Casco de Marboré

Homer al Casco de Marboré (3006 mts)

El Casco de Marboré ha estat el cim escollit per la sortida estiuenca. En aquesta ocasió varem fer nit al refugi/camping de St.Nicolás de Bujaruelo o millor dit mitjanit perquè a les 04:00 ens posàvem en peu per començar la ruta.
Sortirem a les 05:00 en una de les nits més estelades i acalorades de l'estiu.
Caminar només amb la llum del petit frontal i gaudir de l'espectacle que ens ofereix la natura, ja es tot un regal.
En el primer tram ja el desnivell a superar és força important i ens posa en situació. Per una errada en un creuament deixem el GR i perdem mitja hora buscant el camí que ens dugui al port de Bujaruelo. La nit encara és tancada i això ens dificulta el trobar el camí correcte, decidim desfer traçada i tornar enrera i així ens adonem on havíem perdut el track.
Ara si seguim ascendint i sembla que vulgui néixer un nou dia, les primeres clarors al cel ja ens avisen. Quan arribem a dalt del port és espectacular.

Puerto de Bujaruelo

Ara ens comencem a trobar gent, la via Francesa per fer aquesta ruta és més curta i es nota amb el volum de gent que hi arriba.

Ara cal continuar per arribar al refugi de Sarradets o   de la Brecha de Roland, aquest refugi és als peus de la famosa Brecha que separa els pirineus entre França i l'Aragó.

Un tram de tartera en pujada  i on ja podem contemplar els voltants, el imponent cim del Taillón, el dit del Taillón, la cascada de Gavarnie i el nostre objectiu el Casco de Marboré.

Una vegada travessem la "Brecha" anem en busca del "Pas dels Sarris" un pas equipat amb cadenes de poca dificultat en condicions climàtiques com les actuals, on la presencia de neu i gel és ínfima, si no fos per la clapa de la glacera sota el Taillón.

Ara només ens queda la darrera pujada i ja som a cim, les vistes son impressionants i una vegada més recordem els amics.

Més fotos a : 100 i Pico Cims
Track de Ruta a : Wikiloc

Pedraforca

El Pedraforca és una de les muntanyes més emblemàtiques del país, imprescindible en l'agenda de qualsevol muntanyenc.

Feia temps que tenia ganes de tornar a fer muntanya, aquest hivern amb la preparació per la Marató no hi havia anat gens, i ja tenia "mono".

Com sempre amb la companyia del sherpa Xavi i amb els companys Lluís i Joan, varem fer aquesta sortideta per pujar al Pedra i sobretot baixar la famosa tartera.

Les condicions climatològiques van ser ideals per la pràctica dels esports de muntanya, i amb bon ritme varem fer la pujada. Tècnicament l'ascensió només té un tram de grimpada on hi ha fins i tot alguna corda instal·lada per facilitar-ne el pas i la baixada per la tartera. 

La tartera ha quedat molt "neta" pel pas de tanta gent que cada cap de setmana fa aquest cim i això la converteix en una baixada pesada.

Personalment no ha estat un dels cims que hagi gaudit, potser hi ha influït  la manca de preparació hivernal i aquesta llarga baixada de terreny molt relliscós.

Finalment un altre cim a la llista i per damunt de tot un altre gran jornada amb els amics.

Maratonià (Barcelona 2012)

Barcelona 2012

Diumenge 25 de Març de 2012. Una data que quedarà gravada per sempre més en la meva vida. El dia que vaig convertir-me en "Maratonià".

Si algú em diu, que jo acabaria una marató, crec que del fart de riure que em foto, em tenen que portar a l'hospital o al psiquiàtric. Si heu vist el primer post del meu blog, ja entendreu perquè i si no, per aquells que directament coneixeu la meva faceta esportista he penjat en aquest mateix post, una foto del 2008.

El projecte de la marató, es va gestar després de viure la cursa de l'amic Rafa Poveda a la "Marató Costa Daurada", quina enveja sana, poder dir que ets maratonià. Crec que qualsevol atleta popular, ha de tenir en els seus objectius fer una marató. No te res a veure ni amb els 10k rapits i explosius, ni amb les mitges més llargues i exigents. És veritat que a sobre aquesta prova te un "misticisme" que l'envolta i la fa més màgica. La història/llegenda del grec Filípides i les grans gestes d'atletes maratonians, (recomano el llibre de l'Arcadi Alibés, Les Petjades dels Herois) la converteixen en la prova reina de l'atletisme.

Noruega 2008

Jo ho tenia molt clar, el 2012 volia ser maratonià i per això vaig trobar a un gran amic, amb ganes d'ajudar-me a assolir el meu repte. El Jordi Toda, m'aconsellaria i em faria el seguiment dels entrenaments. Li vaig dir, que jo el que podia garantir, era que intentaria amb totes les meves forces fer els entrenaments que em poses. Així va començar a l'Octubre, un llarg periple-Primer amb objectius per millorar en 10k i més endavant en mitja, per anar agafant fondo i resistència pel gran dia. Els resultats, van anar poc a poc, confirmant que el treball que estàvem fent amb el Jordi era el correcte. Aquest any he millorat totes les meves marques, i restava el més important el dia D.

Ara i vist amb distància, reconec que la preparació per una marató és exigent. I no pot ser d'altra manera. Durant la cursa d'avui, vas recordant les hores d'entreno, amb fred, pluja, vent amb i sense ganes... és a dir un cúmul de circumstàncies, que condicionen el nivell físic i mental a assolir.

Segur que no hagués estat el mateix, fer tot aquesta càrrega sense l'Edu. Sortir a córrer sol és dur i cal fer-ho, però si pots anar amb un bon amic, és molt millor. La preparació ens ha robat hores de son, de moments amb la família, d'estones d'oci, però ens ha regalat molts moments de complicitat. Ets molt gran Edu!!

Crec que el millor ha estat tot el llarg procés fins arribar a avui. El gran dia ha començat molt d'hora, a sobre amb canvi horari, com diu la Judit jo anava "empanat", mentre la resta dels companys l'adrenalina els feia estar superactius. Hem arribat d'hora, trobada amb els companys de "CorredorsValls" i altres Vallencs, per fer una foto conjunta i quasi sense adonar-nos escalfament i a sortida.

La sortida ha estat espectacular, així com l'ambient en tot el recorregut, crec que només per això cal fer la Marató de Barcelona. Els carrers plens de gent que et criden pel teu nom, grups d'animacions i molts voluntaris, per fer que només ens preocupem de posar un peu davant de l'altre.

Els quilòmetres van passant i el recorregut per llocs emblemàtics de la ciutat, fan que sigui del més agradable. Cap tram solitari com en moltes mitges, sempre acompanyat i amb una munió de gent al costat. Jo he anat tirant molt bé i amb les recomanacions del mister al cap, no apretar ni un segon més del necessari. En el quilòmetre 30 on diuen que hi ha el "mur" jo hi he passat bé, tranquil pensant que el mur no m'atraparia, controlant el temps, ai... en el 35 ha aparegut el mur, la calor a mi em mata i avui en feia. Els darrers quilòmetres han estat una autèntica lluita, el cap, l'estomac, una parada tècnica i sento el cor bategar molt fort. Estic exhaust, només tiro per orgull i pels crits d'ànim del públic, cal seguir Paral·lel amunt queda poc menys de 2 quilòmetres, ara camino uns metres, re-emprenc la marxa, miro al meu davant i la gran recta d'arribada. Ja ho tinc darrers metres i sento "Àlex ! Àlex!" la Judit em crida la miro amb els ulls vidriosos, aixeco els dits en senyal de victòria, ja arribo maca, ja soc MARATONIÀ.

Cursa dels Nassos 2011

CorredorsValls.cat a la Cursa dels Nassos.

Ha plogut i molt des de la darrera entrada al blog, ni més ni menys que tres mesos. No per aturat,esportivament parlant. He continuat entrenant,he fet dues mitges maratons i un parell de curses de 10 k. Tot de cara al més gran repte que m'he plantejat per aquest any 2012: la Zurich Marató de Barcelona.
Vull convertir-me en maratonià, tota una experiència gairebé obligatòria per a qualsevol atleta.
Deixant de banda els objectius pels propers mesos, la Cursa dels Nassos a Barcelona, de sempre, ha estat especial per a mi. Des de fa tres anys que la corro i cada vegada m'ho passo de conya. En aquesta ocasió l'expedició de corredorsvalls.cat  era un al·licient més. Quina patxoca. De veritat que la frase que fem servir com a hastag al twitter reflexa la filosofia del grup #correruneix.
Ja a la prèvia m'he trobat amb els companys i hem fet un rodatge suau. Jo, que he aparcat a la quinta forca, ja venia escalfant, així que, tot a  punt per la darrera cursa de l'any. Venia molt mentalitzat i estava convençut que aconseguiria rebaixar la marca en un 10 mil,  que precisament era de l'any anterior en aquesta mateixa carrera. Hora de posar-se al calaix, com a propietari de xip i amb la marca registrada en 43' 50'', sortia del calaix groc, el darrer calaix de la primera sortida. En aquesta ocasió deu mil ànimes ompliríem els carrers de Barcelona per buscar a l'home dels Nassos. Per aquest motiu era necessària una sortida en dues "onades", per no convertir-la en una cursa caòtica.
Compte enrere i sortida. Al principi una mica taponat. M'ha costat trobar forat i fins al primer quilòmetre no he aconseguit posar-me al meu ritme. Pita el rellotge. Primer quilòmetre en 4' 17'' penso: "bé, per anar tapat no m'ha sortit malament". Cal seguir i intentar ser constant. Miro el rellotge i marca alguna cosa de la base de dades, penso: "malament. No veuré el ritme" i això hem descentra. Cau el segon 4' 20''. Bé, vaig sobre el previst, una mica lent, però com sempre reservo per la segona part de la carrera. La gentada aquest any és de por. Sembla mentida, però es nota que aquest any correm uns quants més. Els següents quilòmetres van passant sense més història. Curiosament els pitjors de tota la cursa són el cinquè i el sisè. En tot el recorregut he vist els punts quilomètrics menys el sisè i cau el setè en 4'25''. Ara ja no hi ha marxa enrere. Cal apretar les dents i posar-hi el cor. Els darrers quilòmetres transcorren per la Diagonal. Ja saps que queda poc i intentes apretar. La veritat, no em puc queixar. Cau el nou amb 4'14 i el darrer també amb molt bon temps. Veig la meta i miro el rellotge. No m'ho crec, el temps marca més del que jo pensava. No vaig voler anar pressionat i no vaig mirar a quin ritme anava des de el quilòmetre cinc. Error; en algun moment vaig afluixar. Sigui per la gent que t'envolta o per les pròpies sensacions, et contagies i sense adonar-te'n perds pistonada.  Al final el crono és de 44' 02'', uns 10'' pitjor que l'any passat. No m'ho esperava. Acabo una mica capcot, emprenyat amb mi mateix per ser tan cagat, per no saber competir o és per no saber patir? . Quan veig als companys em refaig una mica. Estan tots molt contents. Hem acabat l'any fent el que ens agrada i el que ens uneix, res millor. Ara toca seguir lluitant pels somnis i, en aquest nou any, són prou importants.

Pedals de Foc (4 etapa)

Son-Vielha 65 km 1300+

Darrera jornada de la ruta, una jornada que recordarè per els senderons al bosc del Gerdar.
Hem sortit d'hora a les 8:30 ja donavem pedals.
Avui ens quedava la darrera pujada fins al Pla de Beret, i una llarga baixada a Vielha.
Després dels primers quilòmetres de pujada, hem anat a parar a un bosc de gran bellessa, el bosc del Gerdar. Nomès entrar t'anadones que estas en un lloc especial i que cal respectar. En un principi no es pot "ciclar" com ens van indicar a la oficina de Pedals, en la realitat marques de ruta Btt i pals grocs assenyalant la ruta.
Després del bosc i d'un tram de carretera més o menys suportable, hem passat Isil i Alòs de Isil. Aquí pista en constant ascensió cap al refugi de Montgarri. Un bon lloc per menjar alguna cosa i agafar energies per la darrera pujada.
El Pla de Beret, serà l'inici dels darrers 16km en baixada, senders de pel.licula i arribada a la seu de Pedals. Foto de rigor amb el maillot de finisher. Després una bona sesió al Spa de Les i un massatge reparador. Entrecot i al sobre, bona nit.

Pedals de Foc (3 etapa)

Espui-Son 57 km.

Avui ens tocava la etapa "reina" de la Pedals, entre altres perquè pujavem al coll del Triadó i al sostre de la ruta el coll de la Portella.
El Triadó és una pujada constant de 20 km, amb pendent progressiva i amb un desnivell positiu de uns 1000 mts. Potser perquè el teniem molt mitificat, ens ha semblat més fàcil. En realitat i explicat per la gent de la contrada, el coll de l'oli de la etapa anterior és més exigent.
La resta de la jornada, una baixada de vertígen fins a Espot i tornar a pujar fins a Son. Un poble amb una esglèsia románica molt maca.
Demà darrer dia de ruta, ja tenim ganes de arribar a Vielha, i menjar-nos una vaca.

Pedals de Foc (2 etapa)

Iran-Espuy 60 kilometres.

Avui la pedals, com diuen per aquí, ens ha ensenyat les orelles.
Ha estat una etapa exigent, així com ahir va ser dur per la dificultat tècnica, avui ho ha estat per el desnivell positiu
Recordarè tota la vida, el Coll de l'oli, que nosaltres hem rebatejat amb el nom del "Cony de l'oli".
Avui hem fet un dinar light, pa amb tomaquet i embotit i al poble de Les Esglesies i tira milles.
La arribada avui a dormir a Espui. Casa Sastre, un allotjament del tot recomanable.
Les imatges del dia ; la gent del territori, amable i amb ganes de xerrar i les vistes impressionants qu ens regala el pirineu.