26a Pujada a Miramar BTT

Equip & amics a la sortida

Una cursa amb 26 edicions és clarament una cursa referent, és més que una cursa és tota una institució. Si hi afegim que es fa a casa i que el circuit és el pati per on sortim quasi cada setmana només ens cal afegir a la coctelera, la trobada amb la resta de companys perquè sigui la cursa perfecta.

No recordo quantes edicions porto participant, però són unes quantes i mentre pugui continuaré fent-ho. Primer perquè crec que cal donar suport a la gent que fa coses per Valls, ens movem al cap de l'any per tot Catalunya i aquesta que la tenim a casa s'ha de donar suport. Per altra banda perquè m'ho passo de conya. És una jornada diferent, personalment no són les curses que millor em van. Massa explosiu, jo sóc dièsel i sortir a tot drap i amb el cor a la boca 15 quilòmetres és tot un repte. 

Aquest any han fet importants canvis en el circuit, s'ha tret el mític GR. Un tram dur de rampes imponents i que et feien suar de valent. Ara donem una mica més de tomb i es va a buscar dos dels senders més típics per pujar a Miramar, "Cartuxos" i la "Selva". Dos senders/pistes sense dificultat tècnica i que et porten fins al poble de Miramar en un constant ascens. La segona part del circuit és idèntic al dels altres anys. De Miramar fins a dalt a les antenes, un tram d'ascens sense cap rampa dura. De totes maneres com que vas a tot el que pots, continua sent una cronoescalada guapa. 

Foto gràcies a Quim Calvo

Amb intenció d'escalfar una mica hem quedat amb els companys del Team a dos quarts de vuit, una bona matinada per aquests dies de festa major. A mi m'agrada matinar, ho prefereixo, això si a les nits no hem busqueu, que faig com les gallines.


Hem fet un rodatge de quasi 45' que han anat de perles per no començar completament freds. De totes maneres la sortida és a treure el ganivet i jo no puc. Per molt que ho intenti, i creieu-me que avui ho he intentat, no puc agafar un ritme alt. De totes maneres no m'he entretingut i a poc a poc he anat agafant ritme de pujada. El fet de conèixer a la perfecció per on passaràs, ajuda per bo i per dolent. Saps on vas a petar i saps on moriràs.

Els primers quilòmetres he vist passar com un obús a tots els companys del team. En aquell moment el cap et diu "mare meva com van aquests, avui no els atrapo" i et resignes a agafar el teu ritme i anar pujant. En llocs rodadors sóc pell, no vaig gens bé però per sort avui això acabava pujant i ara estic bé. Aquestes darreres setmanes trobo que he fet bé la feina i ho noto. Primer un i després l'altre els he anat passant, al que sí que no he vist fins a l'arribada és a l'Edu. Quin tros de bèstia, només que pogués entrenar en condicions una mica més no hi hauria qui el veies a les pedalades. A sobre aquest terreny a ell li va molt i quan porta un dorsal al davant es transforma. Encara sort que ahir no vas dormir pute!!! 

He entrat a meta just per sota de l'hora i el més important amb molt bones sensacions. Si Judit bones sensacions a tu et fa gràcia que parlem de sensacions, però és veritat. No té res a veure com acabem les curses, és més important com sentim que les acabem.

Després del patiment, una llarga aturada per recuperar forces amb un gran esmorzar. Cal felicitar als organitzadors per la feina feta aquest any. Pinta molt bé la Pujada a Miramar i crec que en tindrem per a moltes edicions més. 

La baixada cap a Valls l'hem aprofitat per fer el que més m'agrada uns quants senderons dels incomptables que tenim al voltant. Gràcies socis per deixar-vos enredar.

Queden quinze dies per la gran cita, pel dia D pel que he estat entrenant els darrers dos anys. La Vip és aquí, ara cuidar-se descansar i menjar bé. 

Bona festa major!!

Vall del Brugent (Sobreviure a...)

La de la Riba, és d'aquelles pedalades que no entens perquè no tenen més participació. Sí que és veritat no és precisament una marxa per a novell del BTT. Aquesta és dura tant a nivell físic com a tècnic. Hi ha dos recorreguts un de dur de 30 quilòmetres aproximadament i un de molt dur de 60 i 2000 de desnivell positiu. Els organitzadors són gent amant del BTT i que preparen aquesta marxa amb moltes ganes. Per a mi és un repte cada any, i aquest on tenia la vista posada en l'horitzó del 04 de Juliol no podia ser menys.

Pel company de entrenos aquesta és especial, és la de casa i ens agrada participar-hi. Aquest any venia d'una mala experiència amb la Volta a la Mola i em serviria per a veure realment com estem aquestes alçades de la pel·lícula.

Jo de sortida no ho veia clar, només uns 60 inscrits pel recorregut llarg i entre ells gent que competeix. No com nosaltres que ja fem prou en acabar sense estar gaire perjudicats. És un altra filosofia. No és el mateix posar-se a la línia de sortida pensant a anar a "ganxo" amb el cor a la boca i amb les pulsacions a tot drap, que sortir amb l'únic objectiu d'acabar la prova.

Tot a punt, coet i amunt. La Riba no és precisament un terreny planer i només començar ja estàs enfilant cap a la muntanya. Jo que sóc dièsel intento escalfar una mica abans de la sortida i quan comencem a pedalar ho faig molt tranquil. Tant tranquil que a la que arribem al trencall per agafar el primer camí de terra ja tenim a les escombres darrere nostre.

No fot gens de gràcia, és veritat sembla mentida el que m'arriba a posar nerviós el veurem en les darreres posicions. I no és per un motiu competitiu, és per la sensació que et dóna de què no seràs capaç d'acabar.

L'Edu és més explosiu d'entrada ell ja hauria apretat més però avui ha decidit no gastar abans d'hora. Ja estem arribant al capdamunt de la primera pujada, rampes que coneixem d'altres ocasions. Jo ja he escalfat prou i ara el cós em demana gas. Així que començo apretar per un puja baixa amb pedra solta però que és conegut.

Encara estem passant pels camins d'altres edicions i anem bé, però aviat ens arriben les sorpreses. Trams de senders que han recuperat i que són espectaculars. Pujada a Mont-ral que aprofitarem en altres ocasions i que demostren el gran treball d'aquesta organització. Han reobert senders perduts, pujades, baixades... Estic perdent la noció del lloc i mirant el gps no avancem. Està clar si a sobre que no és fàcil hi afegim quilòmetres de senders i corriols la cosa anirà per llarg. Però com ho estem gaudint, no ho canvio per res.

Al final anem fent camí i ens quedem un grupet de quatre, baixem el sender mític anomenat el "despertamorts" només el nom ja espanta, doncs és pitjor. Impossible baixar-lo damunt la bici. Aquest jo si que el trauria, no veig que aporti res, la prova és que crec que només un biker ha estat capaç de baixar-lo sencer.

Evidentment ha de ser un autèntic sonat, però nosaltres anem baixant. Avituallament i cap a encarar la part final del traçat. Aquí les forces són les que són i al final ens atrapa l'escombra, amb el que anem fent fins a arribar a les escales de La Riba. Es nota que en aquest poble hi ha tradició de descens, mare de deu com baixava l'escombra. Ara si entrem a l'arc d'arribada, no hi ha animació són les tres de la tarda, però ens esperen com als primers. Menjar i beure i comentar la jugada amb els companys. Arrepleguem trastets i fins a l'any vinent. Segur que repetirem i tornarem a sobreviure a la Vall del Brugent.

Energy Training Camp (Un regal d'experiència)

Si algú em diu fa unes setmanes que seria un dels afortunats de participar en el Energy Training Camp no els hauria fet cas. Casualitats de la vida, petits cops de sort i et veus seleccionat per anar a la primera edició d'un camp de BTT amb gent de gran nivell. Noms com Roberto Heras, Tomi Misser, Arnau Julià, Xavier Carnicer, Raul Doctore, Chema Arguedas. Gent que has vist en infinites ocasions per la tele, en revistes i en les xarxes socials. I també amb un grup humà que està darrere de tot aquest "sarao" i que han estat per nosaltres com àngels de la guarda. 

Els afortunats per estar al camp eren de tota la geografia espanyola, bascos, valencians, madrilenys, càntabres, catalans entre d'altres. Companys que en tres dies han passat a formar part del grup d'amics que vivim el món del BTT, la natura i la muntanya. 

La meva aventura, va començar divendres, ben d'hora vaig acompanyar a la Judit agafar el tren per anar a treballar i carretera cap a Camprodon. Amb el neguit de no saber on anava, era una dimensió desconeguda, però pintava que ens ho passaríem molt bé.

Vaig arribar amb força temps, i vaig fer temps estirant les cames pels poblets del voltant de Camprodon. El lloc de trobada era a Llanars, un petit poble amb molt d'encant del qual he quedat enamorat i al que segur tornaré aviat.

L'hotel on es feia tot el camp era a l'entrada de Llanars, un hotel rural senzill però molt molt guapo. Banderoles dels patrocinadors, moviment dels primers participants i som-hi rebuda i recepció. Ens donen uns papers i ja ens informen que això serà per un programa de tele que es vol emetre a esport3. Entrega de documentació i cheking. Arribar a l'habitació, sóc el primer el company encara no ha arribat, hem trobo el pack de benvinguda. Dues equipacions ciclistes completes i dues camisetes per a passar els tres dies. Això està molt ben muntat aquí hi ha nivell i es nota.

Tot a punt a les dotze del migdia ens convoquen per fer la presentació del camp i primera sortida en btt. Aquesta sortida servirà als coaches per veure els diferents nivells i així fer els grups per les properes sortides. Aquí no hi ha res pla i en pocs minuts estem pujant rampes del 30%. Jo que sóc dièsel, les arrancades en fred em costen el meu i al final trobo el ritme ideal i el grup del qual formaré part. Els primers són autèntics lleons, crack del btt entre ells el meu company d'habitació Iker de Bilbao. Un tio collonut i del que m'emporto una gran amistat.

Iker de Bilbao

La primera jornada va ser curta, hora de dinar, petit descans i tarda de clínics. La majoria de vegades sortim a rodar i fins i tot a curses i mai pensem en moltes de les coses que ens varen explicar. El primer clínic el va donar tot un campió del món de descens, un català en Tomi Misser un personatge molt proper i que amb poc temps he tingut l'ocasió de comprovar que és una gran persona. La seva xerrada em va trencar els esquemes i ha fet que ara baixi molt millor, és curiós perquè van ser quatre explicacions però que són bàsiques. S'ha acabat el "cul arrere". 

La següent xerrada anava a càrrec del Chema Arguedas, famós pels seus llibres d'entrenament "Planifica tus pedaladas". Tenia ganes d'escoltar-lo, al migdia hem coincidit en el dinar i les píndoles sobre nutrició i entrenament m'han fet veure que, si vols millorar cal fer una bona base. Aquest any ja no hi sóc a temps, però per l'any vinent segur que seguiré els seus consells.

Roberto Heras.

La darrera xerrada del dia era una mena d'entrevista al Roberto Heras, ex-ciclista professional, guanyador de la "Vuelta" en quatre ocasions i ara dedicat al BTT on ha guanyat també quatre edicions seguides de la Titan Desert. Són extraterrestres, i als mortals ens agrada escoltar-los de tan a prop.

Barbuts Team

Entre anècdotes i curiositats es donava per conclòs el primer dia de training camp. Encara però arribaria un sopar amb un clínic especial a càrrec de l'humorista de Tarragona Javi Sancho. "Ciclo Postureo" una bona manera d'acabar un dia de grans emocions. A descansar que dissabte ens espera amb una de les rutes importants.

El segon dia tindria la sort de compartir pedalades

amb Roberto Heras, Santi Millan, Raul Doctore, Carlos Ortet. Són molt amics i estan preparant la seva propera aventura al Canadà. El Jaume Vila, el responsable de ZonaBTT i de les rutes que fèiem ens va portar per uns paisatges increïbles. És veritat que alguna rampa es feia dura de collons, però així és el btt. Cal patir per gaudir d'unes vistes increïbles. 

Vistes del cims del Pirineu.

La ruta del segon dia van ser uns quaranta quilòmetres amb 1200 + arribant a la frontera francesa. En tot el recorregut les càmeres i drons van fer un bon seguiment de les nostres evolucions. Potser és l'única pega de tot aquest festival, les aturades que per rodatge d'imatges havíem de fer. El Roberto estava ben fastiguejat, i és que fer parar a una bèstia al mig de la muntanya és una putada. Tot i així els trams de corriol i les vistes feien que aquelles estones aturats s'oblidessin ràpid.

Avui si que ens hem apretat els cargols i arribem amb ganes de dutxeta, dinar i relax. El company d'habitació que va amb el grup pro ja fa una estona que ha arribat.

Avui sí que ens hem collat els caragols i arribem amb ganes de dutxeta, dinar i relax. El company d'habitació que va amb el grup pro ja fa una estona que ha arribat. La tarda és per a més clínics, aquesta vegada ens parlarà l'Arnau Julià, ultrafondista, campió de raids, animal que ha fet tres voltes a l'illa de Menorca en BTT, a peu i en kayac i en les estones lliures bomber membre dels GRAE. L'Arnau ens explica com actuar en casos d'emergència i que podem fer si ens trobem en una situació de perill. El següent clínic personalment em fa molta il·lusió perquè el dona el Xavier Carnicer, una autèntica institució a les nostres contrades. El Xavier ens ensenya bons consells de mecànica, d'una manera molt planera com és ell. Jo he quedat encantat i almenys la teòrica l'he aprovada, ja veurem el dia que peti cadena. 

Al Xavier la nit l'agafa enfeinat, no ha parat de donar consells i encara recull trastes quan nosaltres ja hem baixat a sopar. Avui amb pantalla gegant que hi ha la final de la Champions. Alguns encara els queda forces per anar a celebrar la victòria. Jo sóc d'anar dormir aviat i una vegada acabat el partit vaig tirant cap a dormir. Demà ens queda la ruta més dura dels tres dies, però també la més espectacular. Pujarem per sobre dels 2000 metres.

Toca diana aviat, jo però no deixo ni sonar el despertador que ja estic aixecat i en marxa. Avui cal esmorzar en condicions que la ruta que ens espera és exigent.

Tercer i darrer dia del training i avui ens acompanya l'Arnau Julià. Aquí no hi ha temps per escalfar que ja tens les primeres rampes. Portem de guia al Jaume i ens va avisant del que anirem trobant. Avui no hi ha secret una pujada important per arribar als 2000 i després baixada per retornar a l'hotel.

Foto de la foto. Arnau Julià i Carlos Ortet.

Sort que no fa calor, i aquestes pujades seran de gran utilitat com entrenament pels propers reptes que tinc previst. A poc a poc anem pujant, sense presses però sense gaires aturades. És la clau, no parar.

Si nosaltres patim, puc imaginar el que estan passant els amics de Morella que venen amb bicis enduro, això si a les baixades no hi ha qui els atrapi. Estem quasi a dalt de tot i arribem a un lloc on hi ha una llosa molt gran, aquí hi ha foto. No m'ho penso dues vegades que ja sóc dalt amb la bici enlaire, una imatge molt de la Vip. 

Viper !!

No hi ha pujada que duri cent anys i el descens que ens espera pel mig del bosc compensa l'esforç. Parem una estona llarga, un dels companys ha rebentat el neumàtic i cal fer la reparació. Sort que hi ha gent preparada i tornem a la marxa.

A cada pedalada vaig pensant que aquesta aventura està arribant a la fi, tres dies de companyonia, de BTT, de muntanya. Què més es pot demanar?

Encara no s'ha acabat, queda el dinar i posterior comiat del Training Camp. Quan arribo a Llanars l'Iker està a punt de marxar. Té un viatge molt llarg cap a Bilbao i no es queda a dinar. Ens acomiadem amb la promesa de què aniré a fer la ruta Tracks d'Euskadi de la que ell n'és el responsable.

Ha estat una experiència increïble, he conegut a grans companys i companyes, gent de tot arreu units per una devoció la bici de muntanya.

Ara només esperar a veure per la tele el resultat d'aquest gran Energy Training Camp.