Mont-rodón Matadepera 2017

Moltes vegades una imatge val més que mil paraules

Diumenge vaig celebrar de la manera que més m'agrada el meu aniversari. Que més es pot demanar, cursa, muntanya i sobretot envoltat dels millors amics?.

El Mont-rodón és un cim de 618 metres, entre el municipi de Castellar del Vallès i Matadepera. També dóna nom a una cursa que aquest any ha arribat a la desena edició. Cursa d'aproximadament d'uns 13 quilòmetres i 600 metres de desnivell positiu que transcorre per les muntanyes del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Una de les millors maneres de conèixer territori, és participar en aquestes proves. 

Foto organització

Aquesta cursa la tenia apuntada al calendari, gràcies a les Rac1manacions d'un bon amic el Xavi Alujas. La veritat que no m'ha defraudat. 

He quedat amb els companys Salamandres per anar fins a Matadepera junts. Allí ens trobarem amb els companys de Valls que he tornat a enganyar per venir fins al Vallès. Com darrerament faig, un cafè sol abans de començar. I sortim a escalfar una mica amb el Xavi el Carles i el Sergi. Per ser una cursa de muntanya deu ni do la participació. I el més sorprenent la gran quantitat i qualitat de les noies participants. Som a la sortida, un dron ens grava i entre bromes sentim el coet que dóna la sortida. Els primers quilòmetres són d'asfalt i en pujada. Aquestes sortides em treuen de punt, així que millor baixar ritme i anar fent. Aviat arribem a la "Font de la Tartana". Primer corriol de pujada, i primers taps. Em trobo bé i premo les dents per poder passar la gent que tècnicament no va tan bé. El primer avituallament situat en el "Mont-rodón" el petit cim que dóna nom a la cursa. Només faig un glop d'aigua i surto volant avall. Ara hi ha una part que aprofito, sembla que aquest tram el conec d'haver-hi passat altres vegades. És una cursa ràpida, no hi ha temps per entretenir-se i cal donar-ho tot. La pujada al "Coll de grua" segon apreton, ara toca baixa un altra vegada fins a arribar a "Can Torres". Només ens resta fer "El Pujol", un regalet que ens ha preparat l'organització en forma de rampa dura. Tornem a baixar per corriol, ara per un de tècnic. Fins i tot hi han equipat unes cordes, la cosa rellisca força. I es torna molt exigent, cal vigilar de no caure de cul. Estem acabant la cursa, jo l'he trobat curta. Tot i així els darrers quilòmetres puc esprémer-me una mica més i arribo a meta amb molt bon sabor de boca.

Quan arribo ja m'estan esperant, el Xavi i el Joan, el Carles i el Sergi. Aquesta colla estan a un altre nivell. Enorme el Xavi, que estan a principis de temporada i després de fer la setmana abans una mitja amb un temps increïble, ha tornat a fer un gran crono. Tot en aquesta cursa està molt cuidat. Bossa corredor amb samarreta tècnica de bona marca, un complement de cuina de la casa Lekue (a casa en som fans). I un avituallament final on no hi falta de res. Però per a detalls, el dels meus amics. Botella de cava per celebrar el meu aniversari, m'heu sorprès molt. Per molts anys companys!!!

X La Pica, la nostra Festa Major

Foto Organització (Dolors)

Tots els pobles tenen el seu dia gran. El dia, que els carrers s'engalanen, les pubilles s'arreglen, i els joves pretendents vesteixen les millors gales. Tothom es prepara per al gran ball, arriba l'hora i la música ja sona de fons. A Picamoixons també tenen el seu gran dia, però en aquest petit poble de l'Alt Camp fa deu anys que la festa grossa és al gener. Els vestits de gala són els culots i mallots de teixit tècnic, ulleres de sol, guants, casc i tota mena de complements. Els vehicles amb què els convidats arribaran al ball, són de dues rodes i els músics, els sons de la natura, els de l'esforç en un senderó de pujada, els de l'alegria en una baixada a tomba oberta, en definitiva els d'una pedalada en un diumenge d'esport, natura i amics. 

Aquesta setmana gairebé no he fet res. Només dilluns vaig sortir a córrer una estona i fins dissabte no he sortit més. A la tarda anem a buscar els dorsals. Retrobament amb molts companys i amics. Demà serà la meva vuitena participació en aquesta pedalada, i tinc el cuquet com en la primera. La Pica està d'aniversari, són deu edicions d'un alt nivell. Les inscripcions fa setmanes que estan exhaurides, i això que s'ha ampliat a 1200 participants entre les dues opcions (blava, recorregut amb menys corriol i menor desnivell) i la vermella de aprox. uns 40 quilòmetres i 1300 + de desnivell (segons l'organització 1.100 aprox., jo sé d'un a qui li regalarem un GPS....). Sempre ens preparen un recorregut,on descobrim nous senderons per Miramar. 

Aquesta edició, per a mi, potser ha estat la menys sorprenent. Els tres senderons que s'han posat i que encara no s'havien fet, són dels que habitualment fem i que coneixia perfectament. "El Calitxe" i "La Rama", són dels que més m'agraden. L'altre, anomenat "El Xulo" és un corriol excessivament tècnic, i que en alguna ocasió ja m'ha fet "volar" i per aquest motiu no el gaudeixo tant. A les vuit del matí,he quedat per fer el cafè, amb el Sergi, el Jordi i l'Òscar. 

El trident a l'arribada.

L'Edu al final no ha volgut fer el circuit vermell, surt de Valls amb bici i ens trobarem a Picamoixons. Ho havíem parlat amb el Sergi i aquesta vegada volem fer el recorregut junts, el trio calavera. No hi ha pressió, ni cronometro. L'única norma, no deixar cap avituallament en peu. Jo m'avanço i faig el primer abans de sortir. Sóc un llépol, i no puc estar-me'n del gotet de xocolata i melindro.L'hora de la sortida és propera, falta menys d'un quart d'hora. A poc a poc ens atansem al control de xip i amb sort hem quedat situats en un bon lloc. Ens trobem a l'Ivan de CorredorsValls que està finet finet, només el veurem a la sortida. Ara si, l'alcalde de la vila ens dóna les darreres indicacions, coet i sortida. Els primers quilòmetres per carretera i fins a Valls. No m'agrada, però entenc que no hi ha manera d'estirar un gran grup, si no ho fan així. El cel ben negre, amenaçador de pluja, tot i que el que més fa la guitza, és el vent. Pujada cap a la Mixarda, bufa com sempre, en contra.

Arriba el primer corriol de pujada, tap assegurat. No és complicat, però en les marxes, només que un, posi peu a terra ja estem llestos. Patia per anar massa tapat, i la veritat no m'ha sobrat res. Una de les primeres sorpreses del dia, avui "Calitxe" de pujada, i a sobre amb el culpable d'anomenar-lo així, en Carlos, animant-nos en la part més complicada. Arribem al trencall de la torre elèctrica i hem quedo parat, perquè jo pensava que fèiem aquest tram. Doncs no, ens tenien reservada alguna cosa millor. Pujarem pel "Ferrer". Com m'agrada fer senderons, tant me fa si són amunt o avall. Encara pujarem una bona estona, hem d'anar a buscar l'entrada de "la rama". No hi ha descans, ni pots despistar-te. Anem trobant pels llocs complicats a bons amics, els nebots del tiet. Com a bon tiet, els cuida i protegeix. Tornem a remuntar, en aquest tram compartim recorregut amb els de la blava. La gana comença a notar-se, per sort som a tocar de l'avituallament de Miramar. Són molt complets, hi ha de tot. Ens hi quedem una bona estona. Crec que avui he guanyat pes. Caldrà passar la setmana a "verduretes". La baixada, no la tenia clara. Però el Sergi m'ha posat en alerta. Avui baixem per "el Xulo". No és dels que m'agraden, hi ha molts esgraons i zones tècniques. Però com sempre dic, si no pots "peu a terra" i avall. La bicicleta és de muntanya, i a la muntanya hi ha de tot. Portem uns 800 metres de desnivell, encara falta pujar a les Espelmes, pujar pel "Pas del Bou", i la traca final de la pujada a les canteres.

Foto Santi Jiménez

Tot es pot fer, només cal agafar un ritme còmode i anar fent. Volem arribar els tres junts, i anem fent reagrupaments. Avui l'important és aprofitar cada quilòmetre, cada minut per gaudir de tot el que ens envolta. Ens queda algun corriol que és exigent. El de baixada del "Pas de Bou" és dels que, si no vas amb compte, pots "volar" fàcilment. Hi ha dos o tres punts on prefereixo no arriscar. Com diria un amic "no tengo el chocho pa farolillos". Ni ganes de prendre mal. Ara si, només resta la darrera pujada, un senderó de baixada i arribarem a meta.
Anem tirant, veiem Picamoixons al cap d'avall. L'alcalde ens dona la benvinguda, entrem al pati i ens reben amb cava per celebrar el desè aniversari. No hi ha paraules per agrair els petits, grans detalls d'aquesta gent. Només demanar que no s'acabi mai, i que per molts anys més puguem gaudir de la festa major de la bicicleta de muntanya.

2 Turons Glaçats Moià

Foto organització

Set graus negatius, són les vuit del matí i vaig camí a Moià. La primera cursa del 2.017 està a punt de donar el tret de sortida a una temporada, on vull recuperar la muntanya. No estic especialment nerviós ni pateixo pel fred, de fet m'agrada córrer així. 
La setmana prèvia no ha estat precisament bona. No he entrenat el que voldria i un constipat m'ha voltat tots aquests dies. A sobre dijous vaig patir una rebrincada al genoll dret, una d'aquelles males postures que et poden deixar fora de combat. La veritat, no les he tingut totes fins aquest matí. Divendres a la tarda no podia ni caminar. Quina manera de preparar una mitja de muntanya. 
Per sort dissabte em vaig llevar sense gaires molèsties. No vaig voler forçar i aquella horeta que tenia prevista per estirar cames, va quedar en una passejada per Barcelona. Tarda de teatre i aviat a dormir. Ho he fet com feia dies que no feia. Fins i tot no he sentit el despertador i m'he aixecat vint minuts més tard del que volia fer-ho.
He arribat relativament d'hora a Moià, he aparcat on sempre i cap a la plaça a buscar el dorsal. El sol està sortint i encara que fa molt de fred, sentir els raigs a la cara un matí de gener recompensa.
Toca fer cua pel dorsal, com sempre despistat que sóc de mena, no he mirat quin número tinc. Tràmits de rigor i a buscar un bar per fer el cafè, un ritual que he incorporat en les darreres curses. Ara fa uns mesos que estic incorporant canvis en l'alimentació, intento seguir els consells de gent experta en nutrició esportiva. Una de les que a mi m'agrada molt és l'Astrid Barqué de Vitampleni. La podeu seguir en totes les seves xarxes socials. Per exemple abans prenia cafè amb llet i cereals ensucrats a sac, les digestions no eren precisament les millors i en més d'una cursa, havia patit. Avui per esmorzar, "farinetes" de flocs de civada, fruits secs i un plàtan. En els avituallaments ara ja no menjo sense control. Avui per una distància de mitja marató, només he ingerit tres trossets de plàtan. I tampoc agafo els isotònics, normalment són barreja de "polvos" amb les que tens molts números de patir una puntada de peu a l'estómac. Tornem a la plaça de la vila, vaig cap al racó on sembla que toca el sol. Veig a un parell de noies que comenten com cauen flocs de neu, si està nevant. Per sort ha estat només una anècdota més per explicar. Sento com l'speker ens crida a entrar a la gàbia de sortida. A poc a poc mirant al voltant, cares de fred, somriures nerviosos. Briefing amb quatre detalls, del que recordo la paraula gelat i "segur que relliscareu, però no preneu mal". Compte enrere i sortim. La gent surt esperitada, a mi ni em preocupa. Jo surto al meu ritme, això és llarg i no he escalfat prou per sortir com un coet. Els primers dos quilòmetres són de bon fer, pla baixada però sense estridències.Aviat ens trobem amb l'autèntic esperit de la cursa d'avui.

Foto organització

Uns corriols i paratges dels quals no es veuen cada dia i treuen l'alè. La baixada a l'infern en diuen. No sé si l'infern potser tan maco. Aquí sí que trec la cabreta que porto dins, i vaig passant corredors no tan tècnics o amb més seny que jo. He encertat amb la roba, samarreta tèrmica de màniga llarga i damunt la de tirants de Corredorsvalls. El fred en les fondalades és molt intens. Està tot glaçat i aviat haurem de fer servir el "culen bajen" pels tobogans glaçats del Moianès.Les curses amb molt de corriol, són per a mi les millors. Però he de reconèixer que els quilòmetres costen de passar. Avui no he tingut temps de pensar en la distància. Només gaudir del que m'envolta, olors, imatges i anar passant.La cursa s'anomena la dels 2 Turons, però amb el constant puja i baixa del circuit jo li canviaria el nom. En els darrers quilòmetres he fet camí amb un noi de aprop de Moià, comentem l'excel·lent circuit preparat per l'organització. Fins i tot ell que és de la terra, comenta que està sorprès. Ens apropem al final, darrers quilòmetres. M'estranya que tot sigui baixada, segur que ens reserven alguna sorpresa. No m'han defraudat, a dos quilòmetres de l'arribada una darrera pujada que amb les cames tocadetes és una cabronada. Ara si som a dalt i es veu Moià al fons. Recordo que en el circuit de la cursa que vaig córrer el 2010 (http://alexmvives.blogspot.com.es/2010/01/2-turons-moia.html) el darrer quilòmetre era de corriol. Efectivament acabem baixant pel mateix corriol, somriure d'orella a orella perquè m'ho he passat teta.

Arribada i recompensa, coca amb xocolata desfeta!!!!