una vegada més recordem els amics.

Més fotos a : 100 i Pico Cims
Track de Ruta a : Wikiloc

Pedraforca

El Pedraforca és una de les muntanyes més emblemàtiques del país, imprescindible en l'agenda de qualsevol muntanyenc.

Feia temps que tenia ganes de tornar a fer muntanya, aquest hivern amb la preparació per la Marató no hi havia anat gens, i ja tenia "mono".

Com sempre amb la companyia del sherpa Xavi i amb els companys Lluís i Joan, varem fer aquesta sortideta per pujar al Pedra i sobretot baixar la famosa tartera.

Les condicions climatològiques van ser ideals per la pràctica dels esports de muntanya, i amb bon ritme varem fer la pujada. Tècnicament l'ascensió només té un tram de grimpada on hi ha fins i tot alguna corda instal·lada per facilitar-ne el pas i la baixada per la tartera. 

La tartera ha quedat molt "neta" pel pas de tanta gent que cada cap de setmana fa aquest cim i això la converteix en una baixada pesada.

Personalment no ha estat un dels cims que hagi gaudit, potser hi ha influït  la manca de preparació hivernal i aquesta llarga baixada de terreny molt relliscós.

Finalment un altre cim a la llista i per damunt de tot un altre gran jornada amb els amics.

Maratonià (Barcelona 2012)

Barcelona 2012

Diumenge 25 de Març de 2012. Una data que quedarà gravada per sempre més en la meva vida. El dia que vaig convertir-me en "Maratonià".

Si algú em diu, que jo acabaria una marató, crec que del fart de riure que em foto, em tenen que portar a l'hospital o al psiquiàtric. Si heu vist el primer post del meu blog, ja entendreu perquè i si no, per aquells que directament coneixeu la meva faceta esportista he penjat en aquest mateix post, una foto del 2008.

El projecte de la marató, es va gestar després de viure la cursa de l'amic Rafa Poveda a la "Marató Costa Daurada", quina enveja sana, poder dir que ets maratonià. Crec que qualsevol atleta popular, ha de tenir en els seus objectius fer una marató. No te res a veure ni amb els 10k rapits i explosius, ni amb les mitges més llargues i exigents. És veritat que a sobre aquesta prova te un "misticisme" que l'envolta i la fa més màgica. La història/llegenda del grec Filípides i les grans gestes d'atletes maratonians, (recomano el llibre de l'Arcadi Alibés, Les Petjades dels Herois) la converteixen en la prova reina de l'atletisme.

Noruega 2008

Jo ho tenia molt clar, el 2012 volia ser maratonià i per això vaig trobar a un gran amic, amb ganes d'ajudar-me a assolir el meu repte. El Jordi Toda, m'aconsellaria i em faria el seguiment dels entrenaments. Li vaig dir, que jo el que podia garantir, era que intentaria amb totes les meves forces fer els entrenaments que em poses. Així va començar a l'Octubre, un llarg periple-Primer amb objectius per millorar en 10k i més endavant en mitja, per anar agafant fondo i resistència pel gran dia. Els resultats, van anar poc a poc, confirmant que el treball que estàvem fent amb el Jordi era el correcte. Aquest any he millorat totes les meves marques, i restava el més important el dia D.

Ara i vist amb distància, reconec que la preparació per una marató és exigent. I no pot ser d'altra manera. Durant la cursa d'avui, vas recordant les hores d'entreno, amb fred, pluja, vent amb i sense ganes... és a dir un cúmul de circumstàncies, que condicionen el nivell físic i mental a assolir.

Segur que no hagués estat el mateix, fer tot aquesta càrrega sense l'Edu. Sortir a córrer sol és dur i cal fer-ho, però si pots anar amb un bon amic, és molt millor. La preparació ens ha robat hores de son, de moments amb la família, d'estones d'oci, però ens ha regalat molts moments de complicitat. Ets molt gran Edu!!

Crec que el millor ha estat tot el llarg procés fins arribar a avui. El gran dia ha començat molt d'hora, a sobre amb canvi horari, com diu la Judit jo anava "empanat", mentre la resta dels companys l'adrenalina els feia estar superactius. Hem arribat d'hora, trobada amb els companys de "CorredorsValls" i altres Vallencs, per fer una foto conjunta i quasi sense adonar-nos escalfament i a sortida.

La sortida ha estat espectacular, així com l'ambient en tot el recorregut, crec que només per això cal fer la Marató de Barcelona. Els carrers plens de gent que et criden pel teu nom, grups d'animacions i molts voluntaris, per fer que només ens preocupem de posar un peu davant de l'altre.

Els quilòmetres van passant i el recorregut per llocs emblemàtics de la ciutat, fan que sigui del més agradable. Cap tram solitari com en moltes mitges, sempre acompanyat i amb una munió de gent al costat. Jo he anat tirant molt bé i amb les recomanacions del mister al cap, no apretar ni un segon més del necessari. En el quilòmetre 30 on diuen que hi ha el "mur" jo hi he passat bé, tranquil pensant que el mur no m'atraparia, controlant el temps, ai... en el 35 ha aparegut el mur, la calor a mi em mata i avui en feia. Els darrers quilòmetres han estat una autèntica lluita, el cap, l'estomac, una parada tècnica i sento el cor bategar molt fort. Estic exhaust, només tiro per orgull i pels crits d'ànim del públic, cal seguir Paral·lel amunt queda poc menys de 2 quilòmetres, ara camino uns metres, re-emprenc la marxa, miro al meu davant i la gran recta d'arribada. Ja ho tinc darrers metres i sento "Àlex ! Àlex!" la Judit em crida la miro amb els ulls vidriosos, aixeco els dits en senyal de victòria, ja arribo maca, ja soc MARATONIÀ.

Cursa dels Nassos 2011

CorredorsValls.cat a la Cursa dels Nassos.

Ha plogut i molt des de la darrera entrada al blog, ni més ni menys que tres mesos. No per aturat,esportivament parlant. He continuat entrenant,he fet dues mitges maratons i un parell de curses de 10 k. Tot de cara al més gran repte que m'he plantejat per aquest any 2012: la Zurich Marató de Barcelona.
Vull convertir-me en maratonià, tota una experiència gairebé obligatòria per a qualsevol atleta.
Deixant de banda els objectius pels propers mesos, la Cursa dels Nassos a Barcelona, de sempre, ha estat especial per a mi. Des de fa tres anys que la corro i cada vegada m'ho passo de conya. En aquesta ocasió l'expedició de corredorsvalls.cat  era un al·licient més. Quina patxoca. De veritat que la frase que fem servir com a hastag al twitter reflexa la filosofia del grup #correruneix.
Ja a la prèvia m'he trobat amb els companys i hem fet un rodatge suau. Jo, que he aparcat a la quinta forca, ja venia escalfant, així que, tot a  punt per la darrera cursa de l'any. Venia molt mentalitzat i estava convençut que aconseguiria rebaixar la marca en un 10 mil,  que precisament era de l'any anterior en aquesta mateixa carrera. Hora de posar-se al calaix, com a propietari de xip i amb la marca registrada en 43' 50'', sortia del calaix groc, el darrer calaix de la primera sortida. En aquesta ocasió deu mil ànimes ompliríem els carrers de Barcelona per buscar a l'home dels Nassos. Per aquest motiu era necessària una sortida en dues "onades", per no convertir-la en una cursa caòtica.
Compte enrere i sortida. Al principi una mica taponat. M'ha costat trobar forat i fins al primer quilòmetre no he aconseguit posar-me al meu ritme. Pita el rellotge. Primer quilòmetre en 4' 17'' penso: "bé, per anar tapat no m'ha sortit malament". Cal seguir i intentar ser constant. Miro el rellotge i marca alguna cosa de la base de dades, penso: "malament. No veuré el ritme" i això hem descentra. Cau el segon 4' 20''. Bé, vaig sobre el previst, una mica lent, però com sempre reservo per la segona part de la carrera. La gentada aquest any és de por. Sembla mentida, però es nota que aquest any correm uns quants més. Els següents quilòmetres van passant sense més història. Curiosament els pitjors de tota la cursa són el cinquè i el sisè. En tot el recorregut he vist els punts quilomètrics menys el sisè i cau el setè en 4'25''. Ara ja no hi ha marxa enrere. Cal apretar les dents i posar-hi el cor. Els darrers quilòmetres transcorren per la Diagonal. Ja saps que queda poc i intentes apretar. La veritat, no em puc queixar. Cau el nou amb 4'14 i el darrer també amb molt bon temps. Veig la meta i miro el rellotge. No m'ho crec, el temps marca més del que jo pensava. No vaig voler anar pressionat i no vaig mirar a quin ritme anava des de el quilòmetre cinc. Error; en algun moment vaig afluixar. Sigui per la gent que t'envolta o per les pròpies sensacions, et contagies i sense adonar-te'n perds pistonada.  Al final el crono és de 44' 02'', uns 10'' pitjor que l'any passat. No m'ho esperava. Acabo una mica capcot, emprenyat amb mi mateix per ser tan cagat, per no saber competir o és per no saber patir? . Quan veig als companys em refaig una mica. Estan tots molt contents. Hem acabat l'any fent el que ens agrada i el que ens uneix, res millor. Ara toca seguir lluitant pels somnis i, en aquest nou any, són prou importants.

Pedals de Foc (4 etapa)

Son-Vielha 65 km 1300+

Darrera jornada de la ruta, una jornada que recordarè per els senderons al bosc del Gerdar.
Hem sortit d'hora a les 8:30 ja donavem pedals.
Avui ens quedava la darrera pujada fins al Pla de Beret, i una llarga baixada a Vielha.
Després dels primers quilòmetres de pujada, hem anat a parar a un bosc de gran bellessa, el bosc del Gerdar. Nomès entrar t'anadones que estas en un lloc especial i que cal respectar. En un principi no es pot "ciclar" com ens van indicar a la oficina de Pedals, en la realitat marques de ruta Btt i pals grocs assenyalant la ruta.
Després del bosc i d'un tram de carretera més o menys suportable, hem passat Isil i Alòs de Isil. Aquí pista en constant ascensió cap al refugi de Montgarri. Un bon lloc per menjar alguna cosa i agafar energies per la darrera pujada.
El Pla de Beret, serà l'inici dels darrers 16km en baixada, senders de pel.licula i arribada a la seu de Pedals. Foto de rigor amb el maillot de finisher. Després una bona sesió al Spa de Les i un massatge reparador. Entrecot i al sobre, bona nit.