Hi ha dies que no estàs com voldries i que ja saps que aniràs a patir.
La Volta a la Mola era la primera de les grans cites d'aquest any. Havia de servir-me, per fer un bon entreno i el més important comprovar en quin estat de forma estic.
Malauradament no era el millor dia, uns dies abans vaig agafar un bon refredat i el meu estat general era de reserva. El cós és savi i cal escoltar-lo i potser no tenia ni que participar.
La Volta a la Mola era la primera de les grans cites d'aquest any. Havia de servir-me, per fer un bon entreno i el més important comprovar en quin estat de forma estic.
Malauradament no era el millor dia, uns dies abans vaig agafar un bon refredat i el meu estat general era de reserva. El cós és savi i cal escoltar-lo i potser no tenia ni que participar.
Vaig intentar cuidar-me entre setmana per poder arribar a la cita amb uns mínims que hem permetessin almenys acabar la prova. El dissabte vaig estar quasi tot el dia al llit, cosa molt estranya en mi. Bé, així que, va arribar el diumenge i semblava que hem trobava una mica millor. Tot i així el pit supercarregat i estossegant com un gos amb la tosferina.
Tot aquest panorama no em va fer tirar enrere i vaig anar cap a Terrassa, a punt per fer la Volta a la Mola. El recorregut el coneixia en part perquè l'any anterior havia fet el traçat amb el Josep i un company de Sabadell. Nosaltres però vàrem sortir de Castellar i ens vàrem menjar una de les rampes més dures del circuit. A la sortida ja sentia comentaris de lo dura que era la primera pujada, veient el perfil està clar que no seria una sortida "light", total que amb plat petit i pinyó gran intentaríem fer el que podríem.
Quan portàvem encara no tres quilòmetres la cosa es va començar a enlairar i les primeres rampes dures de collons ens van fer treure la carbonilla. Jo, que sempre surto "na fent" i més en aquesta volta a la mola doncs és una prova de fons i cal reservar.
Així vaig anar fent però el meu cap ja donava voltes i voltes. Tenia mal cos i a sobre pensava en el fet que no volia acabar molt perjudicat. Tenia un esdeveniment pel següent cap de setmana i que no em voldria perdre per res del món. Ara el tram, era un, puja i baixa cap a una zona molt coneguda dels meus entrenos pel parc natural de Sant Llorenç, anàvem direcció la Casa Nova de l'Obac i després cap a Rellinars. A Rellinars hi havia el primer avituallament i calia hidratar-se bé i menjar millor. Les primeres calors ja preveien un dia dur. Vaig menjar i beure com vaig poder, no per ganes perquè no en tenia però ja se que aquí no pots fallar. Si no t'alimentes com deu mana ets pell.
Tenia en la ment on plegar, arribaria fins el següent avituallament a Mura. El que no havia previst és que per arribar-hi encara hauria de pujar una de les rampes més dures del circuit. En diuen "la porta de l'Infern" imagineu com deu ser la pujada. Una animalada que la has d'agafar amb molta calma. Aquest any a sobre el terreny era molt sec i pedregós, i encara empitjorava les coses. Total que en algun moment vaig arrossegar la bici i a un servidor. En aquells moments només penses que s'acabi, que arribi aviat l'avituallament i en plegar. Al damunt pensava que l'avituallament era al quilòmetre quaranta i quan vaig arribar a Mura, el comptaquilòmetres marcava quaranta set llargs. La decisió feia quilòmetres que era ferma, abandonar, game Over.
Quan vaig comunicar la decisió als organitzadors vaig preguntar quina era la millor opció per tornar a Terrassa. N'hi havia dues, una de esperar al fet que tothom passés per l'avituallament i llavors anar amb la furgo, cosa que no creia necessària, i una segona que era tornar per carretera pujant el coll d'Estenalles i després deixar-se anar carretera avall cap a Matadepera i Terrassa. Finalment vaig optar per aquesta darrera, deu meu quin calvari. De Mura al coll d'estenalles hi ha una bona pujada i amb el lamentable estat anímic i físic vaig patir com un cabrit.
Afortunadament no hi ha mal que duri cent anys, i després d'una llarga pujada hi ha un bon descens que en aquesta ocasió em deixaria a l'arribada. Al final vaig fer setanta quilòmetres i un bon desnivell positiu.
L'objectiu és a prop molt a prop i encara que no va ser el millor dia segur que alguna cosa vaig aprendre. Com que descansar també és entrenar i a vegades, moltes vegades no ho fem prou.
Tot aquest panorama no em va fer tirar enrere i vaig anar cap a Terrassa, a punt per fer la Volta a la Mola. El recorregut el coneixia en part perquè l'any anterior havia fet el traçat amb el Josep i un company de Sabadell. Nosaltres però vàrem sortir de Castellar i ens vàrem menjar una de les rampes més dures del circuit. A la sortida ja sentia comentaris de lo dura que era la primera pujada, veient el perfil està clar que no seria una sortida "light", total que amb plat petit i pinyó gran intentaríem fer el que podríem.
Quan portàvem encara no tres quilòmetres la cosa es va començar a enlairar i les primeres rampes dures de collons ens van fer treure la carbonilla. Jo, que sempre surto "na fent" i més en aquesta volta a la mola doncs és una prova de fons i cal reservar.
Així vaig anar fent però el meu cap ja donava voltes i voltes. Tenia mal cos i a sobre pensava en el fet que no volia acabar molt perjudicat. Tenia un esdeveniment pel següent cap de setmana i que no em voldria perdre per res del món. Ara el tram, era un, puja i baixa cap a una zona molt coneguda dels meus entrenos pel parc natural de Sant Llorenç, anàvem direcció la Casa Nova de l'Obac i després cap a Rellinars. A Rellinars hi havia el primer avituallament i calia hidratar-se bé i menjar millor. Les primeres calors ja preveien un dia dur. Vaig menjar i beure com vaig poder, no per ganes perquè no en tenia però ja se que aquí no pots fallar. Si no t'alimentes com deu mana ets pell.
Tenia en la ment on plegar, arribaria fins el següent avituallament a Mura. El que no havia previst és que per arribar-hi encara hauria de pujar una de les rampes més dures del circuit. En diuen "la porta de l'Infern" imagineu com deu ser la pujada. Una animalada que la has d'agafar amb molta calma. Aquest any a sobre el terreny era molt sec i pedregós, i encara empitjorava les coses. Total que en algun moment vaig arrossegar la bici i a un servidor. En aquells moments només penses que s'acabi, que arribi aviat l'avituallament i en plegar. Al damunt pensava que l'avituallament era al quilòmetre quaranta i quan vaig arribar a Mura, el comptaquilòmetres marcava quaranta set llargs. La decisió feia quilòmetres que era ferma, abandonar, game Over.
Quan vaig comunicar la decisió als organitzadors vaig preguntar quina era la millor opció per tornar a Terrassa. N'hi havia dues, una de esperar al fet que tothom passés per l'avituallament i llavors anar amb la furgo, cosa que no creia necessària, i una segona que era tornar per carretera pujant el coll d'Estenalles i després deixar-se anar carretera avall cap a Matadepera i Terrassa. Finalment vaig optar per aquesta darrera, deu meu quin calvari. De Mura al coll d'estenalles hi ha una bona pujada i amb el lamentable estat anímic i físic vaig patir com un cabrit.
Afortunadament no hi ha mal que duri cent anys, i després d'una llarga pujada hi ha un bon descens que en aquesta ocasió em deixaria a l'arribada. Al final vaig fer setanta quilòmetres i un bon desnivell positiu.
L'objectiu és a prop molt a prop i encara que no va ser el millor dia segur que alguna cosa vaig aprendre. Com que descansar també és entrenar i a vegades, moltes vegades no ho fem prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada